“Qualsevol ciutadà que ho vulgui podrà convertir-se en observador nacional o internacional del desenvolupament del judici”. És l’argument que utilitza el Tribunal Suprem espanyol per denegar la petició de diversos acusats que hi hagués observadors internacionals a la sala on es jutjarà els líders del procés. A canvi, ofereix una retransmissió en directe que es podrà seguir al seu web i que televisions, ràdios i mitjans digitals podran punxar de forma gratuïta. El Suprem argumenta que la Constitució espanyola garanteix “el dret a comunicar lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de comunicació” i “la imatge enriqueix notablement el contingut del missatge”. Però fins a quin punt l’emissió en directe és garantia de transparència o simplement facilita l’espectacularització del judici?

A França, per exemple, està prohibit l’ús de qualsevol aparell de gravació o difusió sonora, de càmeres de televisió, cine o fotografia durant l’audiència. Tampoc la llei alemanya permet l’enregistrament de so o imatge per a la seva difusió pública als processos judicials, malgrat que els considera públics. A Portugal, el jutge ha d’autoritzar expressament la transmissió o gravació dels judicis, però està prohibit retransmetre la imatge d’un participant en el procés si aquest s’hi oposa.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Als Estats Units, la llei federal no permet fotografiar o gravar els processos judicials, però deixa lloc a certes excepcions. Algunes ocupen un lloc inesborrable en la història audiovisual del país i també del món. Repassem alguns dels judicis televisats més cèlebres dels Estats Units que, si bé eren casos molt diferents al que jutjarà el Tribunal Suprem espanyol, aporten exemples de la mediatització de la justícia.

O. J. Simpson (1994-95)

L’estiu de 1994, quan la Guerra del Golf –la primera retransmesa en directe per televisió– encara era recent a la memòria, el país va quedar atrapat pel cas d’O. J. Simpson, l’actor i jugador de futbol americà, acusat d’assassinar la seva dona i un amic d’ella. La generació Z potser no n’ha sentit a parlar mai, però els qui van veure’n el judici no el deuen haver oblidat. El cas va encetar una era: la de la cobertura mediàtica d’un procés judicial minut a minut.

En aquella ocasió, el jutge havia advertit dels perills de la televisió, que incloïen testimonis nerviosos, advocats gallejant i sensacionalisme en general. Malgrat que havia titllat de “circ” la idea d’un judici televisat, finalment va escoltar els advocats d’ambdues parts que, juntament amb alguns mitjans i la Unió Americana de Llibertats Civils, li van assegurar que les càmeres de televisió servirien per verificar i corregir qualsevol informe fals o incomplert. Així, el van convèncer que, en un cas crucial per a la confiança dels ciutadans cap als tribunals, la televisió era essencial.

El resultat: fins a 17 milions de persones van veure el judici des del sofà de casa. El cas va prendre encara més atenció perquè el culpable era un home negre i les víctimes, dues persones blanques, i això era molt més que un detall en un país on la lluita contra el racisme –llavors, com ara– continuava necessàriament viva.

El procés, que es va allargar més de 4 mesos, va tenir amb l’ai al cor no només uns quants milions d’americans, sinó que també va viatjar fins a les llars de molts altres països del món. Per a molts, no només es jutjava la culpabilitat d’un home, sinó també la d’un color de pell. L’any 1995, després de tres hores de deliberació, un jurat popular el va declarar innocent. A les imatges de la sentència en directe, s’hi veu Simpson somrient alleujat, mentre els familiars de les víctimes esclaten a plorar. Dos anys més tard, a conseqüència d’una demanda civil, va haver de pagar més de 25 milions de dòlars als hereus de les víctimes.

L’opinió pública va decidir per ella mateixa més enllà de la sentència; molts blancs el consideraven culpable, alguns negres també. A la memòria de tots, van quedar-hi gravades les imatges de les mans de Simpson, vestides amb uns guants negres que havien estat trobats al lloc del crim, amb els palmells oberts buscant innocència.

I així, entre l’estiu de 1994 i la tardor de 1995, no va caldre emetre telenovel·les per tenir entretinguda l’audiència, perquè -a cop de comandament- el cas d’O.J Simpson s’havia convertit en ‘El judici del segle’.

