Conèixer la història de les ràdios ciutadanes de l’àmbit lingüístic català ja és possible gràcies a la recerca d’Eloi Camps Durban, graduat en Comunicació Cultural per la Universitat de Girona. Va tenir el primer contacte amb el fenomen fa uns anys a una xerrada sobre Llatinoamèrica i es va interessar per com es va replicar al nostre país: les anomenades ràdios lliures. A partir d’aquesta curiositat i del buit en la investigació històrica del fenomen –només un llibre de 1985, Les ràdios lliures: una pràctica alternativa (ed. Terra Verda)–, va fer una recerca amb una beca de la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Girona i ara publica Fem-nos escoltar! Història de les ràdios ciutadanes de l’espai català de comunicació (1977-2017) (ed. Gregal, 2019).

Al llibre parles de ràdios ciutadanes i alhora comentes que han tingut altres noms com ara ràdios lliures, comunitàries o alternatives. Són diferents noms per a definir el mateix o la diferència terminològica indica que són propostes o tendències divergents?

Les ràdios ciutadanes que van sorgir a finals dels setanta i primera meitat del vuitanta del segle passat potser tenien menys diferències entre elles perquè van néixer amb un mateix objectiu: tenien una tendència més polititzada que pretenia reflectir les lluites dels moviments socials. Les diferències que hi pogués haver eren més aviat producte de la diferent composició del nucli de gent que tirava endavant el projecte en funció de cada cas. En aquells moments la influència del moviment llibertari era, potser, la més gran.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

A partir de la segona meitat dels vuitanta sorgeixen emissores que tenen una altra vocació més comunitària. No són tan combatives, ni pretenen transmetre mobilitzacions socials, sinó que són un instrument educatiu i formatiu de servei a la comunitat.

Les ràdios ciutadanes que han nascut en els darrers anys han tingut també una voluntat més formativa i educativa: neixen d’una voluntat apoderadora dels col·lectius que pateixen situacions d’injustícia social. Sorgeixen en un context d’una societat més complexa culturalment i on arriba gent migrada que busca canals d’expressió. El concepte que s’usa per definir-les pot marcar a quina tendència pertanyen, però estan sempre emmarcades en un fenomen comunicatiu que té un trets comuns clars, que les diferencien de les ràdios que competeixen en el mercat i de les públiques.

'Fem-nos escoltar', una recerca sobre ràdios comunitàries als Països Catalans d'Eloi Camps. Foto: Vicent Canet.

‘Fem-nos escoltar’ aprofundeix en la història de les ràdios ciutadanes als Països Catalans. Foto: Vicent Canet.

Llavors, les ràdios ciutadanes fan de la comunicació un projecte polític d’expressió de col·lectius que no tenen veu pròpia als mitjans convencionals?

Són projectes polítics en el sentit que tenen una visió concreta de la comunicació i voldrien que aquesta visió fos més estesa o predominés, i perquè volen aconseguir un canvi social en la comunicació que vagi més enllà dels mitjans mateixos. Són mitjans polítics i polititzats, però no més que la resta de mitjans. En aquest sentit són més honestos que la resta i la diferència és segurament que ho fan més evident o no se n’amaguen tant com els mitjans convencionals.

Quina ha estat l’evolució de les ràdios ciutadanes?

La norma general és que les ràdios ciutadanes tenen la mateixa evolució que els moviments socials que les sustenten i les mateixes fluctuacions que hi ha en les mobilitzacions. Hi ha un model de ràdio lliure, nascuda als anys setanta i vuitanta del segle passat en poblacions petites, que és creada amb una vocació de fer informació de proximitat i de ser el pal de paller comunicatiu del poble en un context en què no hi ha cap mitjà més al municipi. Algunes s’han mantingut perquè al final han acabat esdevenint la ràdio municipal, com ara els casos de Ràdio Silenci (La Garriga), Titoieta Ràdio (Algaida), Ràdio Baldufa (Santa Susanna), Ràdio Sant Feliu (Sant Feliu de Guíxols) o Ràdio Rostoll (Sedaví). Part del sistema radiofònic local català que tenim és hereu de les ràdios lliures i de la comunicació popular.

