Bona part dels periodistes del Brasil sota sospita, mitjans vetats i amenaces directes. Jair Bolsonaro, que ha fet de la crítica i el menyspreu a la premsa tradicional un dels pilars del seu ideari, va provocar un cataclisme en el panorama mediàtic del país ja durant la campanya electoral. El periodisme brasiler encara no sap ben bé com bregar amb qui aquest 1 de gener va ser investit president de la República.

La nit del triomf electoral, Bolsonaro va deixar plantada tota la premsa nacional i internacional que l’esperava a l’hotel on en teoria havia de fer el discurs de la victòria i va pronunciar les seves primeres paraules com a president des de casa, a través d’un Live de Facebook. No era el primer cop que feia una cosa com aquesta. Durant la campanya també va deixar amb un pam de nas la cadena de televisió més poderosa del país: mentre la Globo organitzava el darrer debat entre candidats abans de la primera volta, Bolsonaro es refugiava a casa seva i concedia una còmoda entrevista a la cadena Record. Aquest canal és competència directa de la Globo i propietat del fundador de l’ultraconservadora Igreja Universal do Reino de Deus, el bisbe Edir Macedo, que durant la campanya va expressar el seu suport a Bolsonaro. La Record s’ha convertit al Brasil en l’equivalent de la FOX per a Donald Trump: la portaveu oficiosa dels assumptes de govern o, en aquest cas, de l’actual president electe.

Malgrat tot, el terreny on Bolsonaro es troba més còmode és el de les xarxes socials, on emet els seus missatges sense el risc de preguntes incòmodes. Internet ja va ser el seu refugi durant la campanya, marcada per milers de fake news distribuïdes en grups de Whatsapp, una aplicació que ha passat a ser la principal font d’informació per a milions de brasilers.

Per un 2019 sense mentides

“Aquestes han estat les eleccions de l’antipolítica, del vot protesta, i al Brasil aquesta frustració s’allarga fins als mitjans de comunicació. Els grans mitjans han perdut molt protagonisme, ja no tenen la influència d’abans”, comenta Esther Solano, professora de Sociologia de la Universitat Federal de São Paulo (UNIFESP) i estudiosa del comportament dels electors de Bolsonaro.

Al Brasil, com en altres països, històricament les eleccions es decidien al prime time televisiu. La llei reserva espais electorals gratuïts als partits, amb una durada proporcional al pes que tenen al Congrés Nacional. Això fa que molts partits formin aliances fins i tot una mica contra-natura de cara a les eleccions, per tal de tenir més minuts de propaganda a televisió.

Mesos enrere, la majoria d’analistes polítics confiava que aquesta dinàmica seria suficient per fer punxar la creixent bombolla Bolsonaro. “Quan comenci la campanya, com que el seu partit és minúscul i tindrà pocs minuts de televisió, la seva candidatura s’anirà desfent”, deien. Es van equivocar rotundament.

“No cal instaurar una dictadura per acabar amb la llibertat de premsa”

El candidat del Partit Social Liberal (PSL) i el seu equip van ser molt hàbils a construir una alternativa per comunicar el seu missatge per Internet, ajudats pel descrèdit que els mitjans brasilers pateixen des de fa temps en bona part de l’opinió pública. “Ara els grans mitjans són els dolents per tothom; per uns són comunistes, per altres colpistes. Això demostra la gran crisi de credibilitat que pateixen”, recorda Solano.

Els darrers anys, el Partit dels Treballadors (PT) de Lula da Silva, el seu entorn i bona part dels votants d’esquerra van carregar durament sobretot contra el grup Globo. L’acusen d’orquestrar l’impeachment de l’expresidenta Dilma Rousseff i la persecució mediàtica contra Lula, per tal d’acabar amb la seva imatge i evitar que tornés a la presidència.

Si l’esquerra ja no tenia gaire simpatia per la premsa generalista (que al Brasil és majoritàriament conservadora) ara s’hi han afegit els electors de dreta. El gir més radical de molts votants produeix situacions que s’acosten al surrealisme, com el fet que la revista Veja (que sempre ha estat la bèstia negra del PT) ara sigui classificada com a “comunista” per haver publicat algun reportatge crític amb Bolsonaro. Un cas semblant és el del diari Folha de São Paulo, que els fills del president, també polítics, anomenen despectivament ‘Foz de São Paulo‘, en al·lusió a la falç del símbol comunista.

Aquest diari ha esdevingut l’enemic número u del president: “No vull que [Folha] tanqui, però si depèn de mi, la premsa que es comporti de manera indigna no tindrà recursos del govern federal (…) Aquest diari s’ha acabat per si sol”, va dir poc després de guanyar les eleccions. Les tensions es van aguditzar quan, en la recta final de la campanya, el diari va publicar un reportatge segons el qual la candidatura de Bolsonaro s’havia finançat de forma irregular, amb el suport d’empresaris amics que haurien contractat els serveis d’agències de màrqueting digital per inundar els mòbils de milions de brasilers amb notícies difamatòries cap al seu rival, Fernando Haddad.

