Fa dues setmanes, enmig de l’espessa atmosfera que conformen les xarxes socials, un tuit ens interrogava: “No hi ha periodistes capaços de repreguntar a Valls, Arrimadas, Bou, Albiol, Rivera… ‘Disculpi, com diu? D’on ha tret que el castellà està perseguit? Per què menteix? No hi ha periodistes amb una mica de dignitat?’”.

Pocs minuts després s’obria un ventall de respostes on es barrejaven clics d’aprovació amb un comentari que apunta en la línia de flotació de l’ètica periodística: “Aquest és un problema encara més greu que la pèssima qualitat dels nostres polítics. Que ningú no fiscalitzi a l’instant les seves afirmacions”.

No és la primera vegada que aquesta qüestió es dirimeix en 140 caràcters. I molt probablement no serà l’últim missatge en aquesta direcció, atesa la inquietud respecte a una tendència que la professió ha experimentat de forma irremeiable les últimes dècades. Sobretot amb la irrupció de les noves tecnologies i una dieta informativa basada en la crònica de successos, creuament de declaracions o imatges sense cap argument que les acompanyi.

Ens ho advertia l’any 2002 Ignacio Ramonet en el rellegit article “Periodistes en vies d’extinció” (en castellà, aquí). Segons l’exdirector de Le Monde Diplomatique, el nou sistema comunicatiu ha consolidat un procés de taylorització, pel qual els redactors queden reduïts a “simples obrers d’una cadena de muntatge en què la feina consisteix bàsicament a repicar comunicats d’agència i editar les imatges d’episodis o declaracions”.

Ramonet indicava que el periodista que contextualitzava els fets i els feia repercutir sobre el ciutadà havia desaparegut. Lluny de fiscalitzar i contextualitzar, esdevé un vidre transparent a expenses d’un espectador indefens davant de declaracions on sovint s’escolen mentides tan flagrants com les d’afirmar que el castellà és perseguit a Catalunya.

Quantes vegades trobem a faltar periodistes que esmenin les manipulacions més tosques que perboquen determinats polítics rodejats de carxofes. Ignacio Ramonet s’ho explicava per l’imperi de la immediatesa, les rutines de reproduir cites en cremallera, però també per la lògica de les empreses periodístiques d’avantposar l’audiència al coneixement, lesionant el principi elemental del dret a la informació.

El veterà periodista concloïa la seva anàlisi afirmant que “és la raó, el cervell, el raonament i la intel·ligència el que ens permet comprendre”. Una apel·lació a tots els professionals a combatre la rapidesa, la dependència de la tecnologia i a practicar els tres articles que encapçalen el Codi Deontològic: “Informar de manera acurada i precisa”, “evitar perjudicis per informacions sense prou fonaments” i “rectificar les informacions incorrectes”.

Si no hi ha un canvi en aquest paradigma haurem de donar la raó a Ramonet i a l’enyorat García Márquez, quan deia que, fruit de tot plegat, “els periodistes ja no escolten, només senten”. Un esquema que permet a Valls, Arrimadas, Bou, Albiol o Rivera inocular entre la ciutadania les seves mentides sense intermediaris que els rebatin amb un simple apunt informatiu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.