Les ombres de la repressió al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 són allargades. I no només perquè fins a finals d’aquest desembre encara arribaven imputacions que hi estan relacionades –el dia 27, a l’exconseller Josep Huguet per unes piulades; i el 28, als directors de Catalunya Ràdio i TV3, Saül Gordillo i Vicent Sanchis, per emetre l’anunci institucional de la consulta-; sinó perquè el marc repressiu que va elaborar-se per evitar-lo ha acabat quedant-se.

Si hi ha un any que es recordarà com a nefast per a la llibertat d’expressió i informació aquest serà, sens dubte, el 2018. Sempre, és clar, que el 2019 no arribi per superar-lo. El 2018 ha estat l’any que un músic va haver d’exiliar-se per evitar ser empresonat pel contingut de les seves lletres. L’any en què un policia va atacar i allisar un fotoperiodista al crit de “Viva España!” i “Viva Franco!” i encara continua exercint. L’any en què la Fiscalia va tenir la genial idea –i molts jutges la van comprar- d’encausar per “delictes d’odi” els comentaris crítics amb la policia, els toreros o els mateixos fiscals. L’any en què vam conèixer que els límits de l’humor es troben just allà on es molesten els sectors més conservadors: la bandera d’Espanya, l’Església o la policia, amb humoristes imputats o amenaçats per aquest motiu mentre que d’altres decideixen preocupar-se –potser precisament per això- pels “ofendiditos” a qui cap jutge fa mai cas. L’any en què un actor va ser detingut i processat per “cagar-se en Déu”…

Especialment rellevant ha estat el “cas Dani Mateo” –i, en una línia similar, la censura a la Fira Arco. Si aquest tipus de campanyes d’intimidació i processos judicials fins ara afectaven principalment elements més o menys marginals en l’àmbit de la cultura o la comunicació –mitjans petits, artistes poc coneguts, internautes amb opinions que podríem qualificar de “radicals”- aquests dos casos esquitxen de ple institucions totalment centrals en els seus àmbits respectius: un còmic mainstream d’un gran canal de televisió comercial –i per un acudit no especialment punyent- i la principal fira d’art contemporani de l’Estat espanyol, un dels espais on la provocació i les idees incòmodes estan més acceptades.

A més, aquests i altres casos de censura han servit per donar més visibilitat i força a l’extrema dreta. D’una banda, des d’un vessant judicial, amb el reguitzell de querelles –acceptades a tràmit- presentades per part de tot tipus de grups que, seguint les petjades de la desapareguda Manos Limpias, sense massa implantació però amb prou recursos econòmics, han iniciat una via que és cara i que ha trobat importants complicitats en l’estament judicial. D’altra banda, en l’agitació al carrer, amb una presència més activa de grupuscles feixistes en amenaces, sabotatge d’obres en espais públics, concentracions, i així fins a l’agressió física a periodistes, tal com va passar el darrer 9 d’octubre a València.

L’excepció és la norma

Si en l’anàlisi del Mapa de la Censura del 2017 ja avançàvem que aquell havia estat “un any excepcional” amb una “censura excepcional”, en el seguiment de les possibles restriccions a les llibertats d’expressió i d’informació que hem fet des de Mèdia.cat aquest 2018 hem comprovat que les dinàmiques de llavors s’han acabat consolidant i, en alguns casos, fins i tot han empitjorat.

Per exemple, no només no s’ha derogat la Llei Mordassa –una de les promeses del PSOE quan era a l’oposició- sinó que al desembre s’aprovava una reforma de la Llei Sinde que legalitzava el tancament de webs sense necessitat d’una ordre judicial. Paral·lelament, el debat sobre les fake news no ha evolucionat cap a una lectura crítica del paper dels mitjans a la recerca d’un major rigor, sinó que s’ha convertit en una etiqueta buida que serveix per desacreditar l’adversari i en una porta oberta cap a un control més gran de la informació –tal com ja va proposar el PSOE la primavera passada, sense que la seva proposta de regular les “notícies falses” hagi anat gaire lluny, per ara.

El clima de tensió permanent, amb institucions i càrrecs públics desacreditant els periodistes i mitjans molestos, s’ha traslladat a les redaccions, amb pèrdua de pluralitat i rigor i prestigi sacrificats en favor de la causa. Aquest alineament és especialment evident en la cobertura de la realitat catalana, però s’ha traslladat també a la informació política espanyola. Aquest clima s’ha notat també al carrer, on els assetjaments i les agressions a periodistes en manifestacions de tot tipus s’han convertit en cada cop més habituals, no només per part de la policia durant les càrregues, sinó també pels mateixos manifestants.

Mapa de la Censura 2018 de Mèdia.cat

ÀPunt, la bona notícia

L’únic àmbit on no s’ha accentuat la pèrdua de qualitat informativa és en el dels acomiadaments i la precarietat informativa, que es mantenen estables, encara que és molt probable que sigui perquè s’hagi arribat ja al fons del pou. Si bé no es pot dir que les condicions laborals dels periodistes estiguin millorant, és cert que en el 2018 no hi ha hagut notícies de grans retallades o acomiadaments massius i l’obertura de nous mitjans fa que es pugui percebre certa, encara que limitada, millora.

La refundació de la radiotelevisió pública valenciana és, sens dubte la millor notícia de l’any. No només pel què suposa en termes de creació de feina estable per a periodistes, sinó també per l’aparició de noves veus, bàsiques per a la pluralitat del sistema de comunicació, amb una aposta per la qualitat, en català i centrada en el País Valencià, unes necessitats informatives que era palmari cobrir. Lamentablement, aquesta posada en marxa no ha anat acompanyada de l’altra mesura promesa, que és la reciprocitat de les emissions d’ÀPunt amb IB3 i TV3.

À Punt torna la veu als valencians i recentra l’agenda informativa

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.