La llarguíssima campanya electoral que vivim –legislatives espanyoles, europees, municipals i autonòmiques, en algunes comunitats autònomes– posa en evidència, d’un manera més o menys explícita, el poder dels arguments demogràfics com a substrat de la majoria dels discursos dels partits que hi concorren.

En aquest context –i perquè la feina periodística sigui crítica, en la concepció de l’ofici com una responsabilitat i no com un espectacle o un mercat–, cal assenyalar la recent aparició de Demografía y posverdad. Estereotipos, distorsiones y falsedades sobre la evolución de la población (ed. Icaria). Un conjunt de textos d’autors diversos coordinats per Andreu Domingo, subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Es tracta d’un llibre que analitza des de diverses perspectives alguns dels prejudicis més notables que hi ha en la nostra societat sobre els fets demogràfics i l’evolució i abast dels canvis poblacionals. I dóna dades contrastades que els desmenteixen o els relativitzen dràsticament. Per combatre així –com diuen els seus autors– la càrrega emotiva que tenen els arguments demogràfics en les diverses formulacions dels programes polítics.

Com ara la baixa o alta natalitat, el seu caràcter positiu o negatiu i els mitjans per rectificar-la si és que cal. Potser els capítols més interessants, ateses algunes coses que hem anat sentint en aquests primers dies de campanya, són els dedicats a la immigració, a la por de l’envelliment de la població i la seva pretesa repercussió en el sistema de pensions.

Pel què fa la immigració, l’autor del capítol, Juan Galeano, desmunta, més enllà dels mites, tres afirmacions: que els immigrants “ens prenen la feina”, que “es beneficien de forma excessiva de l’estat de benestar” i que  “construeixen societats paral·leles”. Per exemple, pel què fa al mercat de treball –a banda la incorporació d’una part molt important de la població immigrada a feines corresponents a nínxols de treball que hauria de cobrir el mateix estat de benestar, com la cura de les persones envellides–, hi ha una dada contundent: arran de la crisi, es dispara la taxa de desocupació entre els immigrants fins arribar a duplicar la de la població autòctona al regne d’Espanya. Sobretot a partir del 2013, són els autòctons els qui comencen a desplaçar els immigrants, ja que tornen a fer treballs que havien abandonat durant els períodes de bonança econòmica.

Si parlem de la suposada relació de l’envelliment de la població amb la crisi del sistema de pensions –un dels arguments que es donen per a reformar-lo a la baixa–, les dades que els contradiuen són també prou sòlides. Pau Miret Gamundi i Pilar Zueras, els autors del capítol corresponent, desmunten diversos pressupostos de la visió catastrofista de la qüestió. Remarquen, entre d’altres coses, com, malgrat el descens de la natalitat, hi ha hagut un increment substancial de les dones i els immigrants que s’han incorporat al mercat del treball, cosa que ha contribuït a incrementar els ingressos del sistema de pensions. També remarquen que la major instrucció de les generacions més joves que s’hi incorporen repercuteix de forma favorable en la productivitat. Tot plegat els porta a deduir que una important causa del desequilibri del sistema no és la baixa natalitat, sinó la manca de capacitat del mercat laboral d’aprofitar el potencial demogràfic qualificat i el procedent de la immigració en èpoques de bonança econòmica.

Això només com a exemple. Un llibre que ens pot servir, doncs, per abordar, des de la informació crítica, algunes de les mentides que determinats sectors polítics, tant del govern com de l’oposició, pretenen consolidar com a veritats indiscutibles….

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019