La mediatització, passar pels mitjans la realitat, ha estat advertida com un risc des de fa temps. Li treu autenticitat o com a mínim fa que accedim a la informació amb un matís ben diferent, sense sedàs, a pèl. El judici del procés, o la causa especial número 20907/2017, com coneixem el judici dels líders independentistes que van possibilitar el referèndum de l’1 d’octubre, s’està banalitzant. De fet, crec que sembla una sèrie d’advocats d’aquelles americanes barrejada amb elements ben ‘peliculeros’, com la secretària judicial que reclamava helicòpters de rescat o el perillós Fairy que va descobrir Enric Millo.

L’streaming fa dies que ha arrelat en la tendència del consum audiovisual: tenir imatges o so en directe, d’allò què està passant. Tot ben a prop, tot plegat com si hi fóssim allà mateix (però sense entendre massa res, habitualment). La tensió dramàtica és brutal. Tenir la informació als dits, en rigorós directe i pel broc gros, ens aporta contingut, però no gaire relat. I això és especialment destacable en el famós #judicifarsa. Poso d’exemple un text periodístic publicat darrerament a l’ACN: “L’exresponsable de la comissaria tècnica de planificació i seguretat, el comissari Emili Quevedo, ha revelat que els Mossos van demanar en dues ocasions al Govern que desconvoqués l’1-O, preocupats pel clima ‘de tensió’ i per la seguretat. La primera va ser en una reunió el 26 de setembre entre l’excap del cos, el major Josep Lluís Trapero, els comissaris Ferran López i Joan Carles Molinero i l’expresident Carles Puigdemont i l’exconseller d’Interior Joaquim Forn. Com que la reunió no havia tingut ‘èxit’, segons ha dit, Trapero va demanar una nova reunió al Govern amb presència de més comandaments per ‘mostrar la unitat d’acció’ del cos”. Coi, quina èpica. Sembla dels homes de Harrelson, de CSI, de detectius de sèrie de sobretaula. Però no, tracta d’una trobada entre uns funcionaris públics i els seus dirigents polítics, on els primers van tornar a advertir el Govern que era “incompatible” que els Mossos actuessin com a policia judicial per evitar el referèndum i mantenir la convocatòria de l’1-O. Sembla més seriós que no pas anar llegint o escoltant el judici com si fos una novel·la.

El dret a la informació per davant de tot. Totalment d’acord, de manera absoluta. Però també crec que la feina és interpretar i posar context. No som a Missió: Impossible, sinó en un procés judicial greu per les seves conseqüències i per la seva parcialitat. El directe l’està banalitzant. Fins i tot els intents de retransmissió comentada no poden aportar gaire més. En un camí que porta ja quatre setmanes obrint-se pas entre mitges veritats, sap greu que massa sovint hem d’esperar unes hores o dies per poder llegir o sentir reflexions acurades i entenimentades. La immediatesa en aquest cas no és un valor positiu absolut.

Cal recordar què és notícia i què no ho és. Hauria de ser senzill de diferenciar-ho, però entenc que som addictes a ‘saber com va’. Però tot això serà llarg, molt llarg, i com a usuaris d’informació hem de ser més pacients. I com a informadors/periodistes cal posar-hi més distància, elevar i contextualitzar cada contingut. Perquè no és un partit de futbol de 90 minuts, sinó és un procés judicial amb 12 encausats, 5 delictes que s’han de provar i peticions de 177 anys de presó.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.