“Uns posen flors als cotxes dels Mossos; d’altres, merda.” Són paraules del major Josep Lluís Trapero el 28 d’agost de 2017 durant una entrevista a El matí de Catalunya Ràdio. En la conversa, l’aleshores màxim responsable del cos dels Mossos d’Esquadra, hi afegia això: “Tinc la impressió que tot canvia el 17 d’agost —dia de l’atemptat a la Rambla— i canvia per quedar-se, i que la relació de la societat amb els Mossos d’Esquadra serà una relació més sana i més coherent amb el concepte de policia que tenen els estats més democràtics”. Poc imaginava el comissari que, dos mesos més tard, seria destituït fulminantment per Mariano Rajoy i imputat a l’Audiència Nacional espanyola pels delictes de sedició i de rebel·lió. La velocitat vertiginosa dels esdeveniments no ens ha permès analitzar com alguns mitjans de comunicació van col·laborar en aquest desenllaç, desconstruint la imatge de “l’heroi” Trapero, la cara més visible de la investigació dels atemptats a Barcelona i a Cambrils, fins a convertir-lo en un “traïdor” filoindependentista, per haver ordenat un ús proporcional de la força durant el referèndum de l’1 d’octubre.

El diari El País publicava el 22 d’agost un editorial titulat “Elogi dels Mossos”, i una setmana més tard passava a obrir portada amb “La Generalitat admet que va tenir informació [relacionada amb l’atemptat] i culpa l’Estat”, amb el complement informatiu d’un perfil de Trapero on se’l definia com “l’última icona dels indepes”. La capsa de Pandora per capgirar l’opinió pública l’obria El Periódico de Catalunya el dia anterior, 31 d’agost, amb aquesta portada: “L’alerta de la CIA als Mossos: Específicament a la Rambla”. El rotatiu del Grup Zeta intentava demostrar que els Mossos d’Esquadra haurien rebut —mesos abans del 17-A— informacions dels serveis secrets dels Estats Units que alertaven de la intenció gihadista d’atemptar al centre de Barcelona. Dues mancances en el rigor periodístic feien entreveure els interessos polítics que s’amagaven darrere d’aquella informació: no existia cap rúbrica, segell o signatura que demostrés que l’advertiment provenia de la CIA —malgrat que així s’assegurava als elements de titulació— i en la lletra petita de la informació es reconeixia que el document en qüestió també l’havien rebut la Guàrdia Civil, el Cos Nacional de Policia i el CNI. El diari que dirigeix Enric Hernàndez, però, va voler assenyalar en exclusiva la policia catalana. La controvertida aposta informativa imposada pel Consell d’Administració del diari va desencadenar una inèdita revolta interna a la redacció, des d’on es va emetre un comunicat que desvinculava els periodistes de la plantilla del mitjà de les informacions publicades.

En episodis recents de violència policial, la majoria de capçaleres amb seu a Madrid van presentar els Mossos com a víctimes dels “independentistes radicals”

En paral·lel a la polèmica, en l’àmbit de les xarxes socials i més profusament entre la militància d’alguns partits o organitzacions independentistes s’idolatrava la figura de Trapero i se li atribuïa una afinitat ideològica que ell mai no ha explicitat. De fet, i a petició pròpia, la seva cara va anar desapareixent progressivament de samarretes i cartells reivindicatius. Quan el PP, el PSOE i Ciutadans van destituir l’Executiu català i van dissoldre el Parlament mitjançant el 155, tots els focus van assenyalar els Mossos d’Esquadra. Qui seria el comissari suplent que se situaria al capdavant del cos? L’elecció de Ferran López, un comissari de la màxima confiança de Trapero que el va acompanyar —juntament amb el comissari Joan Carles Molinero— a Madrid el dia que va ser citat a declarar, va evidenciar que la cúpula dels Mossos d’Esquadra havia pactat una sortida amb la menor trencadissa possible dins del cos, i així ho va acceptar el ministre espanyol Juan Ignacio Zoido (PP). La imatge de López conversant amb el jutge Pablo Llarena durant un acte protocol·lari de la cúpula del poder judicial a l’Auditori de Barcelona li va passar factura, i el va convertir automàticament en traïdor a la causa independentista, malgrat ser un home de l’absoluta confiança de Trapero. Tant és així que, un cop restituït el Govern de la Generalitat i malgrat saber-se en detall tots aquests extrems, el conseller Miquel Buch va fer fora Ferran López de la direcció dels Mossos d’Esquadra i hi va posar en el seu lloc el comissari Miquel Esquius. Posteriorment es va ressituar Ferran López en una posició de responsabilitat dins de la jerarquia policial.

