M’aturo a pensar en aquest mateix escrit. Si val la pena escriure’l. Si aportarà alguna cosa de valor. Si farà reflexionar algú. Si d’aquí un temps, encara valdrà la pena llegir-lo. Vull escriure sobre la necessitat real de comunicar. Comunicar per remoure, per contribuir a un bé comú, per expandir llavors.

Una llavor pot ser moltes coses. Pot ser una idea, una actitud. Pot ser una trajectòria vital, una trajectòria professional. Pot ser un compromís, un entusiasme, una fermesa. Però com tota llavor, perquè faci florida, cal regar-la sovint. Transmetre-la. Comunicar-la a fons perquè arreli. Mentre hi penso, em poso una música que m’acompanyi. No sé com, em trobo cercant per la xarxa alguna peça d’en Narcís Bonet i topo amb el vídeo de l’única entrevista en profunditat que m’apareix d’ell. És de 1988, feta a TV3. Quina sort, poder veure com s’expressa, els seus gestos, la melodia de les seves paraules enllaçades, el que diu, el com ho diu, la mirada, el somriure, el que desprèn. És el que m’atrapa de l’audiovisual; permet captar matisos impossibles de copsar en ràdio o en lletra impresa. Quina pena que el periodisme audiovisual no li hagi dedicat més sovint el temps, la lupa, l’espai, en vida. Ara ja no podem.

El músic Narcís Bonet va morir l’11 de gener de 2019. Era compositor, pedagog, sensibilitat, intel·ligència. Era empenta, compromís, aliment. Era algú que omplia el dins i el fora. Era baula entre generacions, sempre a cavall entre la música i la poesia. Era llavor. Som prou conscients, d’allò de bo que podem arribar a aportar col·lectivament, si prestem tota l’atenció del món a les llavors que ens poden deixar petja? El periodisme també ens fa de baula entre coneixements, mirades, llavors, arrels, fruits i generacions diverses.

Quants altres Narcís Bonet ens estem perdent? I no només avui. També demà. Què en quedarà, de totes les llavors, si no les fixem bé en els arxius, en la memòria audiovisual col·lectiva? Què en quedarà, si no ens hi dediquem? En aquest temps que vivim, faig una oda al periodisme que roman versus el de consum ràpid, el de l'”avui ho llegeixes, demà ho oblides”. El que veig, sento, llegeixo, en els mitjans avui m’ha d’encendre alguna espurna pel demà. M’ha d’oferir alguna llavor. M’ha d’arrelar. El periodisme que roman, que desvetlla, és una eina de transformació col·lectiva. Exercim-la a consciència.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.