Fa anys que els moviments socials pels drets de les persones migrants denuncien la rigidesa de la Llei d’estrangeria i l’atzucac burocràtic que suposa el procés de regularització a l’Estat. Però intentar aconseguir els papers no és només desgastant, sinó que també és car. Advocats, traductors, missatgers, o haver de recórrer a un mercat informal de cites prèvies en locutoris pel col·lapse de l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona. Passes inevitables que encareixen de valent el procés, que pot comportar una despesa que oscil·la entre els 5.000 i els 8.000 euros. La factura elevada soscava les possibilitats d’obtenir els papers per a les persones migrants, la majoria en situació vulnerable. Per contra, només uns quants poden accedir a la regularització per vies “de privilegi”: comprar un pis o ser inversionista d’una empresa.

Una fortuna. Això és el que gasten els i les migrants abans i tot de trepitjar territori espanyol. Ho explica, per experiència pròpia, l’artista i activista racialitzada i feminista Daniela Ortiz. Ella va poder venir a estudiar a Barcelona fa prop de 10 anys després de reunir “1.000 euros i desenes de documents”, com proves de sífilis i de tuberculosi. Un cop aconseguits els requisits, va comprar un vol —tampoc barat— des del Perú. Aquesta no va ser l’última despesa que hauria d’afrontar un cop aquí: la sagnia no havia fet més que començar.

“La validació d’estudis va ser caríssima. Després hi ha el tema de les assegurances mèdiques: empreses que es dediquen als estudiants, i les encareixen moltíssim. No et cobreixen res i costen entre 100 i 400 euros”, afirma Ortiz. Ella, conscient del privilegi de venir a estudiar, mostra preocupació per la resta de migrants que ni tan sols poden optar a aquest primer visat i s’han de regularitzar per mitjà de l’arrelament social, familiar o laboral.

“Tot són diners, i les cites les donen amb comptagotes. I, si el procés de la teva ambaixada és molt lent, t’han d’enviar documents per transfer: 70 euros més. I què passa si no hi ha ambaixades a la teva ciutat? Si no vius a Madrid, suma-hi els viatges a la capital…”, hi afegeix Ortiz. “Per a les renovacions de papers, em demanaven tenir 9.000 euros al banc. Quin jove de la ciutat té aquesta quantitat? És ridícul.” En tots aquests anys, compta de 4.000 a 5.000 euros de despesa només per regularitzar la seva situació.

Daniela Ortiz va haver de renovar el seu visat d’estudiant diverses vegades, i finalment va aconseguir els papers fa cinc anys, gràcies a una targeta de familiar de la Unió Europea (matrimoni amb una persona comunitària). Entretant, ha passat força vegades per mans d’advocats, de gestors i de notaris: “Si no vas a un professional, corres el risc de generar-te un estrès altíssim. Per als funcionaris, és diferent que vagis a estrangeria amb un advocat o sola”.

Ser legal: milers d’euros en professionals

La situació d’Ortiz no és aïllada. Així ho corrobora Luciano Banchio, advocat amb una pila d’anys d’experiència en tràmits d’estrangeria i membre de l’Espai de l’Immigrant de Barcelona. Banchio fa consultoria gratuïta per a migrants al cor del Raval. Passa hora, amb un parell de companys més, dos cops per setmana. Mai no en fan prou: les situacions per gestionar la regularització saturen les peticions d’aquest espai autogestionat, que va néixer en un principi per atendre les demandes de salut dels migrants que van quedar desprotegits per l’apartheid sanitari promogut pel Partit Popular l’any 2012, però que de seguida va veure ampliats els seus serveis a l’assessoria psicològica, lingüística i legal.

“Cada advocat marca la seva tarifa, però qualsevol tràmit és de 200 euros en amunt. He vist cobrar la targeta familiar comunitària, la parella de fet, amb notari, per més de 700. Un recurs administratiu per una resolució en contra, per exemple, 200 més. I, si has d’arribar al contenciós administratiu, 400 més”, afirma l’advocat.