De ràdios que van néixer sent lliures i ho continuen sent n’hi ha poques, un dels factors de permanència ha estat tenir un context urbà de gran ciutat com Barcelona i València. En aquestes ciutats hi ha més massa crítica de moviments socials, que és la base d’aquests projectes comunicatius, cosa que fa més factible que aquestes ràdios sobrevisquin com a altaveu d’aquestes organitzacions. En els espais urbans hi ha més constància en la mobilització i, amb fluctuacions, no acaba de desaparèixer mai, cosa que permet que hi s’incorporin nous participants que en garanteixin la continuïtat. Amb tot, la tendència en els darrers anys és que costa que s’incorpori gent jove. La mitjana d’edat de col·laboradors i de persones implicades tendeix a ser cada cop més elevada, entre altres coses perquè la gent jove busca altres formes d’expressió que potser no passen per emissores de ràdio.

Durant els anys noranta, en què hi va haver un major estancament dels moviments socials, no van sorgir tantes ràdios ciutadanes noves. El moviment continuava, però no tenia tanta incidència. A partir dels 2000, es reafirma un major enfocament del moviment cap a la vessant més comunitària de formació i inclusió no tan política, que pretén afavorir la convivència entre col·lectius socials.

Els nuclis impulsors també han evolucionat. A partir dels 2000 les ràdios ciutadanes no apareixen a partir d’un únic col·lectiu sinó en contextos en què sol haver-hi una xarxa entre moviments socials i d’aquí naix la necessitat de comunicar-se i tenir presència en l’espai públic. Un punt comú a  totes les èpoques és que als nuclis promotors hi ha presència de periodistes, aquest és un principi catalitzador per al sorgiment d’aquestes emissores comunitàries. De fet, Ona Lliure, que és la primera que va sorgir als Països Catalans, la van impulsar professors i estudiants de comunicació i això va apel·lar a i involucrar moviments socials i activistes.

Eloi Camps és l'autor de 'Fem-nos escoltar!', un llibre sobre les ràdios comunitàries als Països Catalans. Foto: Vicent Canet.

Eloi Camps és l’autor de ‘Fem-nos escoltar!’, un llibre sobre les ràdios comunitàries als Països Catalans. Foto: Vicent Canet.

El fenomen de les ràdios ciutadanes també ha tingut pes a comarques?

En els anys setanta i vuitanta del segle passat, quan apareixen les ràdios lliures al nostre país, ho fan a molts pobles i ciutats dels Països Catalans perquè es venia del buit mediàtic de la dictadura. Per generació espontània van anar sortint nous mitjans, per la necessitat que la gent tenia d’expressar-se, i per això van tenir un impacte més gran perquè en molts d’ells no hi havia pràcticament mitjans de comunicació locals. A les ciutats eren un espai de trobada i expressió de moviments socials i les emissores estaven més polititzades. Actualment costa que apareguin ràdios ciutadanes a ciutats mitjanes o en pobles.

Hi ha alguna especificitat territorial en les ràdios ciutadanes en funció de si sorgeixen als diferents països de l’àmbit lingüístic català?

En el País Valencià o les Illes Balears el procés de recuperació del català ha estat més lent i accidentat que a Catalunya i el que van permetre aquestes ràdios va ser plasmar la realitat lingüística que es vivia al carrer a cada poble o barri en aquests dos territoris. Eren ràdios on tothom s’expressava en la llengua que volia, cosa que difícilment passava en un mitjà privat on només hi era present l’espanyol. Va costar molt que el català penetrés a les ràdios privades valencianes o balears, mentre que a les ràdios lliures hi va ser present des del primer moment en funció dels usos socials al carrer de cada localitat, tot i que en moltes ocasions la normalització lingüística no fos un objectiu del mitjà.

Quins són els països referents per al moviment de ràdios ciutadanes de l’àmbit lingüístic català?

