L’altre dia vaig escriure a VilaWeb les meves impressions sobre el dietari de presó de Quim Forn, un llibre molt recomanable per acabar de prendre consciència, si calia, de la sensació d’impotència i de profunda injustícia que pateixen els presoners polítics. Hi ha un aspecte, però, que vaig deixar de banda, i que com a periodista em va interessar especialment: el rol dels mitjans de comunicació a dins de la presó. En aquest cas, recordem que el llibre narra els primers mesos que Forn passa a Estremera, no a Lledoners.

Forn explica que rep diverses publicacions amb el correu certificat: els diaris Ara i El Punt Avui, les revistes El Temps, Catalunya Cristiana, L’Avenç i Sàpiens, i els digitals VilaWeb i El Nacional, en versió paper. El tema, però, és que en un entorn sense mòbil ni internet, l’única manera d’estar al cas de l’actualitat és amb la televisió i la ràdio. I les televisions i les ràdios espanyoles, quan informen sobre Catalunya, ho fan de manera molt semblant, uniforme, gairebé unilateral. Res que Joaquim Forn no sabés, de ben segur, però estar-hi exposat dia sí i dia també, sense alternatives, ja són figues d’un altre paner.

El dia en què el ministre Montoro nega que la Generalitat hagi destinat diners públics al referèndum, tota la premsa el critica, no per si diu veritat o mentida, sinó perquè dóna ales als independentistes. Joaquim Forn escriu per exemple: “L’únic que sembla importar als mitjans és que els independentistes no ens en sortim. Saber la veritat deu ser del tot insignificant, tenint en compte que els mitjans ja han decidit qui són els culpables des de fa mesos! És una vergonya, aquesta mena de periodisme, que jutja i condemna a la velocitat de la llum sense cap ànsia d’intentar comprendre què ha passat exactament. Ferreras, però, segueix aferrat al seu mantra: ‘Más periodismo'”.

També s’escandalitza quan un tertulià de La 1 diu que el que va fer Puigdemont és absolutament equiparable al “tejerazo” i en general es nota que qualsevol notícia que li arribi per aquestes vies no se l’acaba de creure fins que la pot confirmar amb una segona font. Un altre dia se sorprèn de sentir català per La2, en un especial sobre Espriu i escriu: “M’he adonat que era el primer cop, al llarg de sis mesos, que sentia parlar en català a la televisió. El català no existeix a Espanya. No els interessa gens ni mica. No ha format mai part de la seva realitat, ni tenen cap interès que així sigui. El viuen com un problema”.

La responsabilitat que tenen els mitjans de comunicació espanyols a l’hora de construir la falsa imatge de Catalunya que majoritàriament tenen els espanyols avui en dia és evident. Que porten dècades jugant amb foc com una colla de vulgars piròmans, també. La seva contribució a desinformar tota una societat ha estat immensa. Quan una persona “progressista” i teòricament educada com Carmen Maura diu que està cansada de pagar diners als catalans, és la prova evident que la cosa ha funcionat. Per això, quan govern, judicatura o policia cometen excessos a Catalunya, quan atonyinen votants o empresonen dissidents, el silenci més enllà de l’Ebre és tan feridor.

Hi ha massa periodistes, a Espanya, convençuts que “a por ellos” és el punt número 1 del codi deontològic. I no.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.