Un periodista dimiteix en directe perquè Bolsonaro no accepta que li faci preguntes

Ara, Bolsonaro no només amenaça amb acabar amb la publicitat institucional al Folha i en altres mitjans (una font d’ingressos vital per qualsevol diari de paper), sinó que estimula l’animadversió cap a la premsa. Fa uns dies, al seu compte de Twitter, que com en el cas de Trump s’ha convertit en altaveu oficial, escrivia: “Us deixo algunes opcions d’excel·lents canals d’informació a Youtube: Embaixada da Resistencia, Nando Moura, Diego Box Oficial i Olavo de Carvalho”. Tots són canals vinculats a l’ultradreta on hi predominen els discursos d’odi contra la Lula, el PT i l’esquerra en general. Per a molts analistes, l’estratègia de Bolsonaro és similar a la de Viktor Orban a Hungria o a la de Recep Tayyip Erdogan a Turquia: no cal instaurar una dictadura en els motlles tradicionals per acabar amb la llibertat de premsa, hi ha mètodes més sofisticats.

Així ho creu Pedro Abramovay, director per a Llatinoamèrica i el Carib d’Open Society Foundations. “La retòrica de Bolsonaro fa que, avui, qualsevol periodista que publiqui un reportatge contra ell o contra l’extrema dreta pateixi atacs personals i amenaces molt fortes per part dels seus seguidors. Sembrar la desconfiança i l’odi cap als mitjans tradicionals es tradueix en atacs individuals (per exemple, la periodista de Folha que va publicar el reportatge sobre el finançament il·legal de Bolsonaro, Patricia Campos Mello, va ser amenaçada de mort)”, recorda. Abramovay insisteix que el més perillós és la combinació de dos factors: “Quan d’una banda tens periodistes intimidats i d’altra els amos dels mitjans esforçant-se per no perdre recursos públics, no tens premsa lliure de veritat, no cal arribar a la censura”.

L’autocrítica que té pendent la premsa brasilera

Abramovay creu que encara és aviat per saber si el futur govern de Bolsonaro serà senzillament molt conservador o si arribarà a ser un govern autoritari. De moment, l’organització que ell representa (impulsada pel milionari George Soros i que finança desenes d’organitzacions i entitats relacionades amb els drets humans arreu del món) podria entrar en el punt de mira del pròxim executiu d’ultradreta brasiler, tal com ha passat a Hongria, on la persecució d’Orban els va obligar a traslladar la central d’operacions a Berlín.

“La societat civil haurà d’estar més alerta que mai i la premsa és molt important en la construcció d’aquest enteniment”, comenta Abramovay, que va treballar amb Lula com a secretari nacional de Justícia. Com Solano, considera que els mitjans brasilers haurien de fer autocrítica per no haver tingut la valentia de definir Bolsonaro com un polític d’extrema dreta.

Mentre a les principals capçaleres del món no n’hi havia cap dubte, els grans diaris i televisions del Brasil titubejaven. La pròpia defensora del lector de Folha de São Paulo va criticar que el diari no fos més ferm en aquest aspecte. Fonts del portal de notícies UOL, del grup Folha, van explicar a Mèdia.cat que tenen ordres de retirar tots adjectius referents al radicalisme de Bolsonaro dels teletips que reben de les agències de notícies internacionals.

“La gran premsa brasilera és molt de centredreta, molt anti-PT, i motivats per ‘l’anti-petisme’ intentaven naturalitzar Bolsonaro com l’altre extrem de la balança”, comenta Solano. A les tertúlies de televisió, la paraula de moda entre els comentaristes polítics era “polarització”, difonent la idea que Haddad representava un extrem ideològic i Bolsonaro un altre. Per a la professora, aquesta equació és enganyosa i s’ha girat en contra del propis mitjans: “Creant aquesta idea van acabar ajudant la campanya de Bolsonaro, li van donar ales. Durant la campanya ell ha donat moltes mostres de ser profundament antidemocràtic. La pròpia premsa ha donat suport a algú que sabien que els aniria en contra, han creat el seu propi monstre”.

Solano remarca que el procés ve de lluny. Al Brasil, els darrers anys han estat marcats per la crisi econòmica i els escàndols de corrupció destapats amb l’Operació Lava Jato, la major investigació anticorrupció de la història del país, que va esquitxar diversos partits. La cobertura que els mitjans van fer de les actuacions policials i judicials van acabar contribuint de forma decisiva a la idea de l’antipolítica i que la corrupció (molt associada al PT) és el problema més greu del país. Bolsonaro ha sabut canalitzar a favor seu tot el descontentament amb l’establishment que els mitjans van ajudar instal·lar a les ments dels electors brasilers.

Combatre les ‘fake news’

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.