Quina és la imatge que donem de les migracions? Sóc una fotoperiodista que ha dedicat gairebé tota la seva carrera a cobrir moviments de població, i aquesta és una pregunta que em ressona cada dia dins el cap. A l’estiu del 2018 vaig estar treballant a l’anomenada frontera sud, sobretot a Andalusia, per explicar l’arribada de persones a Europa a través del mar. Però, si hagués de triar una fotografia que vaig fer aquelles setmanes, me’n quedaria una que vaig fer no al sud, sinó a Barcelona. S’hi veuen cinc nois canviant la roda d’un cotxe a la carretera de Sants. Tots ells acabaven d’arribar a la ciutat en un autobús provinent d’Andalusia, tots ells s’havien quedat al carrer aquella mateixa nit perquè la Creu Roja els havia dit que només tenien plaça per a les persones més vulnerables.

Vaig fer la resta de fotografies als escenaris que relacionem tradicionalment amb les migracions.

Algesires. Prop d’un centenar de persones arriben a aquest port del sud espanyol, a bord del María Zambrano, un dels vaixells de rescat de Salvament Marítim. Totes elles acaben de ser rescatades mentre intentaven creuar l’estret de Gibraltar amb barques de joguina. Hi arriben cobertes amb mantes vermelles que la Creu Roja els ha donat. Hi ha dones, homes, nens i nenes; miren el moll atemorides. Les esperen desenes de periodistes, membres de diferents ONG, algunes ciutadanes que s’ho miren des de la distància i els cossos de seguretat de l’Estat. Mentre uns intenten fer la millor instantània del moment, preocupats per la composició, la llum i el contrast cromàtic entre el vermell de la manta i el blau del mar, altres els miren la febre i els donen menjar. Finalment són retinguts per la Guàrdia Civil i/o la Policia Nacional. Hi estaran un màxim de 72 hores i en sortiran amb una ordre de devolució. El Govern espanyol adjudicarà a cada persona una plaça en una de les ONG subvencionades per l’Estat, i aquestes seran qui s’encarregaran de fer la primera acollida. Si la persona té sort quan li sigui assignada la plaça, podrà gaudir de 15 dies d’acollida, en què rebrà les primeres classes de castellà i informació sobre el dret de petició d’asil. Els menys afortunats —o els que ho demanin— seran enviats en autobusos a la ciutat que triïn; les opcions són València, Bilbao, Madrid o Barcelona. Molts d’ells continuaran el seu projecte migratori en altres països de la Unió Europea; altres es quedaran al carrer d’una d’aquestes quatre ciutats.

El 2018 van entrar a l’Estat espanyol de manera irregular prop de 60.000 persones; a Europa n’hi van arribar unes 120.000, la xifra més baixa des de l’inici de la mal anomenada “crisi dels refugiats”. Els pactes d’externalització de fronteres de la Unió Europea amb països com Turquia, Líbia i el Marroc i la fortificació de les fronteres han aconseguit el que pretenien: reduir la xifra d’arribades al territori europeu. Si bé és cert que l’Estat espanyol ha estat durant l’any 2018 el principal punt d’entrada de la gent que intenta buscar refugi o una vida millor a Europa, la xifra global d’arribades s’ha reduït dràsticament des de l’any 2015, quan van ser de més d’un milió de persones.

Però quina és la sensació de la ciutadania? I fins a quin punt aquesta sensació està fabricada a través de les imatges? La immigració es va convertir en una de les preocupacions que més creixien entre els ciutadans europeus l’any 2018. L’auge dels partits d’extrema dreta i dels populismes europeus en són una resposta clara. A l’Estat espanyol, per primer cop en democràcia, un partit nítidament xenòfob ha obtingut representació parlamentària. I tot indica que la immigració serà un dels temes que marcaran l’agenda dels partits polítics europeus durant el 2019.

Segons dades de l’últim Eurobaròmetre, realitzat a finals del 2017, on s’estudiava la percepció que té la ciutadania sobre la presència de la població immigrant, els espanyols creien que un 23,2% de la població era immigrant, quan la xifra real era de tan sols un 8,8%. Només a Itàlia la diferència entre la percepció i la realitat era més gran. La imatge que té la ciutadania de la immigració no és real, i això, en part, és responsabilitat dels mitjans de comunicació i dels discursos polítics antiimmigració, que els mitjans acostumen a replicar sense contrastar.

Aquest estiu, l’arribada de persones a la frontera sud i els salts a les tanques de Ceuta i de Melilla han tornat a les portades dels principals mitjans generalistes. S’han escrit desenes de titulars on apareixien conceptes com “allau”, “crisi migratòria”, “onada”, “salts massius”, “invasió”, “col·lapse”: conceptes alarmistes que no reforcen les dades, sinó que allunyen la percepció ciutadana de la realitat.

Les imatges i fotografies que acompanyen les notícies sobre els moviments de població a l’Estat espanyol normalment serveixen per reforçar aquests missatges. Són instantànies on es mostra l’arribada de desenes de persones a bord dels vaixells de Salvament Marítim cobertes amb una manta. A les imatges no s’hi veuen persones, sinó gairebé taques llunyanes. Aquesta fotografia l’hem repetit desenes de vegades aquest estiu els qui hem estat treballant a la frontera sud.

Quan fotografiem un desembarcament, treballem sense saber res de les persones que arriben: l’única informació que en tenim és que han estat rescatades mentre arriscaven la seva vida per arribar a Europa i que, un cop hi arribin, seran retingudes per les forces de seguretat de l’Estat. No en sabem res més: l’únic que veiem és la persona migrant, el demandant d’asil o el refugiat, i això és el que interpreta la ciutadania quan mira les nostres imatges. Només les mostrem com a immigrants; poques vegades sabem si són mecànics, mestres d’escola, universitàries, metgesses, cuiners, estudiants… La imatge que en projectem acostuma a mostrar un únic aspecte que defineix cadascuna d’aquestes persones: en creem una imatge estereotipada, i això les deshumanitza i les allunya.

La saturació audiovisual que pateix la nostra societat ens ha d’obligar a reflexionar sobre quines són les imatges que falten, quines van més enllà i quines mostren altres facetes de les persones que hi apareixen. Imatges que generin un vincle entre qui les mira i la persona fotografiada. Moltes vegades es diu que una imatge val més que mil paraules, però per mi les bones fotografies són aquelles que generen preguntes, que t’interpel·len, que trenquen esquemes i que et fan pensar. Sovint fer fotografies d’aquest tipus és molt complicat per als professionals, ja que es necessita temps. Les dinàmiques pròpies de la feina i la precarietat dels professionals que ens hi dediquem, així com els interessos d’alguns mitjans i d’alguns poders polítics de no canviar la percepció que té actualment la societat sobre la immigració, ho fan molt difícil.

De les meves fotografies del 2018, trio la de Barcelona perquè hi veiem cinc nois de l’Àfrica Occidental ajudant una noia a canviar una roda. La trio, en primer lloc, perquè és una imatge que no acostumem a veure, que no és considerada notícia, però que explica més que les notícies. Però la trio, sobretot, perquè molta gent m’ha dit que el que hi veu són cinc immigrants robant la roda del cotxe d’una noia a Barcelona. Si volem trencar barreres, tenim molta feina al davant.

Aquest article va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.