En el marc mental que proposem els mitjans de comunicació i els partits polítics a la ciutadania, “democràcia” és sinònim d’eleccions i “eleccions” és sinònim de democràcia. Les urnes es presenten com l’element central del sistema d’elecció de representants i, molt excepcionalment, com a recipients de les paperetes en consultes i referèndums. S’entén que les formacions polítiques, tant les de nova fornada com les més tradicionals, promocionin aquesta visió estricta de la democràcia, perquè els beneficia, però per què hauríem els i les periodistes de tancar mires a l’hora de fer pedagogia sobre què és i com funciona el sistema democràtic, centrant-nos només en la variant més mainstream?

Que en un context generalitzat de desprestigi dels partits polítics, fruit de la corrupció, la propaganda i les guerres internes, la forma d’organitzar els nostres sistemes democràtics no estigui en el centre del debat és simptomàtic. Cal obrir el focus i recordar a tots els actors polítics de la societat que hi ha democràcia més enllà de les urnes. De fet, el bressol de la democràcia, Atenes, organitzava fa 2.500 anys les seves institucions amb una majoria de representants escollits per sorteig. El terme tècnic d’aquest procediment és “insaculació” i a Antenes servia per situar els ciutadans al centre del procés de presa de decisions, després d’haver estat escollits aleatòriament.

A Catalunya, aquest procediment no és del tot desconegut. Fou Alfons el Magnànim qui, inspirat per les formes de selecció de representants d’algunes ciutats italianes com Venècia o Florència, va implementar un sistema d’elecció per sorteig per acabar amb les rivalitats entre famílies poderoses. En aquells temps, des del segle XV fins al XVII, era el rei qui decidia els noms dels ciutadans que podien ser escollits en una elecció que es feia col·locant rodolins dins d’un sac del qual un nen n’extreia uns quants. Durant dos segles es va escollir d’aquesta manera els càrrecs de municipis, generalitats i gremis de la corona catalanoaragonesa, per encàrrec reial.

L’esclat dels indignats a Catalunya i a la resta de l’estat l’any 2011 va fer tremolar el sistema de partits tradicionals i va derivar en l’aparició de noves formacions i en la fragmentació de les càmeres de representants. El moviment independentista també ha fet trontollar l’estructura del règim establert l’any 1978 que, amb l’aprovació de l’actual Constitució, va limitar, sota amenaça d’intervenció política (article 155) i militar (article 8), les prèviament existents aspiracions nacionals de diferents territoris de l’estat. Però malgrat les sacsejades d’aquesta dècada, res s’ha reformat en el nostre sistema democràtic d’aleshores ençà. De fet, ens trobem en plena onada reaccionària de la dreta conservadora davant del desgast dels moviments polítics progressistes i independentistes fruit de les lluites internes.

En aquest context perillós, per l’amenaça de la ultradreta, i desil·lusionant, per les batalletes de sempre dins dels partits, l’existència d’una alternativa democràtica que involucri els ciutadans i que desactivi el poder absolut de les formacions polítiques i el circ mediàtic que han dissenyat al seu voltant és un glop d’aire fresc. No hi ha recepta màgica ni cal pensar en transicions traumàtiques. Només cal que en parlem i que testem alternatives, començant pel teixit associatiu i pels municipis. Qui ha dit que les urnes siguin l’única manera de governar-nos? Qui ens diu que les llistes a dit dels partits polítics siguin millors que l’elecció aleatòria de ciutadans mitjançant un sorteig, com ja es feia a Atenes? Potser una de les sortides de l’atzucac polític actual està, simplement, en tornar als orígens.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.