Viatjar als Estats Units sovint és sinònim de comprar entrades per algun dels espectaculars esdeveniments esportius que s’hi celebren. No cal invertir-hi un ronyó per pagar les impossibles entrades de la Superbowl -que se celebra aquest diumenge al vespre, per cert-; a qualsevol època de l’any, hi ha una lliga en joc a un preu molt més assequible.

Viure als Estats Units és, sens dubte, mastegar competició arreu. La passió per l’esport esborda estadis, carrers i bars. Són 80.000 aficionats dels Green Bay Packers, asseguts en bancs de fusta corcada, vibrant pel seu equip a 5 graus sota zero. És la parella amb qui comparteixes una barra de bar a Detroit, que enceta una conversa amb un desconegut preguntant-li a quin equip anima. Són un pare i les seves filles matinant un dissabte per agafar el tren camí del Wrigley Field. I dues amigues amb el número 23 a la samarreta, fent cua per passar el control de seguretat del United Center.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

L’esport, aquí, és de tothom. Sí, també de les dones, malgrat que aquest país sigui encara molt més masclista del que ens imaginem. Elles han conquerit bona part de l’afició, però encara són lluny de convertir-se en l’objectiu dels flaixos que desperta la competició. Són les que encenen barbacoes a les afores d’un estadi de futbol, les que s’abracen per celebrar un triple del seu equip i, fins i tot, de vegades arbitren partits; però encara viuen a l’ombra dels èxits dels seus companys. I, en això, s’assemblen molt a nosaltres.

No descobriré pas ara que el seguiment que es fa dels equips femenins és a anys llum del dels masculins. Aquí hi tenim un gran deute pendent, però no és l’únic. Obviaré la brutal bretxa salarial que fa que moltes esportistes de primer nivell hagin de tenir una segona feina mentre els seus companys cobren milions, com obviaré tanta i tanta discriminació, per fixar-me només amb una de petita i, sovint, imperceptible. Parlo de l’estúpid detall de considerar l’esport que practiquen les dones no només minoritari, de baix nivell i de menys interès públic, sinó directament com un altre esport.

La mateixa Federació Catalana de Futbol diferencia entre el futbol 11 i el futbol femení, com si aquest últim tingués normes diferents i una zona de joc especial. A la mateixa trampa cau la Federació Espanyola, que definia de repte històric que l’Athletic de Bilbao aconseguís una assistència rècord en un partit de futbol femení.

El mateix patró el repeteixen gran part dels mitjans quan, en parlar de l’esport al què juguen Érika Vázquez i Alexia Putellas, en diuen “futbol femení”. Potser només m’ho sembla a mi, però diria que corren per un camp molt semblant al d’Iñaki Williams i Lionel Messi. Juraria que el partit també dura 90 minuts i que, quan marquen un gol, el celebren amb la mateixa eufòria.

I això no és tot. Fa un temps, parlava amb una companya periodista de l’ambient de feina en una redacció d’esports, on ella és pràcticament l’única dona. Entre d’altres, em va explicar que una tarda que jugava l’equip femení del Barça, un company va preguntar a la resta, en veu alta, què havien fet “els chichis”. De seguida van esclatar els riures, ja sabeu, les brometes. A mi em bull la sang cada cop que hi penso.

I així, el masclisme putrefacte i fastigós es va instal·lant a totes les capes de l’esport. També a l’afició. Com aquella tarda al pavelló on juga el Balonmano Granollers, on vaig sentir algú que comentava el darrer partit de l’equip femení quan el seu interlocutor el va fer callar: “l’handbol femení no és handbol ni és femení”.

El llenguatge és una arma molt poderosa. Potser la millor que tenim com a éssers humans, de manera que quan els periodistes l’utilitzem d’una forma tan discriminatòria no només estem ignorant la desigualtat, sinó que l’estem alimentant i fent créixer.

Com en podem dir periodista, d’algú que retrata la golejadora del millor equip de la lliga resumint-ne la trajectòria, l’esforç i els èxits en un cos? Com pot parlar de valors esportius, algú que considera que les dones no juguen a futbol, sinó a futbol femení? Mentre continuï aquest menysteniment, del periodisme esportiu no podrem dir que és periodisme ni que és esportiu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019