Avui fa 30 anys vuit joves van declarar-se insubmisos al jutjat militar de Barcelona. Es tractava d’una presentació simultània de 57 insubmisos arreu de l’Estat. A principi de març, el jutge militar va enviar-ne tres a la Model en presó preventiva; considerava que eren un perill públic, a pesar que s’havien lliurat i feien públic i notori el seu delicte. Justament, eren un perill públic per iniciar una campanya de desobediència civil. Yon Sànchez, Josep Maria Moragriega i Carlos Hinojosa van publicar a El País el 8 de març del 1989 l’article “Desde de la cárcel: insumisión”: “Saben, igual que nosotros, que el servicio militar obligatorio está en crisis, que la gran mayoría de jóvenes y la población en general tiene una opinión contraria al mismo. A pesar de ello siguen empeñados en que se mantenga el servicio militar obligatorio y se respete la Ley de Objeción. Pero para conseguirlo sólo les queda el recurso represivo. No obstante, la represión no es signo de fortaleza sino de debilidad. La practican los que no pueden convencer de otra forma“.

La campanya de desobediència civil que van engegar amb l’empenta del moviment antimilitarista, anticapitalista i llibertari va ser reeixida. S’estima que, al llarg de deu anys, 50.000 joves es van fer insubmisos a l’Estat, 15.000 a Catalunya. En aquest temps, l’Estat va canviar les lleis fins a quatre vegades per tombar l’estratègia de la insubmissió. Els jutges civils van rebre la patata calenta i responien de manera diversa. Al final, només vuit insubmisos catalans van complir condemna a la presó. Entre ells, Pere Comellas, que va complir-la a la Model el 1995.

Cartell de l'acte commemoratiu dels 30 anys d'insubmissió. Imatge: cedida.

Avui, en Pere, en Yon, en Josep Maria, en Carlos i molts altres insubmisos tornarem a la Model. Però lliurement. Commemorarem la insubmissió amb un acte polític i musical. Ens preguntarem: en què va consistir l’èxit de la campanya d’insubmissió? El desembre del 2001, l’Estat espanyol suspenia el servei militar obligatori. Però, sobretot, el triomf va ser sobre la percepció social majoritària, que és l’objectiu de tota desobediència civil: produir un canvi de mentalitat en la societat i propiciar un canvi legislatiu.

L’Estat va fracassar en voler fer passar els insubmisos per joves passotes. Era indubtable el seu compromís: assumien el risc personal que suposa la desobediència civil per transgredir la llei. La seva actitud i la presó deslegitimaven el servei militar obligatori i la llei d’objecció de consciècia. La mili posava els joves en un entorn d’una ètica molt qüestionable, on imperava l’abús —sovint casos de novatades acabaven amb greus i fatals conseqüències. L’exèrcit és antieducatiu, l’obediència cega xoca amb una societat que s’obre a la democràcia, i en l’exèrcit espanyol hi preexisteixen ideals feixistes.

El PSOE va intentar rentar la cara a l’exèrcit i no se’n va sortir. La insubmissió va generar un problema gros. El 1993, l’Estat tenia entre 3.500 i 4.500 insubmisos. Com a afirmava la revista Ajoblanco: “Si s’engarjolessin tots els insubmisos, aquests formarien el 10 % de la població reclusa espanyola.” La imatge de l’insubmís va anar guanyant terreny a l’opinió pública, més amb la participació d’Espanya el 1991 a la Guerra del Golf. A partir d’aquí, el sistema de poder, polític, judicial i mediàtic, intenta disminuir-ne l’impacte (mereix un capítol a part el paper galdós de la premsa durant la Guerra del Golf, que queda reflectit a Las mentiras de una guerra. Desinformación y censura en el conflicto del Golfo). Fins i tot, partits polítics d’esquerra, com IC, hi adopten un distanciament estratègic. La repressió és molt selectiva, s’acaba amb la presó preventiva i la majoria de condemnes no impliquen presó.

Al final d’aquest recorregut hi ha la suspensió del servei militar. I l’emergència d’un sentiment antimilitarista generalitzat que respon amb grans manifestacions contra la segona guerra d’invasió de l’Iraq el 2003. La insubmissió ha reeixit sobretot perquè la majoria de la societat ha perdut la por. Els insubmisos somiàvem amb societats insubmises. La realitat és que el lliure raonament davant el poder hipnòtic de la raó d’Estat ha guanyat terreny. La capacitat d’insubordinació de la gent l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya n’és un bon exemple. Al cap i a la fi, milers de persones van desobeir el manament del Tribunal Superior de Justícia de desocupar els centres de votació. Allò va ser una expressió massiva de desobediència civil. No era ciència ficció somiar una societat insubmisa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.