El gruix dels grans mitjans de comunicació han tornat a mostrar una tendència a la morbositat i l’espectacularització en la cobertura del doble infanticidi de Godella (L’Horta). Detalls intranscendents, manca de rigor, contradiccions i, fins i tot, invencions evidents, com és el cas de l’anècdota de la pintada “Vais a moror todis”, presentada a nombroses notícies com un “nefast presagi” quan en realitat no hi tenia res a veure.

En aquest cas, però, hi ha hagut un altre factor especialment preocupant: la vinculació de la mare i presumpta assassina amb el moviment del 15M i l’ecologisme de forma gratuïta. El Mundo, per exemple, titula “María Gombau, l’activista del 15M acusada de matar als fills que creia ‘posseïts“; Las Provincias, “Perfil de la mare: mexicana, activista i ecologista“; El Confidencial, “María, la ‘indignada’ acusada de sepultar els fills que somniava a viure en una granja“, o La VanguardiaMaría, la fervent activista que presumptament ha matat els fills a Godella“.

Malgrat que això sigui cert –María Gombau havia estat detinguda durant una protesta contra la corrupció i mantenia algunes reivindicacions ambientalistes al seu perfil de Facebook-, quina relació tenen aquests fets ocorreguts fa vuit anys amb el crim actual? Segons El Confidencial, tota: “un estil de vida alternatiu que, lluny de proporcionar-li l’equilibri mental que buscava, va derivar en una tràgica al·lucinació autodestructiva”. “El somni antisistema s’havia convertit en una vida desordenada”, continua el mateix article, establint una causalitat força discutible entre els dos fets.

“La parella portava una vida hippy en una casa insalubre, mig ensorrada, sense llum ni aigua ni estris adequats per criar dos nadons. Era la seva manera de protestar contra el sistema”, assegura El Mundo, per després dedicar un ampli espai a la detenció de Gombau el 2011, malgrat que no tingui res a veure amb la notícia. A La Vanguardia també s’afirma que “vivien amb els menors en una casa mig derruïda i de condicions insalubres, que no comptava amb llum i aigua. Asseguraven que aquesta era la seva forma de denunciar el sistema”. Una afirmació, la de la situació de la casa, que després s’ha demostrat falsa, així que veiem on queda aquesta suposada intencionalitat política.

És, com a mínim, curiós que es destaqui aquest ideari com l’origen causal que, de certa forma, portaria al terrible desenllaç i en canvi es passin per sobre les creences religioses-espirituals de la parella. Segons aquestes mateixes cròniques, darrere el crim hi hauria una forta creença en la resurrecció i el darrer missatge que Gombau va enviar a la seva mare va ser “Me’n vaig amb el Creador”. Tindria sentit un titular que digués: “L’assassina que creia en Déu?”.

Polititzar el crim sense connotacions i despolititzar l’atac feixista

Curiosament, aquest perfil de Gombau com a activista contrasta encara més en una setmana on s’ha patit un dels pitjors atemptats feixistes dels darrers anys. El presumpte assassí de la mesquita de Chistchurch (Nova Zelanda) sovint és presentat com boig amant dels videojocs i no com un militant d’extrema dreta emparentat amb formacions com Vox o polítics com Trump i, en tot cas, mai se l’ha vinculat al conjunt de la “comunitat cristiana”, tal com es fa en el cas dels musulmans amb els assassins de motivació salafista, com ressalta Àlex Romaguera en aquest article a Mèdia.cat.

Paradoxalment, un dels perfils més apolítics de l’autor de la massacre neozelandesa el trobem a Las Provincias. L’enviat especial del diari pregunta als veïns de Brenton Tarrant i aquests li parlen d’algú “tranquil i tímid”, “una mica estrany” i amb “una forta musculatura”, a més “d’apocalipsis zombis”, “videojocs” i “assassins en sèrie”, però l’única menció a la seva ideologia es troba en un desglossat al final, on es menciona que “va sentir-se captivat per la ideologia neofeixista durant els seus viatges per Europa”.

Contradiccions i falsedats flagrants

Les contradiccions entre les diferents cròniques periodístiques del crim de Godella són evidents i palmàries. Són un bon exemple de com d’inútil i contraproduent és cercar les opinions de veïns que tenen poca cosa a aportar. “El nen anava ple de brutícia fins dalt i, a vegades, descalç”, assegura una veïna a Las Provincias, mentre que El Confidencial explica que “la seva vida, sense aigua corrent ni llum contractada, [es desenvolupava] en condicions higièniques qüestionables per criar a dos nens”. En canvi El País, recorrent a fons similars, fa una descripció totalment diferent de la situació: “Els nens anaven nets, el més gran estava matriculat a l’escola, ambdós anaven a classes de natació, jugaven al parc amb altres nens, estaven ben alimentats i no mostraven signes de maltractament”.

El que sí que sembla demostrat és que els serveis socials no van obrir mai cap expedient malgrat alguns incidents menors perquè no hi havia motius que ho justifiquessin i que les runes amb la famosa pintada que generalment s’han presentat com l’habitatge de la família era en realitat un magatzem adjacent i que la casa en qüestió es trobava arreglada i tenia llum i aigua.

Diversos mitjans també vinculen la causa de l’assassinat amb els suposats transtorns mentals de la mare, sense aportar cap confirmació clara de la relació de l’estat de salut mental amb el crim, cosa que es podria considerar una mala praxi periodística.