Els periodistes sempre fem tard. Especialment quan es tracta de realitats que afecten la quotidianitat de les classes populars. Quan hi ha retards reiterats a Rodalies, cal haver passat moltes hores a les andanes i en trens atapeïts, abans que la premsa hi posi el focus. Els mitjans ens van començar a parlar dels desnonaments quan ja hi havia desenes de milers de persones que havien perdut la llar.

Costa que totes aquestes realitats ocupin portades o obrin informatius. El motiu sovint és que els propietaris dels grans mitjans estan lligats a uns interessos econòmics a qui no els interessa que es destapin les cortines. Però sovint no se’n parla perquè, senzillament, fer-ho vol dir destinar-hi temps. I el temps, són diners. I no cal que us expliqui com de minses i esprimatxades han quedat les redaccions després de les successives retallades i crisis.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Amb l’amiant també ha succeït.

Fa set anys vaig anar a conèixer la Rosa Renom, veïna de Cerdanyola del Vallès. Tenia greus dificultats per respirar. La vaig anar a entrevistar per a un reportatge. Ella, com tanta altra canalla de la ciutat, de petita jugava amb les restes d’amiant que llençava a prop de casa seva la fàbrica Uralita, on treballava el seu pare. I les partícules microscòpiques d’amiant se li van instal·lar als pulmons. Durant anys, ella i la resta d’afectats, tant treballadors com familiars i veïnat, van fer una travessia del desert per aconseguir el reconeixement legal de la malaltia que els ofegava. La van fer acompanyats pel Col·lectiu Ronda, despatx d’advocats laboralistes. Junts han aconseguit que els tribunals sentenciessin a favor seu i contra l’empresa que es va enriquir a costa de la seva salut. I continuen batallant legalment perquè es reconeguin nous afectats; els més recents, els del metro de Barcelona.

Però el periodisme hi ha arribat molt tard. I, mentrestant, tantíssimes persones s’han arranjat elles mateixes el sostre del porxo o l’eixida, baixants, la caseta del tros i tantes altres petites construccions fetes amb uralita. Ningú ens havia explicat el perill que corríem si ho fèiem. Només uns pocs diaris locals, els mitjans de base popular i de tant en tant les pàgines de societat dels grans diaris.

Fa poc més d’un mes vaig acudir a una convocatòria veïnal al costat de casa. Visc davant del mercat de l’Abaceria, al barri barceloní de Gràcia. Ara celebrem que estan reformant el mercat (ho celebrem i alhora temem la gentrificació que pot comportar, però això ja seria un altre article), però s’han encès les alarmes del veïnat perquè tota la coberta d’aquest gran mercat està feta d’uralita. En una reunió informativa sobre el procés de desmantellament, un tècnic va dir que no patíssim, que tancant les finestres de casa quatre hores al dia ja estaríem protegits de la pols de l’amiant que generarà el desmuntatge.

A la convocatòria veïnal improvisada a la plaça tothom sabia perfectament els perills que correm. Estic convençuda que fa vint anys, la majoria s’hagués quedat ben tranquil·la amb les recomanacions del tècnic. Però, tot i que tard, els mitjans ens han acabat explicant (com sovint passa, el 30 Minuts ha estat un altaveu clau) els perills d’aquest material que tan bé anava per fer construccions barates. I hem fet comissions, pancartes, reunions amb el districte, tenim enginyers i advocats. El dolor de tants ha permès que ara nosaltres estiguem actius i vigilants.

Ara que els periodistes ja hem après i explicat que l’amiant mata, ara estaria bé no quedar-nos enrere. Ara ens tocaria assenyalar aquells que es van enriquir amb un material que des dels anys trenta del segle XX se sap que és letal. I als polítics, jutges i metges que durant tants anys els van permetre fer-ho mirant cap a l’altre costat. I no ser, només, cronistes d’una tragèdia.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019