El Congrés participatiu “Catalunya i Futur. La Catalunya que Catalunya vol” és una iniciativa ciutadana que es proposa, en la perspectiva de l’actual debat polític sobre la independència de Catalunya i en paraules dels seus impulsors, complir “una missió semblant al que va representar el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), amb el mateix esperit transformador, però aprofitant les noves tecnologies per involucrar el màxim de gent possible en la construcció d’un país molt millor per a tothom”.

En la primera fase del procés, professionals i experts de diversos àmbits –entre ells el de la comunicació– han sotmès a debat cadascun dels temes i n’han tret conclusions que, en una segona fase prevista per enguany, és previst sotmetre a un debat ampli amb tothom que hi vulgui participar mitjançant intervencions en línia i presencials.

El 28 de novembre passat, quatre d’aquests experts van presentar les conclusions sobre “Els mitjans de comunicació que necessita Catalunya”, en un acte que es va fer al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Les agrupen en quatre grans àrees:

1) Una política de comunicació pròpia per Catalunya. “Necessitem –diuen– assolir la sobirania sobre l’espai català de comunicació per garantir una regulació adequada en matèria de mitjans, cultura i llengua”. I ho desenvolupen en sis apartats: Sobirania, Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Llengua, Acció Internacional, Regulació de la Xarxa i Copyright.

2) L’audiovisual a Catalunya i Internet. (“Propostes i conclusions per potenciar el sistema audiovisual català en el marc del canvi tecnològic”, diuen). En sis apartats: TV3 i Catalunya Ràdio, Producció audiovisual, Operadors privats, Llengua, TV i ràdios locals i Internet.

3) Emissors i periodistes. (“Necessitem –diuen– periodistes crítics i ben formats en el marc d’empreses de comunicació que assumeixin la seva funció social”). En cinc apartats: Condicions de treball, Gabinets de comunicació, Gènere, Mitjans locals i Formació.

4) Receptors i continguts. (“Hem d’aspirar que la nostra sigui una societat de lectors i espectadors crítics i ben informats com a resultat del fàcil accés als mitjans i de continguts de qualitat”, diuen). En set apartats: Continguts de qualitat, Propaganda, Publicitat, Receptors, Internet, Alfabetització en mitjans i Copyright.

La llargària d’aquestes conclusions (85 en total) en fa impossible un resum adequat en un article com aquest. N’he triades deu, entre les que m’han semblat més significatives:

–“La provisió i visibilitat de continguts audiovisuals en català a Internet ha de ser un mandat de servei públic. Per aconseguir que la nostra llengua tingui una presència proporcionada a Internet és necessari que els continguts en català apareguin com a primeres opcions per als usuaris connectats a Catalunya en totes les interfícies o plataformes de distribució”.

–“Cal un augment de la producció audiovisual basat en tres eixos: ajuts de les administracions públiques, inversió de les televisions (privades i públiques), coproducció amb altres territoris”.

–“L’audiovisual ha de seguir essent un instrument important de normalització lingüística. És necessari fixar-se com a objectiu prioritari aconseguir la presència del català en les plataformes de TV de pagament”.

–“El Govern ha de regular, donar seguretat jurídica i ajudar a finançar les emissores de ràdio del tercer sector que compleixin els requisits de servei comunitari d’interès general”.

–“L’eliminació de la precarietat en l’exercici professional del periodisme s’ha de fixar com un objectiu prioritari. Cal frenar també la consegüent degradació en els procediments de treball (rutines acrítiques, simplificació en la redacció de notícies, descurança en l’expressió oral i escrita). També cal crear un bon entorn de treball en les empreses periodístiques per tal que els criteris professionals reflecteixin el treball periodístic sense que els criteris empresarials afectin negativament aquest treball”.

–“Considerem que en l’àmbit dels mitjans, igual que en tots els altres àmbits laborals, el treball femení no pot estar menys remunerat que el masculí. També seran necessàries accions de conscienciació perquè en la piràmide de comandament dels mitjans el percentatge de dones no disminueixi a mida que es puja de nivell”.

–“Cal fomentar la pluralitat dels continguts periodístics corregint el paper de garants i defensors del pensament neoliberal que han adoptat la majoria dels grans mitjans”.

–“És necessari regular la publicitat hiperpersonalitzada, sigui política o comercial, feta a partir de l’explotació de les big data per part d’intel·ligència artificial”.

–“És urgent prendre mesures per lluitar contra les notícies falses (fake news). Cal minimitzar els aspectes negatius de les xarxes socials. Per fer això, és necessària una revisió professional permanent dels comentaris a les webs informatives que eviti la violència, la discriminació, i els comentaris d’odi i el periodisme groc que actualment es poden difondre amb força impunitat”.

–“L’educació en mitjans ha d’ocupar un espai en els currículums escolars si de veritat volem una democràcia de qualitat amb espectadors crítics”.

Em sembla una bona mostra per incentivar la participació en aquesta segona fase, que s’obre ara, del Congrés.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019