Si el ‘neo-aznarisme’ no mata la televisió pública catalana ho faran, més lentament, els adolescents. I no només perquè cada dia dediquen menys temps i atenció a la televisió o a la ràdio, sinó perquè l’imaginari i els incentius per a desitjar formar-ne part estan apunt de desaparèixer. Aquest canvi de paradigma afecta ja serveis de ràdio i televisió públics i privats d’arreu del món: Netflix, Youtube, Twitch i Instagram copen l’espai i l’atenció dels més joves. Però a Catalunya és especialment perillós no atendre aquests canvis des dels nostres mitjans públics.

Els tremendistes que creien que els mitjans de comunicació moririen a mans d’internet s’han equivocat fins a dia d’avui. Els mitjans audiovisuals han tret cert profit del potencial de la xarxa i, sobretot, han mantingut, a dia d’avui, el seu poder simbòlic viu.

Molts han aprofitat algunes de les eines que els donava internet: han ampliat el seu contingut amb podcasts i altres formats digitals o han tret rendiment del seu extens arxiu. En el cas dels nostres mitjans audiovisuals públics, la transformació digital s’ha quedat molt a mitges: arxius consultables precaris, mal indexats i pràcticament cap contingut pensat per a digital primer. Els èxits més grans han vingut a partir de la coproducció de sèries com Merlí o Polseres Vermelles, que han fet fortuna a través de Netflix i compres de drets a d’altres països.

Mentrestant, els formats i llenguatges de l’audiovisual digital es van allunyant dels estàndards clàssics de la ràdio i la televisió: a nivell formal, hi ha una clara tendència a estirar el temps com un xiclet (escoltis podcasts de tres hores) o a reduir-lo a la mínima expressió (vegis Tik Tok, si es té l’ànim). Hem passat de platós a habitacions, del públic aplaudint al públic comentant, d’un llenguatge per a tots els públics a un sistema de codis cada vegada més autoreferencial i desvinculat del mainstream mediàtic.

Aquesta tendència és un indicador d’un nou món creatiu que ja no té els mitjans audiovisuals de punt de referència.

Un nou imaginari

Imaginem els mitjans de comunicació com un conjunt d’incentius i de normes.

Fins abans de l’adveniment d’internet, si et volies dedicar a l’audiovisual, necessitaves accedir als mitjans per obtenir eines de treball, accés al públic, autoritat simbòlica i retorn econòmic.

A canvi de tot això, comparties la teva feina amb la institució i la limitaves al tipus de contingut que el mitjà buscava, al seu to, estil, necessitats i deontologia. L’àmbit d’influència, així com de referències, també era el que marcava la mida del mitjà.

Això ha canviat.

Internet coincideix amb un abaratiment radical de les eines de producció. Les càmeres, micròfons i programari d’edició són extremadament més econòmics que fa trenta anys. L’incentiu d’accés a les eines ha desaparegut.

Generar una audiència a internet no és ni automàtic ni fàcil, com es pot entendre per alguns discursos recurrents, però és possible. Amb constància, contingut original i amb una atenció constant a l’audiència és possible generar una comunitat al voltant del teu projecte digital. Adéu, doncs, al monopoli de l’accés al públic.

Així i tot, l’autoritat simbòlica segueix viva. El canvi d’actitud fort el trobarem entre la franja de 4-16 anys, més que en cap altra. Per a aquestes generacions, el contingut original neix, creix i mor a Internet. La televisió és un electrodomèstic addicional on connectar Twitch, Netflix o Youtube en una pantalla més gran i on, eventualment, també hi fan alguna sèrie interessant, però ja no una plataforma superior a què aspirar.

I malgrat tot, persisteix la lògica que sortir a la tele és més important o té més prestigi que ser youtuber. Ha sobreviscut gràcies al darrer dels incentius que segueix dempeus: l’expectativa d’un retorn econòmic, d’una feina seriosa, d’un futur realista.

Per a poder viure dels teus continguts, fins fa poc, necessitaves una audiència massiva (de milions) per aconseguir un sou mínimament digne (tot i que volàtil) a través de la publicitat. Això no és realista per a la majoria de creadors. I menys en un entorn lingüístic més petit, com el nostre.

Aquest darrer incentiu és el que ara està sota amenaça.

El cas de la Sotana

El cas de La Sotana és il·lustratiu d’aquest canvi de tendència. El podcast d’esports i humor neix de forma totalment amateur a partir de tertúlies d’Skype de tres amics i es va construint, durant quatre anys, una audiència fidel a través sobretot de Twitter.

Segueixen el camí natural d’apropar-se als mitjans, tot i no cobrar, i segurament amb l’expectativa de poder treure’n, tard o d’hora, algun rendiment econòmic.

