Al març del 2018, un prestigiós congrés de periodisme va concedir un dels seus premis anuals a Pikara Magazine. En les vuit edicions anteriors només havien premiat una dona. En un esdeveniment protagonitzat per estrelletes del gremi masculines, un col·lega que acabàvem de conèixer em va preguntar si no crèiem que ens premiaven per anotar-se un punt feminista. “Creu-me que és el primer que hem pensat”, li vaig contestar amargament. L’endemà, el director del congrés va aclarir en la roda de premsa que la nostra elecció per part del jurat no tenia a veure amb el context de la vaga de dones. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Probablement aquesta anècdota ressona a la dibuixant Ana Penyas, guanyadora del Premi Nacional de Còmic 2018 amb una novel·la gràfica dedicada a les seves àvies. Els mitjans van titular que Penyas havia fet història en ser la primera dona guardonada. El titular bé podria haver estat que un organisme públic portava des del 2007 concedint un premi amb una dotació de 20.000 euros únicament i exclusiva a homes.

Quan passen aquestes coses, les feministes ens fem moltes preguntes amb les celles arrufades (ja saben que som unes amargades): Estem participant d’un canvi o d’una treva? Ens estan obrint per fi la porta del seu club? Volem participar en el seu club? Hem de celebrar que aquells que menyspreaven el feminisme i obviaven les contribucions de les dones per fi ens veuen, ens escolten i fins i tot ens premien?

Ens diuen que és un moment històric, però ens costa brindar per això; el recel és fundat. Això que està passant som nosaltres obrint bretxa o és el sistema fent un hàbil pas més enllà?

Feminisme fins a la sopa

Qui m’havia de dir el 2010 que arribaria el dia en què engegaria la ràdio i m’empatxaria tanta notícia i tertúlia sobre igualtat, visibilitat femenina, feminisme. Qui m’havia de dir llavors, quan presentàvem Pikara Magazine com una revista “amb visió de gènere” —temoroses que, si dèiem “feminista”, ens veuríem abocades a arribar només a les convençudes—, que 8 anys més tard ens aclapararia la quantitat de llibres “sobre feminisme” que ens envien a la redacció editorials àvides per llançar el seu propi best-seller violeta?

Mentre nosaltres creixíem, altres ho feien de manera meteòrica i amb molts més recursos i beneficis econòmics. PlayGround Magazine, creada el 2008 a Barcelona, presumeix de tenir una comunitat de 30 milions de seguidors a les xarxes socials i 614 milions de reproduccions mensuals dels seus vídeos. El seu resum de les millors històries publicades el 2018 inclou una entrevista a l’ecofeminista Vandana Shiva i un reportatge sobre les condicions d’explotació de les temporeres de la maduixa a Huelva, entre moltes altres peces amb perspectiva feminista. Un dels vídeos més virals de la seva història és el testimoni d’Ana Bella Estévez, supervivent de violència masclista i impulsora de la Fundació Ana Bella.

Els mitjans nadius digitals dirigits a un públic mil·lennista van comprovar aviat que els temes relatius als drets de les dones interessen i generen un sucós trànsit web, i van posar en marxa canals feministes com Broadly (Vice) o LOLA (BuzzFeed). Els mitjans tradicionals van trigar una mica més. Però, si teclejo “gordofòbia” a Google, els primers resultats són un reportatge a Público, una columna d’opinió a El Periódico i un altre reportatge a El País. Si hi escric “manspreading”, el primer resultat és de la BBC. Si hi busco “assetjament masclista al carrer”, els primers resultats em remeten a La Sexta i a El País.

En part, una se n’alegra per les periodistes feministes, que ara tenen més via lliure per publicar els temes i enfocaments que sempre han publicat contra vent i marea. També celebro que cada vegada siguin més les tuiteres que pressionen perquè els mitjans rectifiquin titulars sexistes o que iniciatives com #Onsónlesdones o #Nosinmujeres tinguin ara més repercussió. Però, al mateix temps, escamna que el feminisme estigui sent utilitzat com a estratègia de clickbait pels mitjans més patriarcals, que han descobert que una famosa desmarcant-se del feminisme genera tantes visites com una famosa vestida amb transparències. Caldrà esperar el Monitoratge Global de Mitjans 2020 per veure si ha canviat alguna cosa des del 2015, quan les dones érem el 28% de subjectes de les notícies publicades a Espanya i només el 9% de fonts expertes consultades.

