Els mitjans europeus, i els d’aquí no en són una excepció, sembla que acabin de descobrir Matteo Salvini. Però si hi ha un protagonista poc novell a l’actual panorama polític italià és precisament ell. Com que de barra no li’n falta, es presenta com un renovador anticasta quan, en realitat, viu de la política des d’abans que Silvio Berlusconi hi entrés. Va començar com a regidor a Milà el 1993, i la seva posada de llarg com a líder de la Lliga Nord va ser al desembre del 2013. El partit passava per la crisi més gran de la seva història, tant econòmica com de credibilitat, arran dels escàndols de corrupció lligats a la família del fundador, l’histriònic Umberto Bossi. Salvini va prendre el timó d’una formació en decadència i li va fer un rentat de cara. Va canviar el “Primer els del nord” per “Primer els italians” i, inspirant-se en la seva bona amiga Marine Le Pen, va transformar l’antic partit federalista en una espècie de Front Nacional a la italiana. Ja no era la Lliga Nord, era la Lliga de Salvini. De seguida va esdevenir omnipresent als mitjans italians i des d’aleshores no ha abandonat el podi dels polítics més ben valorats del país.

Darrere l’èxit del líder de la Lliga hi ha un ingent equip de comunicació amb molts recursos i pocs escrúpols capitanejat per Luca Morisi. Salvini sap com capturar l’atenció dels mitjans. Posa cullerada en tot i escup provocacions diàries en forma d’eslògans que un exèrcit de comptes de Twitter reproduiran. Ja sigui per donar-li suport o per criticar-lo indignats, centenars de milers de persones parlen d’ell cada dia, també avui. El regne on és el sobirà absolut, però, és Facebook. Entre notícies falses i publicacions xenòfobes, els seus directes a la xarxa de Mark Zuckerberg fan la competència als programes més vistos de la televisió. Els fonaments del fenomen Salvini són les xarxes socials i els mitjans que li fan d’altaveu, en una relació que es retroalimenta. Les bestieses que deixa anar quotidianament són massa llamineres perquè la majoria de mitjans no les recullin en forma de titulars. Serviran de reclam per a molts clics, a costa d’un empatx informatiu salvinià.

La feina de propaganda ha estat tan bona que comença a ser habitual sentir als mitjans catalans “el govern de Salvini” per referir-se a l’executiu italià. En realitat, com es deu saber, la Lliga de Salvini governa en coalició amb el Moviment 5 Estrelles (M5E) i, a sobre, hi va entrar com a sòcia minoritària. L’ultradretà ministre d’Interior i viceprimer ministre s’ha convertit en l’home fort del govern, eclipsant totalment l’altre viceprimer ministre, el grillino Luigi di Maio, ministre de Treball. Del primer ministre de palla no cal ni parlar-ne, alguns italians ni tan sols en saben el nom. Ara bé, una cosa és reconèixer que Salvini és el líder polític més popular del país, l’altra és ignorar que no governa tot sol.

No és estrany sentir als mitjans catalans que Salvini és el responsable de la mà dura contra els refugiats. Sembla que es desconegui que la política migratòria actual (la de voler tancar els ports sense respectar els drets humans) és fruit d’un consens total amb el M5E, que n’és tan responsable com la Lliga i per això en fa bandera. De fet, va ser el M5E qui va iniciar la campanya de calúmnies i persecució contra les ONG de salvament al Mediterrani. Va ser Luigi di Maio qui va encunyar l’expressió “taxistes del mar al servei dels traficants” per referir-se a les ONG com Proactiva Open Arms, a qui acusa de lucrar-se amb els rescats. També va néixer del M5E la croada contra els mitjans de comunicació progressistes. I en matèria econòmica? Di Maio va lloar la política econòmica de retallades de Mariano Rajoy.

I, amb tot, potser perquè el focus només està posat sobre Salvini, la confusió sobre el M5E és considerable. A la televisió pública catalana he arribat a sentir periodistes i opinadors definir el M5E com “un partit d’extrema esquerra”. Evidentment no deuen haver seguit mai les encertades cròniques de l’enviat i el corresponsal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a Itàlia. Precisament fa pocs dies el FAQS va entrevistar un convidat que podria encaixar bé dins el Moviment que té com a cap de comunicació Rocco Casalino, irascible exconcursant de la primera edició del Grande Fratello. Considerat durant anys un famoset de sèrie B que venia xafarderies pròpies i alienes en programes tipus Sálvame, ara cobra més que el primer ministre i n’és, també, el seu portaveu. El M5E ha aglutinat personatges d’aquest estil.

L’entrevistat del FAQS era “el petit Nicolás”, un famós amb historial de falsejador de la realitat que va voler vendre com a innovadora la idea d’un partit “sense ideologia i que funcioni com una empresa”. Això, exactament, és el que és el M5E: un partit que en realitat és una empresa, els propietaris de la qual controlen per contracte els seus empleats –els polítics grillini–, i que pretén ser, fal·laçment, “sense ideologia”. O, d’una altra manera, “ni feixista ni antifeixista”. La sobredosi informativa de Salvini no ens pot fer oblidar que no governa tot sol. Fer-ho és blanquejar aquells que en són, com a mínim, còmplices necessaris.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.