El que passava amb les ràdios lliures a França i Itàlia va ser un referent per al moviment d’emissores lliures que naixia als Països Catalans. En aquests dos països, a finals dels anys seixanta i setanta, es van viure situacions de convulsió política i de mobilització política i social com passava al nostre país. Els nuclis d’activisme polític que hi havia aquí a finals de la dictadura i durant la transició tenien contactes amb altres grups francesos i italians d’ideologia semblant i amb els moviments que havien impulsat les ràdios lliures en aquells països. A l’Estat espanyol, durant la primera meitat dels anys setanta no es podia fer res a causa de la dictadura, però un cop va caure va haver-hi un esclat i es van replicar models.

Hi ha hagut algun plantejament de ràdio comunitària amb voluntat de tenir abast nacional?

Han estat locals o comarcals, tot i que això no vol dir que els continguts ho hagin de ser necessàriament. Fins a l’arribada d’internet les ràdios ciutadanes tampoc podien tenir un àmbit d’emissió que superés allò local perquè la potència que tenien era aquesta, tot i que ara es podria superar aquesta limitació a partir de la tecnologia. Tot i això, cal tenir en compte que són projectes comunicatius on el factor presencial, de trobada, de contacte és essencial. No es tracta només de generar uns continguts, sinó de crear un espai que impregna també altres àmbits, com ara les assemblees, actes públics o diferents espais de debat.

Presentació del llibre 'Fem-nos escoltar' d'Eloi Camps (dreta) a l'Espai Contrabandos de Barcelona, el 7 de març de 2019. Foto: Vicent Canet.

Presentació del llibre ‘Fem-nos escoltar’ d’Eloi Camps (dreta) a l’Espai Contrabandos de Barcelona, el 7 de març de 2019. Foto: Vicent Canet.

Ràdio Terra podria ser considerada una ràdio lliure?

Ràdio Terra és un mitjà de base associativa, la font de finançament del qual són quotes de socis, però jo diria que és un híbrid: un mitjà professional o que vol professionalitzar-se que té una proximitat a moviments socials i un enfocament més propi de mitjà lliure o ciutadà, però amb un tractament o factura professional. És un híbrid entre un mitjà alternatiu clàssic i un mitjà periodístic adaptat a l’actualitat.

Quina és la situació legal de les ràdios ciutadanes?

La situació legal d’aquests tipus de mitjans continua sent una assignatura pendent dels poders públics. Hi ha hagut diferents intents de coordinació de les ràdios lliures en l’àmbit català i hi ha la Red de Medios Comunitarios que pretenen sumar esforços per abordar el buit legal que va començar el 1979 i que a la pràctica es manté fins avui. De canvis, des de llavors, n’hi ha hagut pocs. Ha crescut la tolerància cap a aquests mitjans, això sí, i la tendència majoritària actual no és la de perseguir sinó la de deixar fer, tot i que hi ha casos de repressió com ara Ràdio Pica i Ràdio Bronka. La situació de buit legal, però, genera una incertesa en la qual no saps mai què pot passar i en què les emissions que fan continuen sent precàries. La lluita per la regulació d’aquest sector no s’haurà acabat fins que es legisli a partir de la realitat del sector i s’adapten a les seves peculiaritats. Actualment, només Ràdio Klara, a València, i Ona Mediterrània, a Mallorca però a través d’un associació, tenen llicència per emetre. Cas a banda és el de Ràdio Arrels, que té llicència perquè està a l’Estat francès.

Quins són els reptes que tenen les ràdios ciutadanes?

Les ràdios ciutadanes tenen com a reptes el relleu generacional, l’ampliació d’aliances i innovar en formats per posar-se al dia. El repte del relleu generacional és clau perquè sobrevisquin: han de fer un esforç en renovar discurs i per fer-se més visibles i connectar amb la gent més jove, perquè pugui veure el valor que aporten aquestes emissores.

Un altre repte és buscar més la implicació de moviment socials o fins i tot d’equipaments públics. I, sobretot, anar fent més xarxa per fer pedagogia del paper d’aquests mitjans. Si s’enforteixen i s’amplien aliances amb altres moviments socials i col·lectius mobilitzats, aquí pot haver-hi futur. I, finalment, s’han de plantejar-se posar-se al dia: quin ús es fa de les xarxes socials i si hi ha capacitat d’innovar en formats.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019