En general, als mentiders no els agrada que els diguin mentiders ni que els dibuixin amb un nas de Pinotxo. És normal. Fins i tot, si no són uns cínics professionals, poden arribar a creure’s les pròpies mentides i estar convençuts i jurar que, en realitat, són veritats. Passa sovint. En tot cas, avui em ve de gust parlar d’un gran mentider i un autèntic heroi de les fake news, menys conegut per al públic català: Claas Relotius.

Claas Relotius era un jove i prestigiós periodista alemany, guardonat en quatre ocasions amb el Deutscher Reporterpreis, el premi més important del periodisme germànic. Després de treballar per a diversos mitjans com a freelance, va fitxar per Der Spiegel, gran setmanari que periòdicament destapa casos de corrupció política i que té una notable influència en la vida política del país.

Doncs bé, durant anys Relotius va aplicar aquest antic i provocador consell de la professió periodística que diu que no has de deixar que la realitat t’espatlli un bon titular. Ell l’aplicava a gran escala i no es deixava espatllar ni el titular ni el text dels reportatges que escrivia: se’ls inventava directament. A vegades una part, a vegades sencers. Era capaç d’escriure sobre el conservadorisme d’un petit poble de Minnesota sense sortir del seu apartament de Berlín.

Escrivia bé, això sí. Els seus textos eren plens de testimonis punyents, històries corprenedores, detalls bonics, declaracions impactants. Aconseguia declaracions de protagonistes inaccessibles per a la resta de periodistes. Els seus caps estaven encantats i els lectors l’aclamaven. Fins i tot havia arribat a recaptar diners per ajudar algunes de les víctimes que apareixien als reportatges. I els va donar a una ONG, que consti. Mentider sí, lladre no.

Finalment, va ser un periodista d’origen espanyol qui va desemmascarar Relotius. Van escriure un reportatge conjunt sobre els immigrants que miren de creuar la frontera entre Mèxic i els Estats Units, un des de cada costat. Juan Moreno, que no era més que un simple col·laborador extern de la revista, va gosar insinuar que la part de text que corresponia a Relotius incloïa falsedats. I va tenir molta feina per convèncer els editors de la revista que el seu periodista estrella era, en el fons, un mentider. També ha tingut feina la revista per disculpar-se amb els seus lectors i amb els afectats per les històries de Relotius.

Al final, però, els mentiders sempre acaben essent descoberts. Ja ho deia Buda, que hi ha tres coses que no es poden amagar gaire temps: el sol, la lluna i la veritat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.