En una societat masclista, el sistema penitenciari no n’és una excepció. Viure a la presó no és fàcil, encara menys si s’és dona. Expreses expliquen que se les separa dels fills quan aquests fan tres anys, que manquen mòduls per diferenciar-les segons el tipus de condemna i, en general, que les presons estan construïdes i pensades per i per als homes. Han denunciat discriminacions també Dolors Bassa i Carme Forcadell, que s’han vist més invisibilitzades i en pitjors condicions que els presos polítics homes. Per a les més de 1.300 internes que hi ha actualment als Països Catalans (un 8% de la població penitenciària), entrar a la presó suposa una doble condemna: per la pena imposada, però també per la connotació social, que els fa entendre que també han fallat com a dones, com a mares i en el rol que la societat esperava d’elles. Es calcula que un 75% de les preses ha patit violència masclista en algun moment de la seva vida.

De nacionalitat espanyola, de 38 anys, condemnada per un delicte contra el patrimoni o contra la salut pública —per robatori o tràfic de drogues—, amb una pena privativa de llibertat de tres a vuit anys, en segon grau, sense fills dins de la presó i que ha patit violència masclista anteriorment. Aquest és el perfil tipus de dona interna actualment a les presons de Catalunya, l’única comunitat autònoma de l’Estat espanyol que té les competències penitenciàries transferides. Al novembre del 2018 hi havia 598 preses (494 penades i 104 en presó preventiva), segons les últimes xifres del Departament de Justícia. Són un 7% de la població penitenciària, formada per 8.467 persones. Al País Valencià, que disposa de cinc centres penitenciaris, hi ha 578 dones preses, al voltant d’un 9% del total de reclusos. Un percentatge similar al de les illes Balears, amb tres centres penitenciaris i un total de 1.560 interns, 143 dels quals són dones, segons xifres de l’octubre de la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries del Ministeri de l’Interior.

“Com que les dones som moltes menys, les nostres necessitats són totalment vulnerades i passem a formar part de presons construïdes per als homes”, es queixa la Mònica, que forma part del col·lectiu de suport a persones preses Clivella i, anteriorment, del grup ja dissolt Cassandra, de suport a preses i expreses. Recorda el seu pas per Brians 1: “És molt gràfic, és una macropresó, amb un carrer central, el que es coneix per carrer Major, i al final de tot hi ha el mòdul de dones”, hi afegeix.

Un dels problemes principals que expliquen les dones que han passat algun temps entre reixes és la manca de centres creats específicament per a elles. A Catalunya n’hi ha un: el Centre de Dones de Barcelona, conegut per Wad-Ras, que, a més, és l’únic amb un departament de mares —i que també té places per a homes. La resta de dones són en presons per a homes que tenen mòduls femenins diferenciats: Brians 1 (Sant Esteve Sesrovires, Baix Llobregat), Ponent (Lleida), Mas d’Enric (el Catllar, Tarragonès) i Puig de les Basses (Figueres, Alt Empordà). A l’Estat espanyol hi ha tres presons per a dones: Brieva (Àvila), Alcalá de Guadaíra (Sevilla) i la d’Alcalá de Henares (Madrid), coneguda com Alcalá-Meco. La resta de dones viuen també en mòduls específics en presons mixtes.

“Els homes hi entren per diversitat de motius, per condemnes llargues, per delictes de sang, per drogues… però els separen en funció del que han fet. Les dones, en canvi, estem totes juntes”, recorda una altra expresa, la Lola (nom fictici). Es refereix als casos en què les dones es troben juntes en un únic mòdul, independentment de la pena que estiguin complint, tinguin una addicció a les drogues, es trobin en un tercer grau o en règim ordinari. Aquesta barreja perjudica la convivència i el dia a dia dins de la presó.

Bassa i Forcadell, menys mediàtiques i en pitjors condicions que els altres presos polítics

“La de la Dolors [Bassa] i la Carme Forcadell és una lluita triple: per preses, per independentistes i per dones. Perquè la vida a la presó és dura; però, si ets dona, encara ho és més”, denunciava Montse Bassa, germana de l’exconsellera, en un acte al setembre als Lluïsos de Gràcia, a Barcelona. L’exmembre del Govern i l’expresidenta del Parlament de Catalunya han viscut en la pròpia pell la diferència entre estar interna en una presó per a dones o bé en un mòdul femení d’un centre per a homes. Després de quatre mesos a Alcalá-Meco, amb 385 cel·les exclusivament per a dones, van ser traslladades a Puig de les Basses, un centre per a homes amb mòduls específics per a joves, dones i preventius —després, Forcadell seria traslladada a Mas d’Enric.

