Diana Carolina és la tràgica protagonista d’un feminicidi que ha sacsejat la ciutat d’Ibarra, al nord de l’Equador. Apunyalada presumptament per la seva parella d’origen veneçolà, la reacció airada del veïnat ha estat la de llençar-se a l’assalt dels domicilis dels veneçolans residents en aquesta població. Batudes ciutadanes a la cacera de venecos en un país que ha rebut els darrers anys 1,2 de veneçolans migrants. “Els hem obert les portes però no sacrificarem la seguretat de ningú”, resa el comunicat personal del president equatorià Lenín Moreno que corre per les xarxes junt amb no poques exigències perquè es construeixi un mur per aturar l’onada migratòria. Equador no limita amb Veneçuela, però tant és.

La UE, esporuguida pels atemptats reivindicats per l’Estat islàmic a París, va redreçar les converses que mantenia amb Turquia per tractar la qüestió humanitària provocada per la guerra siriana. El trumpisme europeu va decidir abocar 6.000 milions d’euros en un vergonyant acord per construir un mur de formigó de tres metres d’alçada al llarg de 764 quilòmetres de la frontera turcosiriana. Acabat el mur, morta la crisi humanitària. Circulin.

El mur com a símbol de la nova política i una satisfacció populista i sàdica. Darrere el mur els conflictes són aliens, invisibles, llunyans. No són reixes, que deixen almenys veure un horitzó a la llunyania, un paisatge borrós i difuminat. Un mur és opacitat feta a base d’aigua, formigó i autisme social. És la construcció d’una solució aixecada amb la renúncia a fer-se càrrec de res del que hi hagi més enllà.

El Tribunal Europeu de Drets Humans condemnà al 2014 Itàlia per l’expulsió de més de dues-centes persones procedents majoritàriament de Somàlia i Eritrea que la guàrdia del país europeu va interceptar en aigües internacionals. La sentència argumentà que Itàlia va posar en perill la vida de les refugiades en no reconèixer el dret d’asil i deixar-les a la seva sort en un país on podien patir abusos. Aquest passat mes de juliol el petrolier amb bandera italiana Asso Ventotto va desembarcar a Líbia 108 persones al port de Trípoli després de recollir-les. Serà la segona condemna a Itàlia per vulneració de la Convenció Europea de Drets Humans. A Matteo Salvini li importa un rave. Sap que les polítiques europees van cap aquí mentre homenets com Pedro Sánchez mantinguin bloquejats vaixells de rescat.

Dècades de por i racisme agitats des dels titulars han trobat el seu oasi: audiències espantadisses i sensors electorals basats en codi binari. Algoritmes que xiuxiuegen a la parròquia el que busquen: sigui la darrera oferta d’Amazon o un mur ben alt i un mar ben profund per deixar d’escoltar misèries impertinents i inoportunes.

Ja ens podem calçar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.