Com a conseqüència del clima polític d’excepció que es viu a Catalunya des de fa anys i que ha impactat de ple en la credibilitat i en l’autoritat de la nostra professió (que ja en teníem ben aviat poca), la periodista Judith Huerta, de TVE Catalunya, va denunciar a les xarxes socials fa pocs dies un nou cas d’assetjament per part de manifestants, en aquest cas independentistes, en l’última manifestació amb motiu de la vaga en suport als presos. “Cansada i molt. Després del nou assetjament ahir als meus companys he deixat de mig excusar-vos. Tenim el mateix dret a informar que vosaltres a manifestar-vos. Sou uns intolerants!”, deia la periodista. Ho subscric. Ho subscrivim tots els periodistes. Però… no trobeu a faltar que no només ho subscrivim els periodistes? A algú més que a nosaltres li interessa el nostre dret a informar? Per què no aconseguim anar més enllà del corporativisme?

Som una ‘raça odiada’, que dirien els Brujería (sí, a mi no em surt citar Montaigne, què voleu que us digui), i no justifico ni una sola de les actituds que la massa s’ha acostumat a cridar en contra nostra. També diria, per citar algú amb real autoritat, el doctor Miquel Casas, cap del servei de Psiquiatria de la Vall d’Hebron, que entre la massa sempre hi ha algú –ni que sigui una persona– que realment té un trastorn. Si això és així, que no ho dubto, és un miracle que no ens passin més coses, així, en general, com a societat.

Com a exemple viscut, potser l’escena més violenta que vaig veure el 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia eren els constants crits de “Premsa espanyola, manipuladora” que s’adreçaven als companys de La Sexta que intentaven fer una crònica des d’un balcó del davant. Jo era a sota, callat i sense aplaudir. Potser me’n moria de ganes, o potser no, però crec que hem oblidat que els periodistes no podem aplaudir ni opinar, encara que ens morim de ganes. Els ho dic als meus alumnes: “Encara sou a temps de canviar de professió; si no, us foteu: a callar i a informar”.

Tot això està molt bé, però serem capaços de girar el mirall cap a nosaltres i fer una mica d’autocrítica per esbrinar per què el món està contra nosaltres? Jo he fet una llista apressada de coses a millorar o a corregir abans que atacar la massa:

1- Algunes televisions que ara tenen dificultats per treballar no han estat les mateixes que han evolucionat cap a escenes més pròpies de Sálvame, i per això al Parlament ara hi ha cordons de seguretat?

2-Alguns grans periodistes, que citen Montaigne en els seus grans discursos sobre el futur del periodisme, no podrien deixar de rebre palets sencers d’obsequis per Nadal (des de totes les novetats bibliogràfiques fins a torrons)?

3. Algunes empreses periodístiques no haurien de deixar d’espantar o de quadrar balanços amb una pràctica creixent que al meu barri se’n diu extorsió?

4. Per seccions: alguns periodistes polítics no podrien callar una mica la boqueta sobre les seves preferències de vot? Alguns periodistes d’Economia, que haurien d’estar més protegits per les seves empreses, no haurien també de deixar de rebre regals (proporcionalment, són els que més en reben)? Alguns periodistes de Cultura no haurien de sortir de la zona de confort de les estrenes i els bravos –i d’una certa omertà– i anticipar-se en algun cas a les crisis abans que esclatin públicament? Alguns periodistes d’Esports… En fi.

Òbviament hi ha molta gent que fa molt bé la seva feina, i que no es donaran per al·ludits en aquest marrameu que m’ha agafat. Però seguim estimant amb un desesperat dolor aquesta professió i volem que la gent ho sàpiga, perquè en donem exemple. Siguem creïbles i honestos, tinguem autoritat, guardem les nostres opinions. Serem respectats, i algun dia no ens cridaran a les manifestacions.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

4 Comentaris

  1. pere

    “Algunes televisions que ara tenen dificultats per treballar no han estat les mateixes que han evolucionat cap a escenes més pròpies de Sálvame, i per això al Parlament ara hi ha cordons de seguretat?”
    Què vols dir exactament en aquest punt?

  2. Jmuc

    Finalment,periodistes parlant de periodistes.

  3. Luz

    dius “Algunes televisions que ara tenen dificultats per treballar no han estat les mateixes que han evolucionat cap a escenes més pròpies de Sálvame, i per això al Parlament ara hi ha cordons de seguretat?”, en un exercici de simplificació extrem. Les Tv tene molts programes diferents. TVE, per exemple. o TV3. 2) això no te a veure amb els cordons, que són censura pura i dura al Parlament, tolerada pels periodistes. Al Congreso no n’hi ha cap de cordó. Però els cordons no són per ‘salvame’ sino per por a que preguntem, exigim, als polítics.
    Però sobretot m’inquieta moltíssim que suggereixis/insinuis, que els atacs a professionals al carrer són perquè fan ‘salvame’. Si ho creus, ho dius clarament. si no, no tiris la pedra i amaguis la mà, sisplau.

  4. Albert

    Gràcies pels comentaris i petició d’aclariments. Aprofundeixo, doncs: és evident que hi ha hagut un canvi en el tractament de la informació, en les dinàmiques de ‘persecució’ de la font. No fa tants anys que el Parlament era una bassa d’oli, on la dinàmica era més pausada, més del polític que surt a fer l’off. Al Congreso l’off es fa a l’aire lliure, amb la tàctica del cigarret; és diferent. Probablement també el clima polític, de tensió, ha tingut a veure amb els cordons als quals em referia. I els atacs al carrer, és obvi que no els fan persones gaire centrades. Però el que demanava, i posava alguns exemples més, era que miréssim de professió endins per analitzar si alguna cosa hem fet malament, i crec que sí. Gràcies, de nou, companys.