Acudir a les persones que pateixen discriminació i a les fonts especialitzades en diversitat, com es fa en les efemèrides assenyalades, millora el tractament informatiu. Tenir molta cura a l’hora de triar les imatges i el lèxic amb què parlem de persones racialitzades és encara un aspecte a millorar en la cobertura de les notícies. Cal no donar veu als actors que reprodueixen discursos racistes i obrir les redaccions a la pluralitat per no alimentar prejudicis ni caure en estereotips.

Article publicat originalment a l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans de Comunicació, impulsat pel Grup Barnils amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. El portal ofereix a periodistes i a la ciutadania eines i continguts per reflexionar sobre cobertures mediàtiques recents que podrien reproduir discursos discriminatoris d’antigitanisme, aporofòbia, islamofòbia, racisme i xenofòbia.

El 21 de març es commemora el Dia Internacional de l’Eliminació de la Discriminació Racial, i, aprofitant l’efemèride, SOS Racisme va presentar el seu darrer informe sobre l’estat del racisme a Catalunya, que recull les dades relatives a l’any 2018. Diversos mitjans es van fer ressò del document, entre els quals la cadena televisiva betevé, que titulà la seva crònica així: Una de cada tres situacions racistes a Catalunya és per discriminació entre particulars, i va informar que en l’últim any l’increment del racisme entre la ciutadania ha desbancat de la primera posició els abusos i agressions dels cossos de seguretat. A la notícia, dues de les tres veus que parlen pertanyen a persones racialitzades, i una d’elles explica en primera persona el racisme que pateix. Per tant, el 21-M, i tal com recomanen els manuals de bones pràctiques periodístiques, betevé tria i dona espai a una organització experta en racisme per parlar-ne i, a més, deixa parlar al protagonista directe de la discriminació. Els digitals 20 minutos i Público també expliquen, en el cas d’aquest últim en una extensa peça, les principals conclusions de l’informe, així com les valoracions posteriors dels representants de SOS Racisme. El primer il·lustra la notícia amb la portada de l’informe, mentre que el segon acompanya el text d’una fotografia de la taula de la roda de premsa.

Falses associacions i connotacions negatives

Tanmateix, el diari Ara, tot i que tracta amb rigorositat la informació facilitada per l’informe de SOS Racisme, decideix il·lustrar l’article amb una fotografia que no té a veure amb el contingut de la notícia, a la qual posa un peu de foto que fa referència als immigrants (com sabem que les persones de la fotografia són immigrants? I què aporten aquesta imatge i aquest peu de foto a la notícia que il·lustra?) i la població estrangera, donant per fet que no hi ha persones catalanes racialitzades. Tal com recomana la Guia pràctica per a l’agent antirumors de l’Ajuntament de Barcelona, els mitjans no han de contribuir a “mantenir o a crear uns estereotips o prejudicis molt perjudicials per al conjunt de la societat i per al respecte a la diversitat, a la integració i a la cohesió social”. El diari associa un aspecte físic amb una situació administrativa (la condició d’immigrant) que té, a més una connotació negativa en un moment en què s’informa sobre el fenomen migratori amb cert tractament sensacionalista.

Però, més enllà del dia contra el racisme, com tracten els mitjans les notícies on apareixen persones racialitzades la resta de l’any?

Imatges que no es corresponen amb el text

Precisament, l’ús inadequat de les imatges és una de les principals assignatures pendents a les redaccions per no contribuir a difondre missatges racistes. És el cas d’aquest tuit que va fer El Mundo, en el qual, amb el titular “Un policía dispara a un hombre que intenta acuchillarle en Lavapiés”, apareix la imatge d’un home negre encarant-se a un policia, i aquest home no és qui va intentar atacar —sempre segons la versió policial— l’agent. Cal recordar que, segons la Guia sobre el tractament de la diversitat cultural en els mitjans de comunicació del Col·legi de Periodistes de Catalunya, les imatges (fotografies, vídeo, infografies, etc.) “són els elements més susceptibles de ser manipulats, i la seva eloqüència reconeguda fa que calgui extremar la prudència a l’hora de seleccionar una imatge que pot transformar totalment el sentit d’una informació”. La imatge no apareix en la notícia del web del diari, on sí que s’insisteix en el fet que l’home era “cubà” i “d’origen cubà”, una altra vegada una mala praxi periodística, ja que, segons el Col·legi de Periodistes, “no s’ha d’incloure en la informació el grup ètnic, el color de la pell, el país d’origen, la religió o la cultura si no és estrictament necessari per a la comprensió global de la notícia”.

