Situació real: examen d’accés als estudis de Periodisme, 1997. En veu baixa, un aspirant li diu a un altre: “Ei, ei, qui és l’entrenador de l’Atlètic de Madrid?”. Resposta: “L’Antic, l’Antic!”. Repregunta: “No, no, el nou, el nou?!”. És evident que ningú neix ensenyat ni informat de tot quan arriba a la facultat, però aquest 2019 vull arrencar aquest espai que generosament em cedeix Mèdia.cat amb unes paraules de Ramon Besa. “Jo aprenc dels alumnes”, acostuma a dir. Entre tanta estrelleta mediàtica s’agraeix que hi hagi algú que abaixi els fums a aquesta professió que estimem incondicionalment, però per la qual jo no defensaria ni la meitat dels seus professionals. Qui s’allunya de l’honestedat del periodisme no mereix corporativisme. Jo aprenc dels alumnes, diu en Besa, i jo que hi dono voltes fa dies.

I és cert. Cinc anys a l’aula permeten fer un primer balanç. No és només aquell moment que una alumna es llegeix motu proprio el llibre d’estil d’El País i et descobreix que aquest diari no publica expressament informacions de boxa. Ni els tres que s’embarquen en un nou diari digital de barris i ara ja passen la mà per la cara a molts professionals veterans. Ni el que coordina un equip de nou persones en un diari esportiu aragonès. No parlo de tenir més o menys agenda per trucar als de sempre. No es tracta tampoc d’una competició en la capacitat d’anàlisi.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Parlo de nous valors i de noves tendències que només els alumnes demostren tenir i que fan avergonyir un periodisme que ha quedat antic en el llenguatge i en les pràctiques quotidianes. És antic referir-se als orígens de les persones en les notícies de successos, com aquests dies encara hem hagut de suportar per exemple en el cas de l’incendi de Badalona. És antic, entre tant postureig profeminista, que alguns periodistes continuïn utilitzant expressions com “li va donar tres fills”, com vaig sentir a la ràdio aquest cap de setmana. És antic que els diaris segueixin apostant per la crònica d’acumulació de detalls abans que la notícia. Per aquesta raó mateixa és antic que els diaris surtin al carrer cada dia. No val la pena gastar-se els diners que valen.

Tot això ho veuen els meus alumnes, és clar, i no compren diaris ni escolten ràdios. Perquè és un periodisme antic i rònec i perquè aquest periodisme tampoc tracta els temes de què ells parlen. És tard quan un diari parla de Rosalia o del trap, perquè no hi ha ningú menor de 45 anys que compri ja aquest diari. És tard quan de tant en tant un diari aborda la indústria del videojoc, quan és cada dia una de les principals vies d’inserció laboral dels joves. És tard quan un diari gira en ideologia quan ja l’han abandonat tants lectors que el van comprar principalment en base a una ideologia. I això passa des de fa dècades. I no es recuperen lectors.

Els meus alumnes, que fan alhora dues carreres i en molts casos a més a més treballen, tenen una majoria d’amics que tenen orígens de tota mena i això no els representa cap notícia. Els meus alumnes són en majoria dones que lideren la classe. Els meus alumnes veuen el futur molt negre però tenen un món més gran i no els fa por buscar-se la vida fronteres enllà, en qualsevol llengua que puguin parlar o aprendre. Els meus alumnes votaran enguany per primera vegada i no sé encara què volen votar (i no ho hauríem de saber mai d’un periodista).

Òbviament als meus alumnes els falta context, coneixement i contacte intergeneracional, però això no és exclusiu dels meus alumnes, cosa lògica; sinó que és més preocupant per a la professió perquè aquest context, coneixement i contacte intergeneracional cada vegada va a menys entre els que en saben tant de periodisme, amb l’agreujant que aquest saberuts ja ens recorden cada dia què voten.

Els meus alumnes tenen grans reptes de futur per salvar el periodisme i només ells tenen totes les respostes: què farem amb les fake news, si tornarem a basar la nostra feina en la recerca d’exclusives, com aconseguirem fer atractius els nostres mitjans per a tothom, com reflectirem aquell background o aquella dimensió social que no hem viscut. Ells tenen el temps, la capacitat de conrear-se l’honestedat, i els hauríem de deixar pas.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019