Divendres passat ens aixecàvem amb les terribles imatges dels atemptats contra dues mesquites de la ciutat nova zelandesa de Christchurch. Brentont Tarrant, autor de la massacre, locutava en temps present la seva macabre actuació, que pel cap baix ha deixat 49 morts i una cinquantena de ferits ingressats per impactes de bala. Inspirat en l’estètica dels vídeos del youtuber Pew Die Pie, narrava les sensacions que el movien a perpetrar els crims acompanyat d’una melodia aterridora.

Expreparador físic nascut a les àrides estepes d’Austràlia fa 28 anys, Tarrant materialitzava així el seu odi contra la comunitat musulmana. Una animadversió larvada durant els seus viatges per Europa, on hauria inoculat l’odi a aquest col·lectiu a força d’assenyalar-lo com a responsable dels crims comesos els últims anys per sectors vinculats al salafisme, un dels corrents més reaccionaris de la religió islàmica.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En línies generals, el relat oficial ha reproduït l’esquema d’atribuir al botxí un comportament que no s’inscriu en cap moviment organitzat. Per bé que la majoria de mitjans ja no utilitzen el concepte de “llop solitari” per referir-se a la irrupció d’aquest tipus d’atacs, sí que han acotat el succés a una acció individual amb finalitats terroristes.

Si ens fixem en els titulars publicats l’endemà dels fets, gairebé tots diuen que l’autoria correspon a una persona “vinculada a moviments nacionalistes d’extrema dreta amb idearis de contingut antisemita i antiislàmic”, afirmava Fernando Reinares a El País. També El Periódico titulava “Matança ultra a Nova Zelanda. Un terrorista d’extrema dreta de nacionalitat australiana assassina 49 persones i en fereix més de 40 amb una arma automàtica”, mentre La Cope preferia obrir la secció d’internacional amb la llegenda: “Brenton Tarrant, autor de la matança de Nova Zelanda: un supremacista blanc d’origen australià”. Resumidament: si en l’atemptat gihadista de París del novembre de 2015, les cròniques subratllaven que l’acció tenia el suport d’una estructura estable que coordinava milers de combatents musulmans, en el cas de Christchurch es repeteix el mantra de culpabilitzar l’acció a un fanàtic pertorbat que, gairebé per generació espontània, s’ha deixat endur pel racisme i la xenofòbia.

L’altre gran patró discursiu és que, mentre els atemptats registrats a Madrid, Londres o París venien determinats per una religió, l’islam, en el cas de Nova Zelanda no hi apareixen les referències a cap creença o moviment teocràtic. I això que Tarrant ha deixat rastre en les seves anotacions de simpatitzar amb els Cavallers Templers, l’ordre militar que a l’edat mitjana es dedicava a protegir els feligresos catòlics i a promoure la fe cristiana; a més d’admirar el neonazi Anders Breivik, que el juliol de 2011 va assassinar 79 adolescents del Partit Socialdemòcrata noruec empès per la seva creuada contra la “descristianització” que, suposadament, experimenta el Vell Continent.

A diferència dels atemptats gihadistes, doncs, només s’engloba Brentont Tarrant en l’espessa nebulosa d’una ideologia que actua per reacció al món islàmic i que rebutja qualsevol cosa que s’hi assimili, no pas en nom d’una visió retrògrada del cristianisme que persegueix infidels fins a les últimes conseqüències.

De forma més o menys conscient, aquest relat ens situa en un esquema de doble tall: d’una banda, el terrorisme aïllat que creen una sèrie d’individus a partir d’un ideari supremacista; de l’altra, el que sorgeix al bressol d’una comunitat de 1.500 milions de persones que, malgrat viure pacíficament, genera conflictes que pertorben la pau i la convivència social.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

2 Comentaris

  1. Carlos

    “Inspirat en l’estètica del videojoc creat pel youtuber Pew Die Pie”.

    Totalment fals, Pew Die Pie es un youtuber, crea continguts, juga a jocs d’altres persones mentres es grava. No fa jocs, només els promociona directa o indirectament.
    Us segueixo des de fa anys, feu molt bona feina i és el primer cop que escric.

    Ànims, arregleu això i seguiu com sempre.

    • Redacció

      Hola Carlos, gràcies pel teu comentari. Hem revisat l’error que comentes. La nova versió diu: “l’estètica del videojoc creada pel youtuber Pew Die Pie” (el que té té relació amb aquest ‘youtuber’, segons publiquen diversos mitjans, és l’estètica o l’estil del vídeo, no pas cap videojoc). Salut!