La situació de vulnerabilitat dels infants i joves que arriben a Catalunya sense cap persona adulta de referència no ha impedit que nombrosos mitjans de comunicació publiquessin informacions allunyades d’un mínim de deontologia.

Article publicat originalment a l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans de Comunicació, impulsat pel Grup Barnils amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. El portal ofereix a periodistes i a la ciutadania eines i continguts per reflexionar sobre cobertures mediàtiques recents que podrien reproduir discursos discriminatoris d’antigitanisme, aporofòbia, islamofòbia, racisme i xenofòbia.

L’arribada de menors d’edat estrangers no acompanyats (MENA) ha estat un dels grans temes polítics i mediàtics dels darrers mesos a Catalunya. Segons les dades de la Direcció General de l’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), el 2015 van arribar al Principat 377 menors no acompanyats, una xifra que va augmentar a 684 el 2016 i a 1.489 el 2017. L’increment ha estat de més del doble durant el 2018, quan només fins a l’octubre s’havien comptabilitzat 2.964 MENA, tal com publicava el diari Ara. El volum ha superat amb escreix les previsions de la Generalitat, un fet que ha provocat tensions en el sistema d’acollida públic, amb infants i adolescents que han dormit a la Ciutat de la Justícia o en comissaries dels Mossos d’Esquadra, i amb l’obertura de nous centres per part de la DGAIA.

Normalització de la pèrdua de drets

La situació de vulnerabilitat dels infants i joves que arriben a Catalunya sense cap persona adulta de referència no ha impedit que nombrosos mitjans de comunicació publiquessin informacions allunyades d’un mínim de deontologia. A les redaccions s’ha normalitzat la pèrdua de drets dels MENA, s’ha fet un tractament deshumanitzador dels adolescents i, en el pitjor dels casos, s’ha alimentat un discurs marcat de tints xenòfobs, maximitzant presumptes agressions, i s’ha estès un tractament criminalitzador dels joves. Afortunadament, també hi ha hagut exemples de bones pràctiques, en què l’interès superior dels joves s’ha posat al centre i, sobretot, se’ls ha donat veu per ser tractats com a subjectes actius de la informació. En resum, se’ls ha humanitzat.

La manera d’abordar l’arribada dels menors sovint es fa amb unes connotacions negatives. La Vanguardia assegurava que la Generalitat estava “desbordada” per la “incessant demanda”, referida al nombre de MENA que havia d’atendre, en un article en el qual parlava de “la virulència del fenomen” dels menors estrangers no acompanyats. El mateix diari titulava uns dies abans les declaracions d’un sindicat dels Mossos que demanava desinfectar les zones on hi havia hagut menors estrangers “per evitar brots de sarna”. La “recomanació” del sindicat policial arribava després que es detectés un cas de sarna en un menor que estava a una comissaria, segons explicava El Periódico.

Criminalització dels adolescents

Durant el novembre, va tenir un ampli ressò la detenció d’una quinzena de joves per una agressió sexual a Santa Coloma de Gramenet. El titular de La Sexta manipulava la realitat quan afirmava que “els 15 detinguts per agressió sexual són MENA sense residència fixa que viuen en cases deshabitades.” En el subtítol de la notícia es matisa que de les 15 persones detingudes hi ha “13 adults i dos menors.” Els dos MENA van quedar en llibertat al cap de pocs dies i van ser posats sota tutela de la Generalitat, segons publicava El País.

També són clarament alarmistes i estigmatitzadores diverses informacions que han aparegut a diaris del País Valencià setmanes després de l’acollida de l’Aquarius, el vaixell en què viatjaven 630 persones migrades. Pocs dies més tard, el Diario Información titulava: “Una trentena dels menors de l’Aquarius acollits a Alacant es fuguen de l’alberg” i, amb lletra més petita, al subtítol aclaria que “agents de la Policia Nacional de la Generalitat han aconseguit ja localitzar la majoria dels joves, en concret 25 dels 28 fugats.”

Un pas més enllà anava la peça de juliol del diari Levante, amb el titular “Nova baralla entre els migrants menors acollits a Alacant”, en què es destacava que “no és la primera vegada que es produeix un altercat entre aquests joves.” Costa d’entendre que una baralla entre adolescents sense conseqüències greus ocupi espai en un rotatiu si no és perquè la protagonitza un col·lectiu posat sota els focus mediàtics.

Amb la construcció d’aquest imaginari social sorprèn menys que passin fets com la detenció de nou persones per assetjar menors algerians a Dènia (Alacant). Tot i que la informació parla d’”assetjament continuat” als MENA, i que a un d’ells el van insultar amb l’expressió “moro de merda”, els investigadors policials del cas van assegurar que no apreciaven un “comportament xenòfob en els atacants”.

Bones pràctiques

Afortunadament, alguns mitjans de comunicació van fer cobertures amb profunditat, context i altres perspectives, com el reportatge “Menors lluny de casa”, que el programa 30 minuts va dedicar als MENA, en el qual es va donar veu als protagonistes i es van abordar algunes de les vulneracions de drets que pateixen. També el diari Ara a final de novembre va publicar un article sobre la creació d’Ex-Mena, una entitat fundada per joves extutelats per la Generalitat que treballa per donar veu als menors no acompanyats i fer de pont entre el carrer, la DGAIA i l’entitat.

També es pot incorporar al llistat de bones pràctiques del tractament mediàtic l’article d’opinió de la directora de SOS Racisme, Alba Cuevas, que va publicar El Periódico, on denunciava “la construcció estigmatitzada i racista i del col·lectiu ‘mena’, amb la qual s’adopta una lògica penal i no de protecció.” “Els menors estrangers són mirats, en primer lloc, com a estrangers i, automàticament, com a persones amb menys drets. Una associació, ja de per si, racista. Així, els MENA perden la mirada de la protecció, i s’oblida el deure i la responsabilitat expressa i reconeguda de les administracions en la protecció a la infància”. Tot això exposa un text que posa el dit a la nafra d’unes pràctiques que, un cop més, s’acarnissen amb un col·lectiu especialment vulnerable.

Melilla, un cas silenciat

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.