Sóc conscient de la provocació de l’adversativa en aquest titular, però potser els periodistes hem de començar a analitzar què hi ha darrere aquestes agressions més enllà de la lògica indignació i la condemna ritual. Només cal fer una ullada al Mapa de la Censura (2017, 2018, 2019) de Mèdia.cat per copsar com en els darrers temps les agressions, assetjaments i amenaces a periodistes, càmeres, fotògrafs i informadors diversos s’han fet tristament habituals en manifestacions i protestes de qualsevol tipus.

Des de les esbroncades cada cop més agressives a les televisions espanyoles durant les manifestacions independentistes, fins a les agressions a periodistes durant les accions de les armilles grogues a Catalunya Nord o la vaga de taxistes a Barcelona –i aquí deixo a banda voluntàriament les agressions d’elements d’extrema dreta presents en mobilitzacions en favor de la unitat d’Espanya, ja que crec que mereixerien un article a banda. Cada cop, doncs, sembla que hi ha més col·lectius emprenyats amb els mitjans, i alguns integrants d’aquests col·lectius opten per l’assetjament o fins i tot l’agressió física als periodistes que cobreixen les seves protestes. Hem de ser conscients que, si bé és cert que els agressors es desacrediten a ells mateixos, també ho és que aquests fets són la punta de l’iceberg d’un malestar amb els mitjans que va més enllà i que es manifesta de moltes formes diferents.

Naturalment, com a periodistes condemnarem i denunciarem aquestes agressions, exigirem que se’ns deixi treballar amb seguretat i llibertat i demanarem que no quedin impunes. Però –i recupero la molesta adversativa– potser també hauríem de començar a pensar perquè tanta gent que precisament necessita que informem sobre les seves raons ens vol fer fora i prefereix no sortir als mitjans que “patir-ne” la cobertura.

Hem de ser conscients que, per a una gran majoria de persones, els mitjans no són altra cosa que les tertúlies vociferants, els titulars criminalitzadors i els informatius televisius esbiaixats. Cobertures sempre –i per aquest “sempre” em refereixo al gruix dels grans mitjans que consumeix la majoria de població- en favor dels poderosos. I per aquesta població, els reporters que estan al carrer no deixen de ser els ambaixadors en carn i ossos dels presentadors i tertulians estrella que insulten i tergiversen des d’estudis inaccessibles. És difícil, o almenys a mi em costa, demanar-los comprensió i facilitats per fer la nostra feina quan el resultat d’aquesta –el que ells en percebran– és tan lesiu per a les seves demandes i necessitats. Com a defensor de la responsabilitat social del periodisme sóc conscient que, ara mateix, no estem complint. Així, la professió periodística és una de les més desprestigiades socialment, precisament una feina que té la credibilitat com a principal valor afegit.

Tampoc m’agrada, òbviament, que insultin, assetgin o peguin als companys que estan en primera línia mirant d’informar i que, en cap cas, són les mateixes persones que redacten titulars criminalitzadors o deixen anar mentides a les tertúlies. Potser podríem recordar allò d’Oscar Wilde de “No dispareu al periodista, ho està fent tan bé com sap” –frase que molt encertadament s’emparenta amb l’altra, més actual que mai, de “No li digueu a ma mare que sóc periodista, ella es pensa que sóc pianista en un bordell”. O recordar que pegar periodistes, per molt que no t’agradin el que diuen els mitjans, no només està mal fet i mai ha servit per canviar la cobertura mediàtica, sinó que a més augmenta el victimisme d’aquests mateixos mitjans i dóna veracitat a les seves nefastes cobertures.

O potser, i dic potser, els periodistes de base, els precaritzats, amenaçats amb l’acomiadament sobtat, els que patim baixos salaris i horaris maratonians, els que veiem com els titulars de les nostres cròniques són modificats salvatgement per tal que diguin el contrari del que diu el text, podríem començar a deixar de solidaritzar-nos amb les empreses que ens maltracten i començar-ho a fer amb la resta de col·lectius que protesten. Que ens deixin de veure com “la veu del seu amo” i ens comencin a veure com el que som: simples assalariats que hom fem “tan bé com sabem” i que patim les mateixes conseqüències del mateix sistema criminal que ells. Potser també protestant nosaltres ens guanyaríem el seu respecte i ens deixarien de percebre com un enemic.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.