La qüestió pot anar a pitjor si s’acumulen antecedents penals. “Si et detenen per estar bevent cervesa al carrer, quan intentes renovar el permís et surt un informe desfavorable. Cancel·lar els antecedents costa 150 euros”, explica. Aquests casos —matisa— no són tan extrems i anecdòtics com sembla, però no són res comparats amb un problema quotidià per als migrants que es cronifica a Barcelona (i que no té lloc amb aquesta gravetat en cap altra ciutat dels Països Catalans). L’autèntica sagnia “reiterada”: la manca de cites prèvies i les despeses que comporta.

Cites prèvies a Barcelona, un drama cronificat

El telèfon mòbil en una mà i l’ordinador en l’altra. El dimecres és el dia en què es donen més hores, tot i que el servei de petició s’ha ampliat a tota la setmana—descriu la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona. Però res. Maira Mejía, després de 10 anys a la ciutat, té sobre la taula un contracte de treball d’un any a jornada completa, però pateix perquè no podrà regularitzar la situació si no aconsegueix una cita prèvia a l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona.

“No hi ha cita disponible en aquesta oficina.” Cansada de veure sempre el mateix missatge a les pantalles, Mejía decideix, aconsellada per un amic que ha passat pel mateix “calvari”, provar sort en un locutori del Raval per demanar hora i presentar la documentació. Els professionals de l’advocacia desconeixen com els aconsegueixen cites aquests establiments, tot i el col·lapse. Però la realitat és que ho fan, i amb urgència. Mejía va a un d’aquests espais a Ciutat Vella, dóna les seves dades i paga 20 euros; altres fonts eleven el preu per gestió a més de 100, depenent de la pressa. Però finalment no li extreuen la cita que necessita. Ella vol presentar papers, no indexar les seves empremtes, el tipus de transacció que han aconseguit des del locutori. Acaba en mans d’un advocat per 400 euros. Els lletrats, fins a l’1 d’octubre passat, tenien facilitat, per mitjà de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB), per obtenir cites a Estrangeria. Al cap de sis mesos, obté una cita per regularitzar la seva situació. La cita arriba a temps gràcies a la paciència de la seva empresa: treballa a la cooperativa La Ciutat Invisible, al barri de Sants. “Si arriba a ser en un altre lloc, perdo la feina.”

Mejía va arribar de Colòmbia el 2008, per reagrupació familiar. Era l’inici de la crisi econòmica, i la seva mare va haver de posar-se a treballar en el sector de l’hostaleria amb contractes curts (o sense contracte). No cotitzava prou i per això no va poder renovar els papers, per la qual cosa Mejía va entrar en irregularitat sobrevinguda. Tot i la situació administrativa, va estudiar l’ESO i el batxillerat i va començar un grau superior. Amb 25 anys, finalment, ha obtingut la regularització. La seva història data de principis del 2018, però el problema a l’Oficina de Barcelona fa molt més temps que dura. I tampoc no va pel camí de resoldre’s.

Luciano Banchio destaca que continuen succeint injustícies en aquesta oficina, tot i les queixes reiterades de la Comissió d’Estrangeria de l’ICAB. Fins i tot fa més de tres anys que el Defensor del Poble emet reclamacions per la manca de recursos a l’espai. Mentrestant, la Subdelegació del Govern espanyol a Barcelona —administració de la qual penja l’Oficina d’Estrangeria— s’ha limitat a dir que el servei funciona “millor que fa uns quants mesos” i que les cites “ja no es donen a sis mesos vista”.

Lluny d’assumir aquesta tesi, Banchio denuncia que la situació s’ha agreujat: “Des de l’1 d’octubre hi ha un nou sistema d’obtenció que discrimina encara més el o la migrant perquè facilita l’obtenció de cita a les persones que tenen un certificat electrònic, document que els migrants no poden aconseguir sense els papers. Això vol dir que encara més han d’anar a l’Oficina amb un gestor o un advocat. S’està comercialitzant un dret”, conclou l’advocat.

