La carta del president de Mèxic, López Obrador, demanant al Rei Felip VI i al Papa Francesc que es disculpin davant dels pobles indígenes mexicans –tal com ell ha fet en nom de l’Estat mexicà– per la conquesta i posterior genocidi fa gairebé 500 anys ha aixecat onades d’indignació als mitjans espanyols. Editorials, tertúlies, portades i columnes d’opinió, totes irades, han engegat la màquina del fang a tot drap, no sigui que es trobin davant d’un debat seriós que requerís arguments, que llavors no sabrien què fer.

Des de les opcions més absurdes –”com hem de demanar perdó a un López”, glups, l’argument dels cognoms, a què em recorda?– fins als comentaris pseudohistòrics de Roca Barea, autora d’un llibre de nom tan clarificador com Imperiofobia –per què, és clar, qui podria tindre fòbia als imperis i més si aquests són espanyols? que, pels qui no la conegueu, vindria a ser com el Bilbeny de la historiografia hispànica, només que amb molt més suport mediàtic i institucional, però igualment nul·la a efectes acadèmics.

Un soroll i un vigor que són encara més dolorosos quan es comparen amb la reacció mediàtica a la barbaritat del senyor aquell de Vox a l’Europarlament, quan va dir allò que sense la batalla de les Navas de Tolosa totes les dones presents a l’acte portarien burka. Hi ha silencis molt més eloqüents que la cridòria.

Hi ha més exemples recents: l’infantil intent d’El País de refutar el saqueig d’Anvers pels Terços de Flandes el 1576 o la risible portada de l’ABC sobre l’espanyolitat de Magalhaes. Només aquests desmunten la fal·làcia que la “història és només la història” i que, per tant, no té sentit demanar explicacions per uns fets de fa 500 anys. Si fos així, a El País se li’n refotria el saqueig d’Anvers, a l’ABC qui coi va fer la primera circumval·lació planetària o al senyor de Vox què va passar a Navas de Tolosa fa més de 800 anys.

La qüestió de fons és que Espanya continua atrapada en la melancolia del gran imperi –en concret era castellà- que una vegada va ser. Necessita que se li reconeguin les seves “gestes” i “aportacions”, de la mateixa manera que un excampió olímpic balbuceja els seus rècords tot borratxo a altes hores de la matinada. I quan la resta del món –o qualsevol historiador mínimament rigorós– li diu que això cal contextualitzar-ho i explicar-ho tot, llavors s’ofèn, s’indigna i colpeja fortament el terra amb els peus.

Un problema que és compartit a escala europea, encara que desconec amb quina intensitat porten el tema als altres països. En el subconscient europeu es troba gravada a foc la idea que la invasió i colonització del món sencer va ser una “gesta civilitzatòria” i que, malgrat alguns excessos –segons els més cauts-, el resultat es pot considerar positiu. I, en conseqüència, no hi ha res a fer-se perdonar i molt a celebrar.

Aquesta percepció pobra i provinciana no només ens allunya de la resta del món –que és molt més gran que l’una vegada important Europa– sinó que també és la base cultural sobre la qual s’assenten el racisme, el supremacisme i la islamofòbia. Un relat compartit entre el colonialisme “d’arrel democràtica” i el feixisme més dur. Descolonitzar la nostra mirada de la història i el món és un pas imprescindible i necessari per barrar el pas, d’una vegada per totes, al feixisme a casa nostra.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.