Demà és el Dia Internacional de la Dona i per segona vegada en la història se celebra una vaga feminista al nostre país. Potser algunes de vosaltres no heu parat prou atenció a aquest fet, tan atabalades com aneu amb els treballs per les assignatures, les pràctiques professionals i la vida familiar i social. Potser penseu que això del feminisme és una cosa de quatre dones histèriques, que ho volen tot i no lliguen massa… Al cap i a la fi, si mireu al vostre voltant hi ha dones als diaris, a la ràdio i a la televisió.

Algunes de nosaltres, les que demà ens mobilitzarem en diferents actes per demanar una societat igualitària, també pensàvem el mateix a la vostra edat. A la facultat tampoc no teníem cap assignatura amb perspectiva de gènere i quan ho preguntàvem als professors –homes, és clar– ens deien que la igualtat ja era una fita assolida.

No us deixeu enganyar per la fal·làcia de la igualtat. Si hi pareu atenció veureu que, als diaris, la majoria d’opinadors i experts són homes. Passa el mateix a les tertúlies de televisió. I segurament si reviseu la bibliografia de les vostres assignatures de grau trobareu majoritàriament llibres escrits per senyors.

Quan us gradueu i entreu a treballar en una redacció periodística, descobrireu que els càrrecs de poder els ocupen homes. I potser cobreu una mica menys que els vostres col·legues per fer la mateixa feina. Trobareu que els vostres caps no es prenen tan seriosament la vostra feina com la dels vostres companys. I que quan us conviden a fer unes canyes no és per parlar-vos de feina: només volen lligar amb vosaltres. Perquè per molts mèrits que demostreu, per a ells només sou dues cames ben llargues i uns pits ben posats.

I com deixar a casa aquestes cames que tinc? I on em guardo els pits? I quina roba em poso perquè no pensin que…? I com aconsegueixo que em valorin pel meu cap i no pel meu cos? I per què em passen a mi aquestes coses? No és res personal. Sou part d’una societat que cosifica les dones i esteu en un sector que, com molts altres, funciona de manera tribal, on els homes ascendeixen i ocupen unes responsabilitats no pels mèrits que tenen, sinó per les canyes que es prenen plegats quan surten de la redacció.

És possible que un dia, fartes de tot això, plegueu. Per què continuar endavant si la societat és com és i això no ho canviaré pas jo ara? Per què seguir esforçant-me si no em valoraran pels meus mèrits? Moltes dones abandonen o canvien de feina, fartes de tot plegat. Aquesta plantada, tot i que és totalment comprensible i respectable, no fa més que perpetrar el sistema. El masclisme s’enquista més a les redaccions quan una dona deixa la feina o canvia de sector.

És per tot això que #LesPeriodistesParem: perquè diem no a la bretxa salarial, perquè diem no al sostre de vidre, perquè diem no a la precarietat que més acusadament patim les dones, perquè volem coresponsabilitat en les tasques de cura, perquè volem acabar amb l’assetjament sexual a les empreses periodístiques, perquè volem ocupar els espais d’opinió en columnes i tertúlies i perquè volem que els mitjans ofereixin una visió completa de la societat, on tant homes com dones s’hi sentin representats. Pareu atenció a tot plegat i sumeu-vos a la vaga si voleu trobar un altre panorama quan entreu a treballar a les redaccions periodístiques.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.