“No hi havia cosa que ens fes més il·lusió que l’acostament a les presons. La Dolors estava feliç perquè venia a la seva terra; però, quan va arribar a Catalunya, va veure que les presons catalanes són per a homes, cosa que mai no ens havia passat pel cap”, explicava la seva germana. L’advocada de represaliades polítiques basques i expresa Arantza Zulueta expressava en el mateix acte que, per ella, les dones pateixen un triple estigma quan són tancades a les presons: “El rol assistencial que normalment exerceixen a la llar queda abandonat; el sistema penitenciari és sexista i discriminador, de manera que la dona que hi ingressa es veu com una pitjor delinqüent que l’home, és un sistema per anul·lar la dona, i, finalment, et posen una càrrega pel fet de ser presa política”. Montse Bassa es queixava també que els homes presos i exiliats de l’independentisme català han rebut més atenció mediàtica i social, mentre que les dones han quedat relegades a un segon nivell.

“La de la Dolors [Bassa] i la Carme Forcadell és una lluita triple: per preses, per independentistes i per dones. Perquè la vida a la presó és dura; però, si ets dona, encara ho és més”, denunciava Montse Bassa

Carme Forcadell deia, en una carta a l’exconseller de Cultura Lluís Puig i publicada a Vilaweb, que a Mas d’Enric s’havia “unit amb les altres preses per guanyar petites batalles”. Per exemple, que la direcció de la presó els permetés “pintar un paisatge ben acolorit en una paret de formigó grisa i insípida”. “També hem aconseguit llavors per fer créixer plantes en un tros de terra que, fins ara, era erma”, que les dones tinguin assecadors de cabell a l’hivern o que les deixin dutxar-se després de fer esport sense haver d’esperar a pujar a les cel·les, explicava. Per Forcadell, “la cosa més important de tot plegat, però, és la lluita que he emprès per fer valer els drets de les dones que hi estem, privades de llibertat. Si el masclisme és vigent a l’exterior, fàcilment et pots imaginar com ho és aquí dins”.

Les dones, condemnades per robatorisi tràfic de drogues

La Lola considera que, per a la dona, la reinserció de la presó “es converteix en domesticació”, ja que “es creu que ha perdut el rol tradicional, que ha de cuidar la seva família; per això tot, des de les activitats, està orientat que la dona sigui redomesticada i recuperi el paper que ha perdut”. Els tallers de producció que s’ofereixen són de manipulats i muntatges industrials, tèxtil i confecció, fusteria, serralleria i cartonatge i impremta, restauració o bugaderia, entre d’altres. “Les dones fem perruqueria, geriatria, corte y confección… No podem fer els tallers considerats masculins, com mecànica o construir mobles; no ens deixen”, protesta la Lola, expresa a Brians 1. “Ens toca fer el que els homes no volen, una misèria”, hi afegeix. Fonts de Justícia asseguren que la diferència en l’accés a tallers és deguda a la capacitat d’espai de cada centre penitenciari, així com per altres motius com l’estat de salut de l’intern, la necessitat d’atenció especialitzada o criteris de selecció. En centres petits o antics —com Brians 1 o Wad-Ras— no poden oferir les mateixes opcions formatives per a tots els interns per “limitacions d’espai” o tipus de construcció, o perquè la manera com està construït l’edifici fa que els presos de diversos mòduls —o homes i dones— no es puguin barrejar per fer els tallers. En canvi, a Mas d’Enric o a Puig de les Basses sí que és possible. Des del 2016, Justícia ha iniciat una estratègia de canvi en el model retributiu en els salaris dels interns “per tal de beneficiar els interns més vulnerables, les dones i els joves”.

“Les dones fem perruqueria, geriatria, ‘corte y confección’… No podem fer els tallers considerats masculins, com mecànica o construir mobles; no ens deixen”, protesta una expresa a Brians 1

A Catalunya, la majoria de dones internes actualment són a la presó per un delicte de robatori (39,01% dones – 42,88% homes) o de tràfic de drogues (32,09% dones – 15,60% homes). La mitjana de condemna total imposada a les dones és de 5,1 anys. La dels homes, en canvi, és de 6,4 anys. Elles tenen una taxa de reincidència d’un 26,3%, davant d’un 30,5% d’ells. Les dones empresonades “en general, provenen d’ambients de pobresa, han estat víctimes de maltractament, pateixen greus problemes de drogoaddicció i, en algunes ocasions, són al capdavant de famílies monoparentals”. Així ho constata la doctora Carmen Navarro Villanueva, professora titular de dret processal de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a l’informe L’execució de la pena de presó. Peculiaritats de l’execució penal femenina. Per Navarro, “no és estrany que l’ingrés a la presó d’una dona, mare de família, acostumi a comportar la majoria de vegades un autèntic desequilibri de la, sovint, precària situació familiar”.

