La irrupció de Vox al Parlament d’Andalusia amb dotze diputats va generar reaccions sobre si, durant la campanya electoral i els mesos previs, mitjans de tots els colors havien donat un excés d’espai perquè els representants del partit ultradretà tinguessin altaveus de forma continuada. Javier Ortega Smith, secretari general, advocat i militar, ha estat un tertulià habitual d’El Gato al Agua d’Intereconomía, on també han donat reiteradament veu a Rocío Monasterio, arquitecta i responsable dels temes socials, o a Santiago Abascal, líder absolut. En aquest mateix programa, es va produir aquella mena de declaració d’amor entre Abascal i Albert Rivera on el primer assegurava que hi havia importants punts de contacte entre Ciutadans i Vox, i el segon, que ni Vox ni UPyD serien ni enemics ni adversaris.

Les televisions privades de l’Estat van estar donant veu al partit neofranquista des d’abans de l’estiu; potser com ariet contra el govern del PSOE d’una manera més descarada que Ciutadans i PP, potser com una mena d’advertiment que sense el PP (i la crossa) les alternatives també hi eren. El cas és que les televisions han tingut una responsabilitat en regalar espais a un partit extraparlamentari que, fins al moment, no tenia cap representativitat política. A Catalunya, aquest fet també s’ha produït amb la reiterada presència d’Ortega Smith al FAQS com a representant de la querella particular contra el procés.

Tot i això, no es pot responsabilitzar les televisions generalistes de la banalització del discurs de Vox i els seus plantejaments ultraconservadors. De fa anys, la premsa del cor segueix Abascal. I els grans protagonistes de les revistes han aparegut com alguns dels seus principals garants. Abans d’entrar en detall, cal recordar que segons l’últim EGM del juliol de 2018, les cinc revistes més llegides són d’aquest tipus: Pronto, amb més de 2.363.000 lectors setmanals; seguit d’¡Hola!, amb 1.976.000; Lecturas, amb 1.096.000; i Diez Minutos i Semana amb nou-cents mil i sis-cents setanta mil, respectivament. El Jueves és la que fa número sis i queda llunys del mig milió, i les que la succeeixen tornen a ser de temàtica rosa (Qué me dices i Cuore).

La crisi econòmica ha damnificat substancialment l’ecosistema del qual es valien totes aquestes revistes. La disminució de la publicitat va reduir les exclusives, per les quals en els bons temps es pagaven quantitats milionàries de diners. Un altre dels rivals del modus vivendi de les revistes del cor, però, han estat les xarxes socials. Primer Facebook, Twitter i, després, Instagram han convertit les pròpies celebrities en difusores dels seus actes, notícies i reportatges fotogràfics.

Precisament, en aquest forat de les instagrammers famoses s’hi ha fet un lloc la instamami Lidia Bedman, que potser no tenen el gust de conèixer, però és la segona esposa de Santiago Abascal. Ella, tot i que ha aparegut en diverses ocasions en les pàgines cuixé, no és la principal normalitzadora del relat de Vox, encara que la seva actitud davant la vida s’adiu al paper de la dona dedicada a la criança i a la família que avala VOX.

Però, com dèiem, els principals garants de VOX són els autèntics protagonistes de sempre (els de veritat, no els creats ad hoc als platós de televisió per donar més carnassa): aristòcrates, rics i toreros. De qui parlem? Dels habituals.

Un dels més entusiastes és Francisco Rivera, torero i ex de la duquessa de Montoro i Grande de España, és a dir, d’Eugenia Martínez de Irujo i Fitz-James Stuart, filla de la difunta duquessa d’Alba. Rivera, fill dels explotadíssims protagonistes de la premsa rosa del seu temps, Francisco Rivera, torero també, i Carmina Ordoñez, és el germà gran de Cayetano Rivera, torero i consort de la presentadora Eva González (La Voz, La Voz kids, La Voz senior d’Antena 3); i també germà del discjòquei Kiko Rivera, fill del seu pare i de la seva segona esposa, la folklòrica Isabel Pantoja. Què fa Rivera entusiasta de Vox? Les declaracions que va fer en un acte del partit a favor de la custòdia compartida assegurant que tan de bo Vox guanyés la batalla que ell havia perdut.

Uns altres: Ortega Cano, extorero i vidu de Rocío Jurado, amb qui va adoptar Gloria Camila i José Fernando, ha acudit a algun dels seus actes; o Bertín Osborne, cantant, presentador, aristòcrata, hereu del Comtat de Donadío, ex de Sandra Domecq Williams, nissaga aristocràtica i latifundista de Jerez, que en diverses entrevistes va afirmar que “els de Vox són gent normal”. Però potser un dels més representatius és Luis Alfonso de Borbón (duc d’Anjou, besnét del rei Alfons XVI i besnét de Franco, pretendent legítim al tron de França com a Lluís XX), habitual repiulador d’Abascal. Fill de Carmen Martínez-Bordiú, duquessa de Franco, és qui lidera els recursos de la família Franco contra l’exhumació del fèretre del dictador al Valle de los Caídos que planeja el PSOE.

Donar veu a qui no la té als platós de televisió ha contribuït a frivolitzar el discurs de Vox. Però qui el normalitza des de fa anys són tots aquests xarlatans de les revistes del cor que omplen revisters, taules de centres cívics i perruqueries i exhibeixen les seves simpaties per un partit franquista, masclista, xenòfob i retrògrad, sense reserves ni tabús. Aquesta és la corretja de transmissió de la banalitat que entra sense crítica, entre vestits vaporosos de sedes i colors, corridas i festes de l’alta societat. Surant per sobre un món de prínceps i princeses i emetent un missatge subliminal però constant: sempre hem estat aquí, i no ens n’hem mogut.

El franquisme no sols no marxa sinó que s’expressa sense complexes.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.