Aquests dies és recurrent que els mitjans de comunicació facin un resum de les que han estat les notícies més rellevants de l’any. Potser perquè sóc dona i feminista, jo no en tinc cap dubte: el 8 de març.

Un 8 de març que, personalment, crec que va crear un precedent històric en el qual dones de tot el món es van unir per reclamar els seus drets i, per primer cop, es va fer una vaga general femenina a escala planetària. El missatge era clar: fer palès el buit que deixaven les dones en les seves llars i feines perquè els seus companys, amics o familiars poguessin veure que sense elles el món no camina. Tot plegat tenia com a objectiu reclamar la igualtat de drets de les dones tant en l’esfera pública com privada, és a dir, en les feines o les llars.

Això, segurament, no es podria haver fet si un 8 de març de 1857 un grup de treballadores de la indústria tèxtil dels Estats Units no haguessin sortit al carrer per protestar per les seves miserables condicions en plena revolució industrial. A Nova York una tragèdia el 25 de març del 1911 també va contribuir a la lluita feminista. Aquell dia, un incendi, segurament propiciat per la burilla d’una cigarreta, va acabar amb la mort de 123 dones –la majoria immigrants entre 14 i 23 anys– i de 23 homes a la fàbrica de samarretes Shirtwaist.

La batalla per aconseguir la igualtat de les dones ve de lluny, però el que la va fer especial en el 2018 és tota l’organització prèvia, que es va fer a nivell planetari, i les conseqüències que va deixar, com a mínim, a Catalunya i Espanya, on les dones van perdre la por de reclamar els seus drets. Potser per això, el seguiment de la vaga va ser un dels més multitudinaris a tot el món. A Barcelona, per exemple, unes 200.000 persones segons la Guàrdia Urbana, o unes 600.000 segons els organitzadors, van sortir al carrer en aquella jornada històrica.

Segurament sense aquest 8 de març tampoc hi haguera hagut una manifestació multitudinària després que es conegués que la sentència de la Manada rebaixava la pena que demanava la fiscalia, en considerar tres jutges que no es tractava d’una violació, sinó d’una agressió sexual. A Barcelona, milers de persones van anar fins a la plaça Sant Jaume en un acte espontani i que es va organitzar el mateix dia a través de les xarxes socials.

El reclam de les dones per estar més protegides en casos com el de la Manada va portar el llavors govern espanyol del Partit Popular a anunciar que creava una comissió per reformar el delicte de violació del Codi Penal. Una comissió que, quan en van anunciar la composició, només estava configurada per homes, malgrat que el 53% del cos de justícia és del sexe femení. Això va aixecar polseguera tant a les xarxes socials com al carrer, on també es va recordar que la violació és un delicte que eminentment perpetren els homes, però del qual són víctimes les dones. Finalment, el govern espanyol va rectificar i va crear una comissió paritària. Crec que aquesta ha estat una de les grans victòries de les dones en el 2018.

La cobertura mediàtica del cas de La Manada

Ara bé, l’any també ha deixat notícies ben tràgiques. Un tribunal de Mar del Plata, a l’Argentina, va absoldre tres homes que el 2016 van drogar, violar, empalar i assassinar una adolescent de 16 anys, que va morir del dolor. La tràgica mort d’aquesta jove va popularitzar a les xarxes socials el hashtag #NiUnaMenos per reclamar que no hi hagués ni més violacions ni assassinats de nenes, adolescents ni dones al món.

Un 2018 que, en el cas d’Espanya, també va ser fatídic, ja que 47 dones van ser assassinades per les seves parelles (només 14 havien denunciat), mentre que en el 2017 es van registrar 44 casos de morts per violència de gènere. I l’any acaba amb una nova víctima: Laura Luelmo, una jove de 26 anys de Zamora que el 5 de desembre va anar a viure al Campillo (Huelva) per exercir de professora de dibuix en un institut de la veïna localitat de Nerva, on havia arribat dos dies abans per fer una substitució. El 12 de desembre, Luelmo va desaparèixer. El seu cos el van trobar cinc dies després, semi nu, entre matolls i amb signes d’haver estat violada. El seu botxí va ser presumptament un veí que el 22 d’octubre havia sortit de la presó, després de passar-hi els darrers 23 anys per diversos delictes: l’assassinat d’una anciana de 82 anys el 1995, per amenaçar una dona que presumiblement volia violar el 2008 i per dos furts amb força a dues dones el 2015. El cas de Laura Luelmo va arribar fins al Congrés dels Diputats, on el líder del Partit Popular, Pablo Casado, va demanar un enduriment de les penes quan es cometessin aquests tipus de delictes.

Ara entrem al 2019 i els mitjans de comunicació també estan fent els seus pronòstics de quina serà la notícia d’enguany. La que jo desitjaria ni tan sols la poso a la quiniela. La meva esperança és que quedés inservible el hashtag #NiUnaMenos, però lamentablement sé que tardarem molts anys fins que això passi. Tants que, potser, ni tan sols ho veuré.

I això només es podrà aconseguir d’una manera: no endurint les penes com proposa Casado, sinó conscienciant i educant els homes perquè no ens agredeixin. Les societats no ens han d’ensenyar a nosaltres a protegir-nos, sinó a ells a no violar-nos. I, de pas, també els haurien d’educar perquè ens mirin com a persones iguals a ells en tots els àmbits, tant en l’esfera pública com en la privada. De fet, va íntimament lligat, ja que si ells pensessin que les dones som éssers iguals, no es veurien amb el dret d’abusar de nosaltres, violar-nos, agredir-nos i matar-nos. Mentre aquesta concepció no canviï, lamentablement, haurem de seguir utilitzant #NiUnaMenos.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Anna

    Totalment d’acord amb la gran importància de la pedagogia, però ajudaria molt que les penes no permetin que surtin al carrer i reincideixin o es fuguin. Detesto Casado i estic morta de por amb el pacte que es pot assolir a Andalusia, però les penes i sobretot la reforma de la llei és imprescindible. Em sembla increible que una dona digui que no s’han d’endurir les penes!
    Només amb aquesta balança: llei i pedagogia, segurament molt abans no ens caldrà el hashtag.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.