L’àmplia cobertura del conflicte del taxi està oblidant sovint explicar els temes més rellevants. Mentre s’omplen hores de tertúlia i pàgines de notícies amb el viatge de Gaspart en metro, imatges de violència i anècdotes desagradables en agafar un taxi, el rerefons del conflicte no s’està explicant o quan es fa s’eviten punts fonamentals, malgrat algunes excepcions.

Resumim sis punts que haurien de trobar-se al centre de la cobertura per tal d’entendre que està passant i, en el millor dels casos, els mitjans principals hi passen de puntetes:

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

1. Uber també està en contra de la liberalització

El marc general s’ha presentat com un conflicte entre un sector regulat, rígid i arcaic –el del taxi– contra un altre molt més flexible, modern i lliure –el dels vehicles de transport amb conductor (VTC). En realitat, això no és exactament així. Els treballadors de la VTC no són emprenedors que aprofiten el seu cotxe particular per buscar-se la vida, ja que per poder treballar cal una llicència com la del taxi. Una de les principals diferències entre les llicències VTC i les tradicionals és que les primeres estan concentrades en molt poques mans, mentre que les segones estan repartides entre desenes de milers d’autònoms i petits empresaris que en tenen, com a molt, dues o tres. De fet, aquests grans propietaris de les VTC –26 multimilionaris n’acumulen més de 10.000 amb un valor estimat de 450 milions d’euros, segons aquest reportatge publicat el mes d’agost i que inexplicablement està passant desapercebut– van ser els grans beneficiaris del decret del Govern espanyol de l’abril que vetava aquesta liberalització total. Si això hagués passat, el preu d’aquests milers de llicències no hauria pagat ni el paper de la impressió.

2. Amb les llicències VTC també s’especula, però més

De fet, durant aquests dies s’ha parlat força sobre la compravenda i l’especulació amb llicències públiques –una pràctica, per cert, que també fan moltes empreses mediàtiques amb les llicències radioelèctriques– però sempre referint-se al taxi. Si bé aquest pot ser un problema que en algun moment hauria d’abordar-se, no sembla que el model de les VTC sigui precisament la solució. Una sentència del Tribunal Suprem va blindar el negoci especulatiu d’aquest petit grup d’empresaris, que va acumular milers de llicències a 30 euros que ara, es calcula, poden vendre a 30.000.

3. No és una qüestió tecnològica, sinó laboral

Un altre dels enfocaments més habituals de la cobertura ha estat presentar el conflicte com una qüestió tecnològica, comparant-lo, per exemple, amb el pas de la fotografia analògica a la digital. En realitat, avui mateix es pot contractar un taxi pel mòbil, pagar-lo per PayPal o saber-ne el preu amb antelació. Són unes millores que el sector ja està fent i que, encara que potser algunes no estiguin plenament desplegades, no suposa el principal problema de la competència amb les VTC. El conflicte real és purament laboral, el mateix que afecta ara mateix els pagesos de la taronja al sud de Catalunya i el País Valencià, va afectar no fa gaire els estibadors o comencen a plantejar els treballadors d’altres gegants tecnològics com Deliveroo o Amazon. Aquestes multinacionals són competitives, entre altres coses, perquè redueixen costos salarials i eludeixen impostos, no només per les seves millores tecnològiques.

4. Per què les cobertures de les vagues sempre s’enfoquen des del punt de vista del consumidor i no del treballador?

Els mitjans s’han inundat d’imatges d’empresaris “obligats” a agafar el metro o caminar i de cròniques sobre malalts a la porta de l’hospital que no podien trobar un taxi. En canvi, és pràcticament impossible llegir alguna notícia que expliqui la situació des del punt de vista del vaguista. Com es viu sense que entri cap ingrés durant una setmana, o dues, o un mes? Com s’organitza la família i l’entorn més proper? Com ho passen els nens? Què empeny a tanta gent a prendre una mesura tan desesperada?

5. La sobrecobertura de la violència

Com és habitual en els conflictes socials, els actes violents, malgrat que han estat força esporàdics, han rebut proporcionalment molta més atenció. Una situació que ha estat magnificada encara més per les agressions a periodistes. En cap cas, però, s’ha reflexionat sobre els motius d’aquesta violència ni s’ha obert el debat sobre què es defineix exactament com a violència. La cobertura s’ha limitat a utilitzar aquests fets com a cortina de fum per a evitar parlar dels problemes de fons –com per exemple sí que s’ha fet amb els armilles grogues, que han protagonitzat aldarulls molt més greus que els taxistes- i en alguns casos s’ha magnificat o fins i tot s’hauria pogut manipular, com per exemple el misteriós vídeo de BTV, on es presentaven dos incidents diferents com si es tractés d’una mateixa seqüència.

6. Avui és el taxi, demà, qui?

En els espais d’opinió i en les tertúlies s’ha menystingut el col·lectiu dels taxistes com si no es tractés d’un sector laboral més, mirant de desacreditar-los amb arguments que no tenen res a veure amb la seva situació social, com ara l’atenció al client, la ideologia que tenen o fins i tot els seus gustos musicals, sovint amb l’única base d’anècdotes i tòpics. Pocs articles –alguns n’hi ha– han recordat que la precarització i empobriment no és exclusiva dels taxistes, sinó que cada cop afecta més sectors laborals, i el periodisme en seria un bon exemple. A més, els perills de la uberització de les relacions laborals cada cop afecten més àmbits productius. Per ara són els repartidors i missatgers, però en un futur molt breu podrien ser cambrers, vigilants de seguretat, hostesses o qualsevol altre. I això sense esmentar que el fenomen està molt relacionat amb la desregulació d’altres sectors, com la venda al detall o l’allotjament turístic, que està destruint el teixit comercial urbà o dificultant l’accés a l’habitatge a milions de persones. Gairebé cap mitjà recorda que la lluita del taxi té força a veure amb les dels veïns que s’oposen a AirBnb, la dels repartidors de Deliveroo que se sindiquen o els treballadors d’Amazon en vaga.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari