Ni el 2018 podia acabar pitjor, ni el 2019 genera cap mena d’esperança en quant a l’eradicació de les violències masclistes. L’any que deixem acabava amb la notícia de l’assassinat de la mestra Laura Luelmo i el 3 de gener de 2019 ja comptàvem una víctima més a mans de la violència masclista (la número 974 des de 2003, que és quan es comencen a recollir xifres oficials). Rebem el 2019 amb tres violacions en grup, una d’elles a una menor, i cada vuit hores es denuncia una agressió sexual.

Ni el 2018 podia acabar pitjor, ni el 2019 genera cap mena d’esperança en quant a una cobertura mediàtica amb perspectiva feminista. Malgrat que el feminisme està en auge i cada cop hi ha més consciència social, la cobertura mediàtica de les violències masclistes deixa palès que encara hi ha molta feina a fer. La família de Luelmo demanava en un comunicat que els mitjans respectessin “la memòria, la dignitat i l’honor” de la Laura, i que no difonguessin “rumors no contrastats per fonts oficials”.

Alguns dels titulars que ja ens hem hagut d’empassar aquest any tracten els assassinats masclistes com a fets fortuïts (“Detenen un home per agredir una dona que ha caigut per un pati interior a Barcelona”, o: “Mor una dona apunyalada a Fuengirola (Màlaga) i detenen la seva exparella”, com si una cosa no tingués res a veure amb l’altra, com si la causa de la mort no fos coneguda).

D’altres tracten les agressions sexuals frívolament (“Dos anys de presó per sotmetre a tocaments la seva filla de 14 anys”) i cosifiquen les dones (el ja famós “Pedroche, fada del porno per un 2019 calent”, que El Español, mitjà que el va publicar, ja ha rectificat substituint “porno” per “provocadora”, tot i que encara manté el pecat original a l’URL de la notícia; o aquest altre que equipara una dona a un vas: “La inseminació casolana de Román i el seu nòvio acaba amb el ventre de lloguer a Urgències”).

No hem après res del cas de La Manada. El relat de les víctimes se segueix qüestionant; els agressors, o en el seu defecte, els seus advocats, continuen dominant l’esfera pública; les agressions sexuals es confonen amb orgies i lleugers tocaments. La violació es converteix en espectacle. Aquesta setmana hem conegut que la fiscalia demana set anys de presó pels violadors de La Manada pel cas de Pozoblanco i el seu advocat, Agustín Martínez, ja ha trepitjat tots els platós de televisió per assegurar que la jove va entrar al cotxe per voluntat pròpia. Com si el fet d’entrar a un vehicle per pròpia voluntat donés dret als joves a violar-la.

Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou de fer malbé la dignitat de les dones en general i les víctimes en particular, de revictimitzar-les, de jutjar-les, de dubtar de la seva paraula, de ridiculitzar-les, de responsabilitzar-les, d’insultar-les, de tractar-les com a mers objectes. Ja n’hi ha prou de titular amb mirada patriarcal i de donar més espai als agressors, d’escoltar sempre el mateix advocat. Ja n’hi ha prou de confondre tocaments amb agressions sexuals. Ja n’hi ha prou de fer de la violació un espectacle. Ja n’hi ha prou de fer veure que les dones en lloc de ser assassinades, desapareixen.

El masclisme viu i es reprodueix, en part, perquè s’alimenta des dels mitjans. Per eradicar-lo és imprescindible abolir els titulars i els relats que el fomenten.

El periodisme que (no) n’ha après de La Manada: com tractar les agressions sexuals?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.