El dia 28 d’aquest mes farà exactament 25 anys de la mort del meu pare. Aleshores em faltaven quatre mesos per fer-ne 25. Això vol dir, entre d’altres coses, que ja són majoria els anys viscuts sense la seva presència.

Tot i que és cert que des que hem entrat al 2019 no deixo de pensar en la dolorosa efemèride, és el judici del Tribunal Suprem el que me l’ha fet evocar més intensament. El meu pare era advocat i representava diverses companyies asseguradores i els seus assegurats. Parlem, doncs, d’un exercici de la professió poc glamurós, ben allunyat del dels lletrats defensors a qui aquests dies, tinguem o no coneixements de dret penal, no hem deixat de llençar floretes des d’aquesta banda de la trinxera.

Partidari del PSUC de Guti i López Raimundo durant els darrers anys del franquisme i la primera transició, el meu pare va ser un dels tantíssims catalans i catalanes –que s’autoanomenaven– d’esquerres que van caure embadalits pels cants de sirena del “voler ser poble” pujolià, un ideari de reconstrucció de la nació catalana que Pujol volia impregnat, segons explicava fa uns anys la periodista Anna Figuera, de la “lírica, devoció i mística” d’aquell sionisme que tant admirava.

No cal dir que, ja aleshores, el meu pare i jo ens les teníem força en els debats polítics. Era evident –i, en certa manera, lògic– el cisma generacional. Podia entendre l’atracció per un missatge que explotava el victimisme nacional i advocava per la recuperació de la catalanitat, elements emocionalment cohesionadors per als catalans i catalanes que havien viscut/patit el franquisme, però m’emprenyava la manca –fins i tot, voluntària– de visió crítica del fenomen. Especialment en algú com ell, que tant ens insistia en la necessitat de llegir diaris de diversa línia editorial per aproximar-nos a la realitat de l’objecte informatiu.

Això em porta al dia d’avui. On se situaria el meu pare hores d’ara? Com veuria aquest judici, per exemple? L’analitzaria des d’una òptica eminentment allunyada com a exprofessional del dret o la mirada objectiva es veuria pertorbada pel llaç groc que, sospito, lluiria a l’americana? I quant al Procés en general, hauria tornat a prevaldre un conscient “voler ser” en totes i cadascuna de les seves etapes o en algun punt del camí hagués optat per distanciar-se dels arbres per poder veure el bosc sencer?

Però deixem de banda els que no són vius. I nosaltres? Els que compartim aproximadament aquest mateix espai sòciocultural i lingüístic, aproximadament la mateixa classe mitjana –encara que, en no pocs casos, precaritzadíssima– i aproximadament la mateixa teca mediàtica… ens preguntem on som? Ens preguntem quin camí hem recorregut des de fa quasi una dècada? Ens preguntem si viatgem o no en el mateix tren en què viatja el Procés? I si sabem del cert que ho fem, ens preguntem si ens limitem a mirar des de la finestra aquell món exterior que va desapareixent a la velocitat del ferrocarril o si, de tant en tant, baixem a pixar o estirar les cames per observar des de l’andana quina pinta fa el comboi, des de la locomotora fins al vagó de cua, i per comprovar que no ens han anat canviant els rètols de les estacions, com feia el grup de la resistència que comandava Burt Lancaster a El tren de Frankenheimer, per disfressar d’itinerari lineal un de circular?

Hi ha una percepció força extesa, com a mínim dins d’aquest espai “catalanet” que aproximadament compartim –ens entenem, oi?– que el Procés ha polititzat la ciutadania, que el debat polític és a tot arreu i, fins i tot, que ens ha fet éssers més crítics. Però de debò és així? Per respondre a aquesta pregunta i poder autoavaluar el nostre grau d’esperit crític –si és que encara hi ha algú neguitejat per aquesta minúcia– cal tenir clar que l’observació de l’actualitat política ha de ser, primer, forçosament contemporània (l’anàlisi “a toro pasado” és poc rellevant en termes de valor crític), i segon, forçosament allunyada (amb independència de si l’objecte d’observació casa més o menys amb la nostra ideologia).

Segons quina sigui la nostra mirada de l’actualitat política, doncs, sabrem si la nostra actitud com a ciutadans –perquè en el cas dels periodistes, el simple dilema resulta de per si dramàtic– tendeix cap a un exercici crític o, més aviat, cap a un altre de militant o, fins i tot, hooligan.

Trobo a faltar el meu pare. Potser més que mai a mesura que m’apropo a l’edat que ell tenia quan ens va deixar; segurament per això, l’entenc més en la seva vessant personal i familiar. M’entristeix profundament que no hagi pogut conèixer la meva parella ni hagi vist néixer ni créixer els nostres tres fills. I, us ho juro, pagaria per tornar a fotre’m de mala llet discutint amb ell de política tant com per veure’l constatar que el meu recorregut vital no s’ha apartat massa de quan li retreia la seva sorprenent adhesió al “voler ser” pujolià.

“”Crec, pare, que mai podré ni sabré deixar de fer-me preguntes quan percebi que, precisament dins d’aquell aproximat ‘nosaltres’ amb el qual tu i jo ens identifiquem, una idea es torna de cop i volta abassegadorament majoritària.”

Si l’hagués tingut al meu costat, com a mínim a l’inici d’aquesta dècada de desconcert global, crec que aquestes haguessin estat les paraules que li hagués dirigit… aproximadament.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.