“Les dones estem fartes, estem enfadades i amb raó. És normal que sovint vulguem venjança i no justícia perquè també la justícia se’ns nega. Ens culpabilitza, ens qüestiona i ens estigmatitza”.

Directe des de l’estómac començava el discurs de la diputada d’ERC Jenn Díaz en el debat sobre les actituds negacionistes que posen en perill els drets de les dones al Parlament de Catalunya.

Un discurs que continuava de la manera més sorprenent col·locant-se com a primera persona protagonista: “Tenim un arma, el testimoni. Un arma que ens fa més fortes, que ens ajuda a visibilitzar-nos. […] Hola, em dic Jenn Díaz i fa 10 anys vaig patir violència masclista, física i psicològica”.

Quan fem notícies als mitjans de comunicació, ja sigui per parlar de la pobresa, de malalties, violència masclista, o qualsevol història que vagi directa al cor, els periodistes sabem que, per moltes dades i explicacions que donem, res no atraurà tant l’atenció de l’espectador com demostrar-ho amb exemples: posar cara a allò de què estem parlant.

Visibilitzar les minories o les persones amb problemes és essencial per capgirar situacions: per fer canviar polítiques, per convèncer dones que denunciïn… Per això és tan important el que ha fet Jenn Díaz al Parlament. Perquè com a diputada és representant de tots i cadascun de nosaltres. I el seu testimoni pot ajudar, no solament a veure que qualsevol persona pot ser víctima de la violència, sinó a oferir un bri de llum a totes aquelles dones que s’hi troben.

Espero que parlant-ne, estimada diputada, la ferida se t’hagi tancat una mica, que les abraçades i aplaudiments que has rebut de gairebé tots els teus companys t’hagin fet cicatritzar els pensaments i estimar-te la pell que un va malmetre. I et dono les gràcies per haver plorat, per haver donat una mica d’humanitat i categoria a la política.

De tot el que has dit, Jenn, em quedo amb l’última frase: “No ho explico aquí en seu parlamentària com a víctima, sinó com a supervivent”. Per demostrar que se’ns estigmatitza, però que se’n surt, que no acaben amb les nostres vides, per més que ho intentin i ho desitgin. Que les llàgrimes són només un tràmit i que hi ha un futur. Que “resiliència” té nom de dona.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.