Quan era petita, m’agradaven els anuncis de Marlboro del Fotogramas, l’única revista que corria per casa. La llei general de la publicitat de l’any 1988 va prohibir explícitament la inserció d’anuncis de tabac i alcohol d’alta graduació a la premsa i la televisió. No van desaparèixer, ni molt menys, i els que vam viure la nostra infància amb aquest degoteig de missatges subliminals, que vinculaven el tabac amb la llibertat i l’aventura i licors i whiskys amb distinció i estatus, no estem pas traumatitzats ni hem deixat de fumar o beure, segons el gust de cadascú.

Amb això vull dir que la publicitat no fa, únicament, el problema. Però, últimament, he descobert la impunitat amb què apareixen a la televisió (i també a la ràdio) els anuncis d’apostes esportives. Normalment, estan inserits enmig de retransmissions esportives, després de càpsules d’informacions esportives o enmig de narracions radiofòniques de partits de futbol, per posar d’exemple.

Recentment, el Consell Audiovisual de Catalunya va emetre un informe que advertia que el 45,3% dels anuncis de joc i apostes en línia s’emeten en horari protegit, en el cas de les televisions, i el 84,5% en el cas de les emissores de ràdio. En el mateix document, es defineixen les tècniques de seducció en aquest tipus d’insercions: l’ús de personatges famosos, l’oferta de bonus per jugar gratuïtament (“Dale” és l’última campanya d’Sportium que se sobreposa a la paraula “cash”) i la publicitat verbalitzada pel mateix narrador de l’esdeveniment esportiu, amb l’agreujant de la notorietat que té per l’oïdor i l’absència d’un separador entre la pròpia narració i el comentari publicitari.

Rafa Nadal, Cristiano Ronaldo, Neymar, Gerard Piqué, Leo Messi, Usain Bolt, Juan Carlos Navarro i Boris Becker tenen en comú que són esportistes d’elit. Comparteixen també ser imatge de marca de moltes de les cases d’apostes esportives que utilitzen clips publicitaris amb conceptes propis dels déus d’aquest Olimp (voluntat, força, constància, tenacitat, instint…) amb l’accés al joc i la facilitat de guanyar. És perniciosa, aquesta vinculació, perquè qui comunica com n’és de fàcil guanyar són guanyadors nats, líders, referents. I no transmeten els valors positius de l’esport (ser el millor o un dels millors no és gratuït ni regalat, cal talent) sinó que encomanen l’espectador a la sort i a l’atzar, que són l’antítesi de la disciplina que acompanya qualsevol esport.

Utilitzar aquestes figures hauria d’estar regulat i més si els anuncis es fan en horari protegit, sembla obvi; i de fet el CAC advoca per prohibir l’emissió durant aquestes franges. També es podria demanar responsabilitat als professionals de l’esport, líders de masses com pocs altres. Però llavors toquem amb el moll de l’os: el patrocinador oficial de La Liga és Sportium. Betfair és patrocinador oficial del Barça, el Madrid, el Sevilla, l’Arsenal i la Juventus. De fet, tots els clubs de la lliga tenen un patrocinador oficial vinculat a les apostes esportives, amb l’única excepció de la Real Sociedad. Si aquest és l’ecosistema que acompanya el futbol professional, poc es pot demanar als jugadors que només són part d’aquest pastís.

No són els únics. José Coronado, actor, és representant de Bet365. Carlos Sobera, presentador i mestre de FirstDates, n’és de 888 Poker.

Segurament els anuncis televisius i radiofònics no són els únics responsables que hagin crescut les ludopaties entre els més joves. La Unitat del Joc Patològic del Consorci Sanitari del Maresme va emetre un informe fa un parell d’anys en què indicava que un de cada quatre afectats provenen del joc on line (un 40%, de les apostes esportives; un 24%, del pòquer; un 24%, del casino i la resta, de la borsa o el bingo). El experts asseguren que el joc d’atzar on line és el doble d’addictiu que no el presencial perquè per anar fins a una màquina escurabutxaques d’un bar, s’hi ha d’anar, s’han de bescanviar diners en efectiu i té una durada determinada. En canvi, en línia s’hi pot jugar des del sofà de casa, en qualsevol moment i tirant de crèdit. Això fa que els joves que es tracten per ludopatia tinguin una mitjana de 28 anys de mitjana i els de les escurabutxaques, 33. En el primer cas, quatre anys basten per convertir-te en un ludòpata. En el segon cas, el periple s’allarga durant nou anys.

De totes maneres, no cal centrar-ho en els joves perquè la majoria dels ludòpates segueixen sent persones adultes que hi passen més hores, hi inverteixen més temps i diners i tarden més a adonar-se que tenen una addicció, perquè està socialment incentivat com una faceta de consum que acompanya l’espectacle esportiu.

Sigui com sigui, ahir es va jugar el Madrid-Barça de tornada de semifinals de la Copa del Rei. Compteu les insercions i els comentaris dels locutors. Si la societat ha assumit amb responsabilitat que l’alcohol i el tabac són nocius, potser hauríem de fer un pas més en la promoció del joc. Ni que sigui per fer justícia al genuí valor de l’esport: per guanyar, cal ser el millor. I per ser el millor, la sort només és circumstancial.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.