La CNN el va retransmetre en directe, però no va ser l’única cadena. Court TV, un canal creat l’any 1991 que es dedicava a retransmetre i comentar judicis en directe, es va popularitzar gràcies a aquest judici. Encara avui els nord-americans continuen obsessionats amb el cas. Tant, que recentment Simpson s’ha convertit en el protagonista del documental OJ: Made in America, realitzat pel canal d’esports ESPN, i de la primera temporada de la sèrie American Crime Story, que es pot veure a Netflix.

El cas d’O. J. Simpson és potser el primer que ens ve a la memòria, però no va ser el pioner. Abans, al país de l’espectacularització total, ja s’havien televisat altres judicis.

Ted Bundy (1979)

Acusat de matar 30 dones entre 1974 i 1978, l’assassí en sèrie Ted Bundy va ser condemnat a mort fins a tres vegades, en diferents judicis a Florida i Orlando. Centenars de periodistes de tot el món van aterrar a Miami per cobrir el seu cas l’estiu de 1979 i el seu judici va ser el primer en ser televisat als Estats Units. El 24 de gener de 1989 el van executar a la cadira elèctrica. Ell ja no hi és, però la sentència encara es pot veure a Youtube.

Jeffrey Dahmer (1992)

L’any 1992, el cas d’un caníbal assassí en sèrie va corprendre la societat americana. Acusat d’haver matat una quinzena d’homes i nens, Jeffrey Dahmer va captar l’atenció de més de 60 mitjans de comunicació que volien explicar el seu cas. Court TV era allà durant el judici, però va haver de retransmetre’l amb 10 segons de retard, per poder editar aquelles proves o declaracions que podrien ser massa pertorbadores pels espectadors. Durant el judici, els familiars de les víctimes van poder dirigir-s’hi entre crits i llàgrimes de ràbia que encara perduren.

L’estat on se’l va jutjar no permetia la pena de mort, de manera que el van condemnar a 15 cadenes perpètues. El novembre de 1994 un company de la presó el va colpejar fins a matar-lo.

Erik i Lyle Menéndez (1993)

Els germans Menéndez són a la presó des de l’any 1996. Compleixen una condemna de cadena perpètua per haver assassinat els seus pares a California. El judici va ser retransmès, de nou, per Court TV, que es va nodrir també d’aquest cas per fer-se un nom al panorama audiovisual americà. Milions d’espectadors van veure com els germans defensaven el parricidi com a revenja pels anys de maltractament psicològic i abusos sexuals que havien patit per part del seu pare, amb la connivència de la seva mare. Part de la declaració sobre aquests abusos que van fer els germans entre llàgrimes fa més de 20 anys encara és pública avui, per exemple en aquest vídeo de la CNN.

Michael Jackson (2005)

A l’estrella del pop se l’acusava, entre d’altres, d’haver abusat i drogat un menor d’edat. Quan va esclatar la notícia de la batuda a casa de Jackson, molts canals van fer-ne cobertura 24h. La CBS, l’NBC, l’ABC i VH1 van córrer a fer-ne especials, quan la investigació tot just començava. La deliberació va durar més de 30 hores i, finalment, va ser declarat innocent.

Lindsay Lohan (2010)

Les retransmissions televisives havien millorat de qualitat quan l’any 2010, l’actriu Lindsay Lohan va ser condemnada a 90 dies de presó i 90 de rehabilitació per haver violat la llibertat condicional que se li havia imposat després de dos detencions per conduir beguda tres anys abans. Més de dos milions de persones van veure en directe la transmissió del veredicte a través de TMZ.com.

Casey Anthony (2011)

Anthony va ser acusada de matar la seva filla de 2 anys a Florida. La televisió privada HLN –propietat de la CNN– va jugar un paper crucial en la difusió del procés judicial. Fins a 5 milions de persones van veure en directe el veredicte que la declarava innocent.

Dr. Conrad Murray (2011)

Només tres mesos després que es tanqués el cas de Casey Anthony, HLN va voler tornar a aconseguir minuts de glòria amb la cobertura de principi a fi del judici del Dr. Conrad Murray, el metge que va ser declarat culpable d’homicidi involuntari per la mort de Michael Jackson. Dos milions de persones van seguir-ne el veredicte.

Passen els anys, s’arxiven casos i es pronuncien sentències; els qui són declarats culpables compleixen condemnes, i els innocents respiren tranquils. Però les proves, les declaracions, les preguntes, les respostes i els testimonis perduren en la memòria col·lectiva. Les imatges no desapareixen, no s’obliden.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019