D’aquesta sèrie d’èxit mundial que és ‘The handmaid’s tale’ (‘El conte de la serventa’), el que més m’interessa són els nombrosos flashbacks que hi ha per posar en antecedents els espectadors de com s’ha arribat fins a la situació “present”, quan una part substancial dels Estats Units s’ha convertit en una dictadura ultrareligiosa i acarnissadament masclista. Aquests flashbacks -breus seqüències retrospectives, sovint inconnexes, producte dels records dels protagonistes- ens diuen molt d’allò que podria passar en la societat occidental (la real, no la de la ficció) si es van imposant a poc a poc les tesis de la ultradreta.

No voldria fer cap spoiler als qui encara no hagueu vist la sèrie, sobretot perquè aviat se n’estrena la tercera temporada. Però sí que vull explicar dues d’aquestes seqüències que m’han impactat especialment. La primera reflecteix què passa en una gran empresa quan arriba l’ordre que les dones han de deixar de treballar-hi per ordre de les noves autoritats de la dictadura. Totes les treballadores recullen les seves coses i se’n van, mentre la majoria dels homes de l’empresa s’ho miren impotents, sense fer res, intimidats per les metralladores que porten a les mans els soldats o policies que executen l’acció. Intentava posar-me a la pell d’aquells homes i em venien esgarrifances de pensar en la reacció que la part masculina de la població podríem tenir en un cas semblant a la vida real.

El segon flashback impactant és aquell en què una manifestació pacífica contra la segregació per raons de gènere és reprimida per soldats disparant contra les masses, que, evidentment, fugen com poden enmig del pànic. Ja sé que això ha passat més cops dels que ens pensem en les últimes dècades: va passar a Irlanda el 1972 (el tristament famós ‘Bloody Sunday’), va passar el 1979 a la capital xinesa (Matança de Tiannanmen) i ha passat en d’altres llocs. Però, per un moment, vaig recordar les amenaces de l’Estat espanyol de reprimir amb sang una hipotètica defensa popular de la República catalana l’octubre de 2017, que van esgrimir els líders independentistes per no cridar a la resistència. I les imatges de manifestants cosits a trets pel carrer (a la sèrie) em van bloquejar el cervell durant unes hores.

El que passa a ‘The handmaid’s tale’ descriu una possibilitat terriblement vigent, tot i estar basada en una novel·la escrita el 1984. Els drets individuals -els de les dones, per descomptat, però també els de tota la ciutadania, el dret a manifestar-se, per exemple, o el dret a expressar-se; en definitiva, el dret a la dissidència respecte al pensament hegemònic- no estan gens garantits, encara que ens ho pugui semblar. Pensem-hi, els i les periodistes, quan escrivim amb aparent equidistància sobre el que proposen algunes opcions polítiques avui dia. Que no haguem de recordar el que vam perdre per no oposar-nos-hi amb prou contundència.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.