Durant els sis mesos de mandat de López es van veure i viure imatges del tot surrealistes. Manifestants cridant davant dels cordons policials “Que torni Trapero”, atribuint a l’aplicació del 155 la violència dels antiavalots de la Brigada Mòbil o de les ARRO el dia que es va detenir Carles Puigdemont al nord d’Alemanya. Que els Mossos d’Esquadra no carreguessin contra els votants durant el referèndum de l’1 d’octubre va projectar en una part de la societat la idea errònia d’un modus operandi de major proporcionalitat dels antiavalots catalans, una idea que no encaixa amb la realitat viscuda i patida des de la seva assumpció de les competències en ordre públic l’any 2006 al conjunt de Catalunya. A més, cal recordar que la Brigada Mòbil no va intervenir l’1 d’octubre com a conseqüència que el Govern de la Generalitat va donar festa aquell dia a la majoria d’agents, una decisió de Carles Puigdemont que denotava el baixíssim grau de confiança en quina podia ser la seva forma d’intervenció durant el referèndum. En només una dècada, i sota els mandats de Joan Saura i de Felip Puig, la Brigada Mòbil va provocar que set persones perdessin la visió d’un ull per l’impacte de bales de goma i va aconseguir la penosa fita de ser criticada pel Consell d’Europa, que va qualificar les càrregues contra el 15-M de desproporcionades i no ajustades als estàndards d’una policia democràtica.

Tornant a l’escenari actual, un cop finalitzada l’etapa del 155 i amb Miquel Buch al capdavant del Departament d’Interior és quan s’han donat els episodis de major violència policial en contra de manifestants als carrers del nostre país. En aquests casos, la majoria de capçaleres de diaris amb seu a Madrid van presentar els Mossos com a víctimes dels “independentistes radicals”. El 29 de setembre de 2018, joves i grans indefensos van ser arraconats i agredits sota una bastida de la plaça de Catalunya de Barcelona, quan es manifestaven en rebuig a l’homenatge del sindicat Jusapol —en l’òrbita de Ciutadans i de Vox— als antiavalots que van carregar contra els votants del referèndum. L’1 d’octubre de 2018 hi va haver càrregues contundents a les portes del Parlament que van suposar l’ús de projectils de foam, i el 6 de desembre a Girona i a Terrassa amb més de 60 persones ferides, una de les quals en estat greu. En aquest cas, TV3 va minimitzar la quantitat i la gravetat de les ferides. La informació publicada per alguns portals digitals i la condemna de la CUP i de l’ANC a l’actuació policial van aconseguir una reacció ràpida del Govern. El president Torra va donar un ultimàtum al conseller Buch: havia de fer canvis al Departament d’Interior abans del Consell Executiu següent. Buch va assegurar en entrevistes a TV3 i a Catalunya Ràdio que no li tremolaria el pols a l’hora de destituir agents de la Brigada Mòbil que s’haguessin excedit. Doncs sí que li va tremolar.

Un comitè de crisi reunit en secret al Palau de Pedralbes, amb la presència del secretari general d’Interior, Brauli Duart (home fort de l’antiga Convergència), i del director general de la Policia, Andreu Joan Martínez (supervivent de l’equip de Felip Puig), va deixar en paper mullat les promeses de Quim Torra i de Miquel Buch. No solament això: tot seguit arribarien unes disculpes públiques per haver qüestionat la professionalitat dels Mossos d’Esquadra. Cap concreció d’investigacions o sancions per actuacions irregulars, antiprotocol·làries o clarament il·legals que centenars de milers de persones havien pogut veure a les xarxes socials alguns dies abans. Es va fer més real que mai aquella dita de les clavegueres de la Prefectura Superior de Policia de la Via Laietana durant la Transició: “Els governs i els règims canvien; els policies sempre seguim aquí”.

Aquest article va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.