Ens repetim cada dia que el periodisme ha de ser l’eina principal de fiscalització del poder. Els periodistes ens volem veure com a vigilants, com la garantia que la democràcia funciona i les institucions de la sobirania popular no s’excedeixen en les seves funcions, que qui ocupa un càrrec electe ho fa en benefici dels seus representats i no en el seu propi. Ens diem que el periodisme vigila, que el periodisme ha de molestar, que ha de revelar les veritats amagades de la societat. I tot això és cert, però ens enganyem a nosaltres mateixos si no reconeixem que té moltes més funcions i, segurament, molt menys lloables.

Aquesta visió quasi prometeica del periodisme és la que reivindiquen alguns dels espais televisius de referència a les ones espanyoles. I l’entrevista que Ana Pastor va fer a Pablo Iglesias a El Objetivo de diumenge n’és una prova evident. La formació d’esquerres ha encetat la campanya amb un discurs ple d’Economia política de la comunicació: qui és qui en les empreses mediàtiques espanyoles, qui en té accions i què significa això per a la línia editorial del diari, la ràdio o la televisió propietat de l’empresa. No només Ana Pastor, sinó la gran part dels entrevistadors que han convidat Iglesias al seu programa en els últims dies, han estat ràpids a defensar-se de qualsevol acusació de manipulació per part del líder de la formació d’esquerres, ja fos dirigida o no cap al seu espai, canal o grup de comunicació.

Amb declaracions com “Qui decideix qui apareix als mitjans són els mitjans, no els polítics”, els entrevistadors s’han escudat de qualsevol qüestionament amb obvietats. Algú vol que els polítics puguin intervenir a la línia editorial dels mitjans? Qui vigilaria, llavors, el poder? Això, però, deixa un buit important en la fiscalització a la qual té dret la ciutadania. L’avorrit tòpic del quart poder, moltes vegades utilitzat per a felicitar i aplaudir els grans periodistes d’investigació, s’entén més si es llegeix literalment. Més que el periodisme, els mitjans de comunicació són un poder més, amb capacitats, a més, radicals: les de generar sentit comú, normalitat social. Allò que surt als mitjans, allò que forma part del debat públic, que existeix i és acceptable.

En un moment global en què l’extrema dreta ha fet dels periodistes un dels seus blancs predilectes, és complicat fer una autocrítica d’aquesta forma des dels mitjans. Qualsevol qüestionament polític fa massa olor de Trump fent fora de la Casa Blanca el periodista de la CNN Jim Acosta. Però el corporativisme dista molt de ser la solució. De la mateixa manera que els periodistes entenem la nostra responsabilitat com a fiscalitzadors dels grans poders de l’estat, també hem de saber quina és la influència que la nostra feina fa en la societat. Si som acrítics amb els mitjans pel fet de ser-ho, podem acabar amb ensurts importants. La ciutadania té tot el dret del món de qüestionar el seu sistema mediàtic; és, al cap i a la fi, un dels poders centrals de qualsevol país. A més, en una època de mobilitzacions de periodistes contra la manipulació als mitjans on treballen, molts d’ells públics, no és més sa per a la professió que algú vigili efectivament les empreses d’informació? Són, al cap i a la fi, una indústria –una que produeix veritat, discurs, relats comuns– i, com a treballadors, són els periodistes els que pateixen abans que ningú les seves males pràctiques.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.