El 15 de febrer de 2003, ara fa 16 anys, en una acció mai vista abans, milions de persones ompliren els carrers de centenars de ciutats d’arreu del món en una manifestació conjunta contra la guerra de l’Iraq, que llavors es veia imminent. La marea humana va ser especialment significativa a Barcelona, que va posar-se al mapa de les urbs amb sensibilitat pacifista i en defensa dels drets humans, fins al punt que l’expresident dels EUA George Bush va dir que “la política de seguretat dels Estats Units no pot dependre de si surt molta o poca gent al carrer a Barcelona”.

En aquell moment, no només entre la ciutadania, sinó també entre els mitjans de comunicació, hi va haver un gran consens a rebutjar la guerra i els arguments que la justificaven. Tertúlies, reportatges, portades i editorials van denunciar que no hi havia proves ni de les armes de destrucció massiva ni dels “escamots Dixan” ni d’altres que el temps ha acabat demostrant que no eren més que mentides.

Avui, mentre dia a dia augmenta la possibilitat d’una intervenció militar contra Veneçuela –amb rumors de tropes estatunidenques a Colòmbia i “l’autorització” de Guaidó perquè tropes estrangeres envaeixin el país– aquests mateixos mitjans es mostren estranyament amnèsics amb els arguments que llavors van emprar per oposar-se a la invasió de l’Iraq. La situació, en canvi, mostra moltes, massa similituds.

1. Desconfiar del poder. També menteix

Si fa 13 anys, el motiu per atacar l’Iraq eren les armes de destrucció massiva, avui són unes suposades crisi humanitària i deriva autoritària del govern presidit per Nicolás Maduro. Si bé seria estrany creure que algú realitzarà una invasió militar per aquests motius, el problema és que fins i tot hi ha elements per dubtar que tant la crisi humanitària com la deriva autoritària siguin tan alarmants com es presenten.

A pesar de la unanimitat dels mitjans espanyols i catalans a l’hora de presentar la situació a Veneçuela, és possible trobar altres veus –independents, no governamentals veneçolanes o de tercers països aliats– que matisen, i molt, aquesta gravetat. Un exemple seria la Jornada de Mèxic, un dels diaris independents més honestos i respectats d’Amèrica Llatina, el corresponsal del qual, sense negar problemes i actuacions discutibles, troba que la situació “està lluny d’una crisi humanitària“.

Els mateixos mitjans que fa 16 anys van posar en dubte les suposades proves del govern Bush davant l’ONU sobre les armes de destrucció massiva, avui obliden les resolucions d’aquestes mateixes Nacions Unides sobre la legitimitat de Maduro i accepten avalen la decisió del govern Trump de decidir unilateralment qui ha de ser el president legítim o no.

2. Si Veneçuela és una dictadura, què era l’Iraq de Saddam Hussein?

Malgrat que les notícies sobre presos polítics a Veneçuela, la manca de garanties electorals, el tancament de mitjans de comunicació o la mala gestió econòmica són molt greus, en cap cas s’acosten ni mínimament als nivells d’autoritarisme, violència i repressió de l’Iraq del Saddam Hussein. Denunciar o criticar certs aspectes de l’actuació governamental no hauria de ser incompatible en discutir “l’autorització” a una invasió per part de Guaidó o denunciar les intencions d’un Trump que, recordem, molts d’aquests mateixos mitjans van definir com un boig no fa tant de temps.

També estaria bé posar les coses en context i equilibrar la sobrecobertura de Veneçuela amb la d’altres crisis a la regió, com la victòria electoral de Bolsonaro al Brasil mentre el seu principal rival polític es trobava a la presó; la crisi humanitària que ha provocat una massiva marxa migrant a Hondures; la crisi que ha arruïnat l’Argentina de Macri en un temps rècord, o el fet que Colòmbia continua encapçalant tots els registres d’assassinats per motius polítics, tot i el procés de pau.

3. I el petroli?

De fet, fa 16 anys, la gran majoria de mitjans i analistes tenien clar que el veritable motiu de la invasió era el control de les enormes reserves petrolieres de l’Iraq, a més d’altres elements geopolítics. S’explicava clarament que posseir petroli equival a un perill per a l’estabilitat i la llibertat dels “afortunats” i el moviment pacifista va encunyar el lema “no més sang per petroli”. Avui en dia, els fets es repeteixen a la primera reserva d’hidrocarburs del món i ningú sembla vincular les dues dades. Un dels diaris que a Barcelona va ser més actiu contra la guerra de l’Iraq va ser El Periódico. En el cas de Veneçuela, ha publicat tres editorials (1, 2 i 3) on no es menciona ni una sola vegada el petroli i només en un es menciona de passada que la intervenció armada tampoc és desitjable.

4. 16 anys després de la guerra de l’Iraq, tot està pitjor

Si llavors els motius per oposar-se a la invasió de l’Iraq eren clars, avui ho haurien de ser més. Ara no només sabem que les armes de destrucció massiva no van existir mai, sinó que també s’han filtrat els cables de Wikileaks i les tortures d’Abu Ghraib on es demostra les conseqüències criminals i genocides de les anomenades “guerres humanitàries”. I no només això. 16 anys després no només no hi ha democràcia a l’Iraq ni s’ha derrotat el terrorisme, sinó que els atacs han crescut, han aparegut monstres com el Daesh i la guerra i el caos s’han estès a altres països de la regió. Podem arribar a imaginar com serà l’Amèrica Llatina d’aquí a 16 anys?

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Un Comentari

  1. ariel

    Jo afegiria a aquest molt bon anàlisi que l’elit autoritària que ens governa -França i Alemanya- s’ha aliat amb Espanya després que aquesta els digués que si donaven suport a la seva causa contra Veneçuela, els Estats Units donarien suport a les ambicions pannacionalistes de l’Estat francès i hispànic. I, òbviament, a Espanya li importa ben poc la dictadura i com de malament ho estigui passant aquesta gent. Li importa sobretot els mateixos negocis que la portaren a encaixar les mans amb Bush per portar a terme la guerra de l’Iraq. Fastigós, miserable i ruïnós, són paraules lleugeres per descriure tot plegat.