Les estacions d’esquí del país (per cert, la majoria sostingudes amb diners públics, de tots) esllangueixen una mort anunciada, que tindrà lloc més d’hora que tard per causa del canvi climàtic que alguns, encara, s’entesten a negar. El miratge d’unes copioses nevades (enguany es van produir a les darreries de novembre) va fer tocar campanes del gran negoci hivernal que s’acostava, aquest que es basa en milers de persones fugint de les metròpolis per anar a esquiar, encara que calgui fer cua per anar-hi i tornar-hi (amb la contaminació conseqüents), fer cua per esquiar, fer cua per menjar, per fer pipí i popó…, una gran experiència que mou milions d’euros i contaminants, però que té els dies comptats per a benaurança de la humanitat sencera.

No menys massiva i perniciosa és la invasió, no pas subtil, dels boscos aquí a la Garrotxa. El mal anomenat “turisme rural” amenaça, precisament, el món rural, deixat de la mà de déu fins i tot de les fredes estadístiques. Sense ànim de ser profetes —però amb la intuïció que la realitat s’imposa a les ficcions “naturalistes”— a la mítica revista pionera de l’ecologia política catalana, Userda (2004-2006), ja vam dedicar-hi un número (14, setembre 2005), en què sota el títol “Catalunya no és un parc temàtic” afirmàvem que “les elits segresten el paisatge, la gent i el territori per als seus interessos economicistes”. Un seguit de reports i articles d’Enric Faura (Aigüestortes, una gestió poc sostenible), Santiago Vilanova (Els caps que no va aconseguir tallar el PSC), Francesc Roma (On és la gent que fa el paisatge), Ramon Alcoberro (Elogi i misèria dels espais protegits) i jo mateix (El cas de les Guilleries n’és paradigma) aprofundien la idea que des de les institucions —especialment des de les diputacions (hereves del franquisme, per cert)— el nou “negoci verd” consisteix a privatitzar reserves ambientals gestionant-les amb criteris suposadament sostenibles, amb què es dóna una imatge progre i conscienciada alhora que s’obtenen magnífics rèdits econòmics. Geògrafs, ecòlegs i empresaris turístics diversos pronostiquen i preparen l’adveniment de l’ecoturisme per a rics com si es tractés del mannà que ens està esperant a la cantonada.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

El filòsof Ramon Alcoberro ho resumeix molt bé: “L’elogi dels espais naturals no ens hauria de fer oblidar la misèria que significa la mateixa idea de ‘reserva’ aplicada a la vida natural. I seria bo que l’interès per la supervivència i la continuïtat de l’activitat dels parcs i dels espais naturals tampoc no faci oblidar que, més enllà del 26,7% del territori català —que segons els compromisos europeus hauríem de protegir—, hi ha un 73,3% de territori no protegit en què segurament passen les coses més brutals.

Però, el problema de fons és d’una altra mena; la qüestió és sempre la mateixa: què entenem de debò avui per ‘utilitat’?”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019