Ampolla mig buida o mig plena?

La resposta al vell debat intrafeminista —dic “vell” perquè en els vuitanta es va donar amb la creació d’institucions d’igualtat— de si la conquesta del mainstream és un triomf o un parany del sistema és complexa i contradictòria. Deia Audre Lorde que “les eines de l’amo mai no desmuntaran la casa de l’amo”. Però la transformaran una miqueta, la faran més respirable mentre construïm una altra casa, o no?

Les cases de les professionals de la comunicació són una mica més respirables des que 8.000 de nosaltres ens vam adherir al manifest #LasPeriodistasParamos. El seu llançament tres setmanes abans del 8-M va tenir-hi un paper decisiu, perquè va determinar la implicació dels mitjans en la cobertura de la vaga: si les seves pròpies treballadores s’hi sumaven en massa, era que això anava de debò. Les imatges de les redaccions de ràdios, televisions i diaris buides van ser de les estampes més memorables i imprevistes. El grup de Telegram segueix viu i al juny van celebrar una primera trobada en què van acordar línies d’acció. Moltes van aprofitar la iniciativa per trobar-se, per anomenar les dinàmiques masclistes i patriarcals del seu mitjà i exigir canvis.

I en alguns mitjans van començar a passar coses. Al maig, El País va anunciar la creació d’una corresponsalia de gènere a càrrec de Pilar Álvarez, algunes setmanes abans que Soledad Gallego-Díaz fos triada com a nova directora del diari. Al setembre, una referent com Ana Requena Aguilar va ser nomenada redactora en cap de Gènere d’eldiario.es, ascendint de l’ingrat i gratuït càrrec de “veu de la consciència” a redactora en cap. Al novembre, l’Agència EFE va llançar Efeminista, “una plataforma per promoure la igualtat real, donar poder a les dones i aconseguir la seva participació en tots els àmbits”. Quin marge de maniobra tindran? I quin pressupost? Caldrà esperar per veure si han estat fites o cops d’efecte.

La prova del cotó fluix

Cap a la vaga feminista era un manifest anticapitalista i antimilitarista que reivindicava les dissidents sexuals i de gènere, les preses, les dones migrades i les treballadores domèstiques. No obstant això, la majoria de mitjans tradicionals van reduir l’agenda del 8-M al sostre de vidre, la bretxa salarial i la violència de gènere. Aquí hi ha la prova del cotó fluix: quins mitjans caminen al costat del moviment feminista i quins se cenyeixen a un feminisme liberal, centrat en les dones privilegiades, que no resulta amenaçant per al sistema.

Diu la nostra companya María Castejón Leorza que, en aquest moment d’efervescència feminista, correm el risc de topar amb un nou miratge d’igualtat, si no entenem que la visibilitat als mitjans no és el punt d’arribada sinó el punt de partida, ja que la visibilització per si mateixa “no implica ni garanteix que desapareguin les estructures i la mentalitat patriarcals”.

Ara que tots els mitjans parlen de feminisme, a Pikara Magazine creiem que el nostre paper és divulgar i practicar —això inclou revisar les nostres estructures i dinàmiques internes— un feminisme incòmode i transformador que no abaixa la guàrdia a l’hora d’assenyalar els mecanismes d’opressió i les desigualtats sistèmiques que reprodueix un sistema depredador, incompatible amb la vida, basat en l’explotació de les persones, dels pobles i de la terra.

El 2018 ha estat l’any de la mobilització feminista, però també ha estat l’any del triomf de Jair Bolsonaro al Brasil i de l’entrada de Vox al Parlament andalús. Les empreses de l’Ibex 35 milloren els beneficis mentre s’executen 164 desnonaments el dia. La complaença juga a favor del sistema, però la desesperança i la impotència també.

 

Aquest article va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.