A més, segons el programa sermujer.es, impulsat per la Secretaria General d’Institucions Penitenciàries des del 2011, un 75% de les internes arreu de l’Estat espanyol ha sigut víctima de la violència masclista en algun moment de la seva vida. La xifra és similar a Catalunya: segons el Departament de Justícia, 6 de cada 10 preses han patit vio-lència masclista i, a més, tenen problemes de salut mental. Des de Justícia han creat un tractament amb visió de gènere per tal de dotar les dones internes d’eines per quan acabin la condemna i surtin de la presó. Amb això, diuen, es vol potenciar l’autoestima i una conducta sexual i sanitària responsables.

Viure la maternitat entre reixes

La doctora Navarro, que ha col·laborat com a voluntària a la presó de Wad-Ras durant molts anys, assegura que les dones empresonades en centres catalans “acostumen a viure la maternitat en condicions que són del tot adverses, atès que, d’una banda, se senten molt allunyades dels fills i dels seus problemes i inquietuds i, de l’altra, l’anhelat contacte amb els descendents sol dur-se a terme en pèssimes condicions a conseqüència de l’ambient presonitzat”. Segons l’estudi dirigit per Navarro, un 78% de les dones que es troben en presons catalanes són mares, en la majoria dels casos de més d’un infant. Això comporta que els fills s’acabin convertint “en víctimes invisibles de la justícia”, perquè, sense haver comès cap delicte, “han perdut el dret a una infància despreocupada pel fet de tenir la mare entre reixes”.

La legislació espanyola i la catalana preveuen el dret de les mares a mantenir els seus fills amb elles a la presó fins que compleixin els tres anys, segons l’article 38 de la Llei orgànica general penitenciària. Per fer-ho, hi ha diverses maneres: unitats dependents (petits habitatges per a les internes en règim de semillibertat), unitats de mares (mòduls específics a l’interior de centres penitenciaris, separats de la resta), escoles infantils amb especialistes d’educació infantil o mòduls familiars, on es comparteix la criança dels menors amb la parella quan tots dos es troben a la presó. Al novembre del 2018 a Catalunya hi havia 14 dones convivint amb fills menors de tres anys a la unitat de mares de Wad-Ras.

A Catalunya, la majoria de dones internes actualment són a la presó per un delicte de robatori (39,01% dones – 42,88% homes) o de tràfic de drogues (32,09% dones – 15,60% homes)

“La dona presa es culpabilitza, en general, del fet de ser a la presó i no amb els seus fills, ja que sent que no ha complert el rol de mare cuidadora que la societat atribueix a les dones”, opina Navarro. Per això “cal tenir en compte que, des de la distància, les dones privades de llibertat pateixen per les condicions en què viuen els seus fills”. A això s’hi afegeix el temps que han d’invertir els infants per visitar els seus progenitors a la presó, tal com va posar de manifest la perio-dista Txell Bonet quan el seu company, el president d’Òm-nium Cultural, Jordi Cuixart —i amb qui té un fill d’un any i mig—, estava empresonat a Soto del Real. Segons un informe de l’Observatori del Sistema Penal i dels Drets Humans (OSPDH), els familiars han d’invertir una mitjana de 4 a 8 hores per realitzar una comunicació oral d’uns 20 minuts. Els interns tenen dret a comunicar-se dos cops per setmana amb els seus familiars a través d’un vidre durant 20 minuts. Prèviament, els familiars han hagut de fer un desplaçament fins al centre penitenciari, s’han hagut de sotmetre als mecanismes d’escorcoll i control adients i han hagut de suportar llargues esperes. Tot aquest procés fa que, quan l’infant pot finalment veure la seva mare, estigui ja molt cansat.

Un 78% de les dones que es troben en presons catalanes són mares, en la majoria dels casos de més d’un infant. Això comporta que els fills s’acabin convertint en víctimes invisibles

L’actual titular de la Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima —després que el Govern reformulés la Direcció General de Serveis Penitenciaris—, Amand Calderó, va reconèixer en una roda de premsa que calia “abordar la perspectiva de gènere a les presons per millorar i resoldre la relació entre les preses i els seus fills i filles”. Si bé va dir que buscarien solucions per als mòduls de dones que hi ha actualment, va admetre que serà més fàcil quan s’inauguri la futura presó de dones que es construirà a la Zona Franca de Barcelona, prevista per al 2025.

Aquest article va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.