Paraules que fereixen

El llenguatge és tan important com les imatges a l’hora de construir imaginaris col·lectius racistes. N’és un exemple l’ús tan estès que es fa del mot subsaharià, com es pot veure en aquestes notícies recents de la Sexta, El País o La Ser, o en aquesta nota de la Guàrdia Civil recollida per l’agència EFE i que reprodueix La Vanguardia, on es distingeix que les persones arribades poden ser marroquines o subsaharianes. Subsaharià és un terme tan ampli que el que fa és situar els protagonistes en un dels 49 països africans que no tenen sortida al mar Mediterrani i que es troben al sud del desert del Sàhara. Quan, a més, a partir d’un cas únic, s’extrapola una acció o conducta i s’aplica a tota la població d’un país, ètnia o cultura determinades, establim una generalització. Hem de mirar amb recel i crítica aquest tipus de generalitzacions perquè poden generar socialment categories naturals. Alhora, aquestes categories reforcen pensaments i actituds discriminatòries cap al grup o els individus als quals es fa referència i dificulten l’acostament entre les persones. En tot cas, i sempre que fer esment del seu origen contribueixi a entendre la notícia, seria més acurat anomenar-les persones d’origen sudsaharià, com ja vam analitzar aquí arran d’uns fets ocorreguts l’any 2017.

La Guia pràctica de l’agent antirumors recomana evitar l’ús de termes com àrab, asiàtic, subsaharià, de l’est o llatinoamericà, ja que transmeten visions estereotipades i es generen categories macroètniques que pressuposen l’homogeneïtat de grups molt diversos. I apunta que “quan, a més, a partir d’un cas únic, s’extrapola una acció o conducta i s’aplica a tota la població d’un país, ètnia o cultura determinades, establim una generalització” que pot generar socialment categories naturals que reforcen pensaments i actituds discriminatòries cap al grup o els individus als quals es fa referència.

Aquest article d’El Salto analitza com el diari El País alimenta el discurs hegemònic a través del llenguatge prenent com a exemple una notícia del rotatiu de Prisa que porta per titular “Bolsonaro és el favorit de les moltes races de Brasil menys dels negres”.

Normalització de discursos racistes: donar ales a l’extrema dreta

Una altra qüestió que no contribueix a posar fi al racisme —tal com remarca SOS Racisme— és donar ales, espai i minuts als discursos racistes de partits de dreta o d’extrema dreta. Un exemple és aquesta peça de 20 minutos, en la qual es reprodueix un tuit de la presidenta de VOX a Madrid, ciutat on el partit no té representació institucional, que exigeix la retirada d’una placa en memòria d’un venedor ambulant que va ser víctima del racisme institucional. Al titular, el diari titlla la placa de “polèmica”, i a l’entradeta incideix en el fet que la col·locació de la placa “ha causat una gran polèmica en diferents sectors polítics”, tot i que en realitat a la peça només es fan ressò de la reacció de VOX, malgrat que la seva opinió sigui contrària a la diversitat. Cal recordar que, segons el Col·legi de Periodistes, la influència dels mitjans en la visió que la societat té de la realitat “obliga els professionals de la informació a tenir un compromís més acurat en el moment de reflectir el sentit positiu de la diversitat”, i que “la voluntat del professional té una gran importància per a la recerca i l’elaboració de notícies positives en un context dins del qual les que trobem són majoritàriament negatives”.

Obrir les redaccions a la diversitat, és a dir, a la realitat

Un dels elements que expliquen, tot i que no el justifiquen, el tractament que alguns mitjans de comunicació fan de la diversitat cultural, és, segons la Guia pràctica per a l’agent antirumors, la manca de diversitat a les redaccions. La presència de professionals de diversos orígens als mitjans no tan sols és, tal com admet el Col·legi de Periodistes, “socialment justa, sinó periodísticament necessària per a la qualitat informativa i per a l’aportació de noves mirades sobre la realitat”. Més enllà de Catalunya, aquesta és una reclamació pertinent i vigent a les redaccions d’arreu, similar a la que existeix i volem pensar que comença a tancar-se amb la presència de dones a les plantilles dels mitjans, i que interpel·la la professió perquè es revisi i reflecteixi una realitat més fidel, com la que ja es viu a les facultats de periodisme i comunicació.