Segons Banchio, el temps de demora en l’obtenció de cita a Barcelona és de tres mesos. “A Tarragona, ni un mes. Vuitanta quilòmetres no poden fer tant la diferència”, critica. “Per tal d’agilitzar la tramitació de les sol·licituds, des de l’1 d’octubre, les cites prèvies s’adjudiquen a través del Registre Electrònic Comú. Així, si l’interessat disposa de la documentació, se li dóna la cita i, en cas contrari, se li indica què li cal. Els interessats no necessiten un advocat per sol·licitar la cita; és un tràmit que poden fer ells mateixos si disposen de certificat electrònic o a través d’un amic, familiar, etc.”, diuen des de la Subdelegació del Govern.

El Col·legi de l’Advocacia ha presentat queixes reiterades sobre l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona i fa més de tres anys que el Defensor del Poble emet reclamacions per la manca de recursos que hi ha

Estrangeria, mecanisme d’il·legalització?

Fastiguejats, entre d’altres, pels problemes que comportaven les peticions de cites prèvies a Barcelona, desenes de persones migrades, refugiades i racialitzades es van tancar al mes d’abril del 2018 a l’antiga Escola Massana de Barcelona. Ara l’ocupació s’ha desfet, però ha nascut l’Assemblea Antiracista de Barcelona. Ibrahi Omoho n’és un dels fundadors, a més de president de Cornellà sense Fronteres.

Omoho brama amb vehemència contra totes les traves administratives i econòmiques que suposa la regularització: “Tots els documents els hem de pagar nosaltres. Són de 5.000 a 8.000 euros en despeses. Volem una oportunitat, però tot són problemes. Jo mateix porto des de principis de novembre intentant obtenir una data, cada dia, i no hi ha manera”.

Per contra, només uns quants poden accedir a la regularització per mitjà d’algunes —assenyala Luciano Banchio— “vies de privilegi”: la compra d’un pis de més de 500.000 euros; essent inversionista d’una empresa —no han de passar per Estrangeria gràcies a la Llei d’emprenedors del 2013—, o per mitjà de la residència temporal no lucrativa. Per accedir-hi, s’han d’acreditar uns determinats mitjans i tenir un 400% de l’IPREM, l’indicador públic de renda d’efectes múltiples, que serveix per accedir a beneficis de l’Estat. “Hi ha una minoria que té grans sumes de diners i a la qual no se li dificulta la regularització. Alguns passen per l’Oficina d’Estrangeria, però tenen més recursos per a professionals o poden exercir alguna de les vies privilegiades, com la compra o la inversió. Aquesta situació pot exercir-la un percentatge minúscul dels migrants”, apunta Daniela Ortiz.

Per aquest motiu, l’Assemblea Antiracista, destaca Omoho, seguirà reunint-se amb totes les administracions per resoldre aquesta situació. El canvi de Govern a Madrid, amb l’entrada del PSOE, no el fa ser gaire optimista, però: “No hem vist cap moviment”.

Encara ho és menys Ortiz, que lamenta que fer un procés de sol·licitud de residència o de renovació s’hagi transformat en un “judici contra l’Estat, perquè s’imposen traves burocràtiques i no requisits”. “La lògica és que els migrants hem de certificar que som bons migrants constantment, productius per a l’Estat. Sóc crítica fins i tot amb el discurs de l’esquerra en aquest sentit: perquè sí, venim a treballar, però el dia que no complim o acumulem antecedents per manifestar-nos, aleshores ja no som aprofitables”, lamenta.

Aquest article va aparèixer originalment el febrer de 2019 a l’Anuari Mèdia.cat dels Silencis Mediàtics, una publicació que posa llum a temes que els mitjans de comunicació corporatius van passar per alt durant el 2018 i que reflexiona sobre el tractament informatiu de fets destacats. Descobreix-ne la resta de continguts i com aconseguir-lo.