Època de presentació de llistes electorals. De moltes i per a diverses institucions. Una de les candidatures per a les votacions municipals s’ha marcat com a objectiu obtenir, com a mínim, 4 regidors. Qui fa quatre de l’equip és la germana de qui més temps ha ostentat el càrrec de batlle, durant 22 anys. Vint-i-dos. No seguits, però, sinó amb un breu parèntesi de dos anys entremig, amb tripijocs que són històries d’un altre paner. No només 22 anys d’alcalde, també diputat al Parlament, vicepresident primer de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, pes fort dels poders locals i regionals del Consell d’Europa… i, en acabat, conseller del govern. Després, director general d’una empresa pública estatal. Durant tres dècades va acumular bona part del poder a la ciutat. Tres dècades vivint de l’erari públic.

Ara, la germana es presenta en una llista per ser al mateix saló de plens que el germà va controlar. I no ho fa pas pel partit que ha estat comandant la ciutat, sinó per una candidatura que fa una esmena a la totalitat a la seua manera d’exercir i viure la política. És, si més no, llaminer no aprofitar-ho per fer-ne un titular sucós. Un dels dos diaris locals de paper ho va fer, en portada: “La germana de Siurana, número 4 de la CUP“. L’altre rotatiu, el més afí al partit del germà, ho deixa per a les pàgines interiors i per al segon subtítol: “El quart lloc és per a Elvira Siurana, germana de l’exalcalde Siurana“. A l’interior, el primer hi afegeix algunes dades biogràfiques. El segon, no en diu res més que el fet genealògic.

Era temptador, més en una ciutat de nepotisme il·luminat. No descobrirem res de com el PSC local –amb el vistiplau dels dirigents actuals de la formació– va fer tot de maniobres per aconseguir que el gendre del paer en cap continués de cap de gabinet d’alcaldia. Un cop Àngel Ros va ser enviat a l’ambaixada espanyola a Andorra, el gendre –José Crespín– va passar a ser el subdelegat del govern espanyol a Lleida. Abans, el pare de la muller l’havia situat en un altre lloc clau: el de secretari d’organització de la federació provincial del partit. De nepotisme il·luminat, precisament, no n’hi ha gota en el cas que ens ocupa.

Germans, sí, però amb dos trajectòries diametralment diferents: mentre ell, Antoni Siurana –del PSC–, accedia el 1979 al poder local i l’anava acumulant, ella, Elvira Siurana, anava teixint, en un primeríssim segon pla, el moviment feminista a nivell català i estatal. A finals de 2003, després d’haver perdut més de 5.200 vots a la primavera, li van oferir ser conseller d’Agricultura del govern –perquè ja se sap que un ponentí només pot aconseguir aquesta cartera (i, en aquests moments, ni això)–; i ella continuava militant en el feminisme lluny de poltrones. El 2006 ell no sortia de l’esfera pública ni amb sabó, li van donar l’aigua: accedia a la direcció general de la societat pública estatal d’Aguas de la Cuenca del Ebro, que llavors es deia ACESA i més tard AcuaEbro. Continuaria amb el càrrec honorari de president de la federació provincial del PSC. On era ella? Al mateix lloc que als anys 70, militant activament en el feminisme.

Elvira Siurana ha estat força desconeguda a la seua ciutat natal. De jove ja va marxar a voltar món i ha fet molta feina a Madrid i Barcelona, sovint a l’ombra de la polivalent Lídia Falcón. La lleidatana mira de muntar un col·lectiu feminista a Lleida als anys 70 del segle passat. Ja fora de la ciutat s’uneix a l’Organització Feminista Revolucionària, per després ser una de les impulsores del Partit Feminista, a Catalunya i Espanya; fa possible edicions de Vindicación Feminista, participa en la vertebració de la Coordinadora Feminista de Catalunya i de la Confederació d’Organitzacions Feministes… cocrea els Clubs de Vindicación Feminista i la federació que els agrupa. I un llarg etcètera de participacions en plataformes, accions, jornades, congressos, etc. dedicats a aconseguir els drets de les dones i de les persones LGBTI+. Des de fa un parell d’anys torna a ser per Lleida. Primer, s’implica al CDR del seu barri i, ara, a la candidatura de la Crida per Lleida-CUP. Sempre, al capdavant sense ser la cara més visible de totes. En resum, trajectòries, idees, valors… ben oposats, malgrat ser germans.

Un cop vist què en deia la premsa de la presentació de la llista, des de l’entorn de la CUP van començar a mostrar el seu malestar pel tractament informatiu. La pròpia Elvira Siurana va enviar una carta al director d’un i altre diari per reivindicar-se: “A l’any 2019 no es pot definir cap dona com a ‘filla de’, ‘germana de’, ‘mare o amant de'”. El company periodista que devia ser l’autor del titular també contesta públicament la mostra d’enuig: “Els periodistes intentem (i no sempre aconseguim) fer titulars atractius, verídics i informatius”, i afegeix: “Sovint caiem al parany de la simplificació, ho reconec, però no cal veure sempre intencions ocultes o malsanes”. Al mateix temps, el company periodista ressalta el que considera una contradicció, que la pròpia candidatura presenti la cap de llista, Rosa Peñafiel, com a néta del lluitador antifranquista i exregidor Antonio Cantano.

Els casos de Rosa Peñafiel i Elvira Siurana podrien semblar similars, però hi ha un element que crec que els fa ben diferents: la primera és coneguda en l’esfera pública per defensar el bon nom del seu padrí, no em consta que la segona hagi mencionat son germà com a referent polític. Rosa Peñafiel va sortir de l’anonimat al negar-se que Antonio Cantano s’incorporés al nomenclàtor de la ciutat mentre hi hagués carrers amb noms de dirigents franquistes, i aquest va ser el seu ‘motor’ per ser una de les persones actives de la Plataforma Lleida Lliure de Franquisme, per intentar que cap carrer de la ciutat porti el nom de responsables de la repressió de la dictadura. Elvira Siurana, en canvi, ha fet tota la seua trajectòria militant al marge de la del seu germà, contravenint, fins i tot, els seus postulats.

Ben mirat, el cas d’Elvira Siurana es podria comparar, sense anar més lluny, amb el de Pau Juvillà, actual regidor pel mateix espai polític. Ell és fill de Magda Ballester, exregidora del PSUC i, més tard, propera al PSC. Ballester, de fet, va ser cap de comunicació d’Antoni Siurana. Pau Juvillà no se l’ha presentat mai com a «fill de», o no només. Per què? Perquè té un perfil i una trajectòria de militància pròpies. De fet, posats a fer informació rosa: Magda Ballester, ara, per evolucions personals i contextos, és membre d’un CDR, del mateix que Elvira Siurana.

Tot amb tot, a poc més d’una setmana del 8 de març, no sorprèn que hi hagi un moviment fort i vertebrat per sacsejar consciències. Els homes, a les cures, a reflexionar-hi, a deconstruir-nos i a continuar creant nous models.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.