Però, tal i com hem repassat, l’equilibri d’incentius i deures entre creadors i mitjans ha mutat: La Sotana ja no necessita Betevé ni la Ser per accedir a les eines, ni tampoc veu un increment massa rellevant d’audiència. En canvi, rep pressions que tenen a veure amb l’estil, els interessos polítics i la deontologia del mitjà. Aquestes pressions, en el cas de La Sotana, acaben amb l’expulsió.

I aquí arriba el canvi de rumb: en comptes de buscar una altra entrada precària al món dels mitjans de comunicació, La Sotana gira sobre si mateixa i decideix tirar endavant una nova estratègia de subsistència: el micromecenatge continu. La idea és convertir la pròpia audiència en finançadors directes mensuals.

Aquesta eina és la definitiva i, de lluny, la més perillosa pels mitjans. La possibilitat de generar un retorn econòmic ja no és un privilegi dels creadors de contingut amb milions de visites a través de la publicitat. Canals amb una audiència significativament més petita però prou activa poden generar diners suficients com per subsistir.

A dia d’avui, La Sotana ha assolit un retorn del voltant de 3600€ mensuals a través de més de set-cents donants directes. És a dir, tres de cada deu seguidors del programa han decidit fer-los costat i pagar perquè segueixin fent el seu contingut. Aquests diners serien pocs per a mantenir les estructures més grans d’un mitjà de comunicació estàndard però són prou per, com a mínim, assegurar l’existència autònoma de La Sotana.

Amb tots els matisos possibles, aquest cas trenca amb la idea que el contingut en català a Internet no pot sobreviure sense subvencions o ajudes o les superestructures dels mitjans. L’aparició de plataformes de micromecenatge continu com Aixeta.cat subratlla aquest interès creixent en el model. Ja hi ha 157 creadors registrats a la plataforma, que tot just acaba d’aparèixer.

Escriptors, projectes i periodistes com Enric Vila, AnaitGames o Cuellilargo ja fa un temps que reben donacions mensuals a canvi de la seva feina.

El model de micromecenatge continu potencia el que ja passa de manera natural amb els continguts nascuts a Internet. Atomitza, promou la superespecialització, el desinterès pels grans públics, la desaparició d’un codi deontològic, o fins i tot un llenguatge compartit, substitueix la relació amb el cap per la camaraderia entre creador i públic i difumina definitivament la línia que separa el món del periodisme del de l’entreteniment.

[PARÈNTESI: és horrorós veure com ens caduquen les paraules per parlar de la gent que fa coses a internet. Parlem de creadors, contingut, audiència, usuari, entreteniment… Són categories estèrils i gegants que ens serveixen només perquè poden referir-se a qualsevol cosa. Urgeix un nou llenguatge que comprengui millor l’entusiasme, la llibertat creativa, el to i l’estil dels projectes digitals.]

Que comencem a adoptar el sistema de mecenatge continu és una bona notícia pel contingut en català. Fins ara, la subsistència empenyia molts creadors catalans a optar per utilitzar o bé el castellà o bé l’anglès per intentar accedir a audiències suficientment grans com per optar a obtenir algun retorn. El micromecenatge continu torna a fer viable plantejar-se l’ús del català de manera normal i natural. També és una bona eina a tenir en compte per tal d’enriquir i desenvolupar el periodisme local. N’hi ha prou amb una petita comunitat de seguidors activa que hi doni suport.

En aquest nou ecosistema que tot just arriba, quin paper han de jugar els mitjans audiovisuals públics?

Per una banda, cal que les institucions públiques promoguin lleis que permetin la creació lliure i digna, la promoció de valors democràtics i cooperatius i que vetllin per la seguretat digital, en especial la dels més petits. A Catalunya, a més, tenen un repte addicional gegant, que és el de promoure l’ús de la llengua en un ecosistema de continguts molt complex i mutant.

Curiosament, la premsa escrita resisteix millor que l’audiovisual. En general, els mitjans primordialment escrits s’han adaptat bé al medi, molts són nadius digitals, mantenen una relació més activa amb els seus lectors i han experimentat més amb altres formats. Una possible explicació és que, per a un periodista, la redacció segueix sent un espai útil i poderós, ja que dona autoritat i confiança per accedir a les fonts.

Per tal de seguir dempeus, la ràdio i televisió públiques del nostre país necessiten capgirar l’ordre productiu: pensar i crear continguts nadius digitals com podcasts i sèries per a Youtube. Han de pensar en barrejar-se en els nous canals d’streaming com Twitch i enfocar els nous formats de ficció a produccions que puguin tenir sortida més enllà dels seus canals a la TDT.

Un pas fins i tot més senzill i potent seria posar el seu arxiu històric a disposició lliure dels creadors digitals. Per fer això possible, però, primer caldria que la Corporació s’adonés de la necessitat i rellevància de mantenir un arxiu digital actualitzat i consultable i de no deixar morir i podrir programes sencers a les cintes.

El nostre país sense estat necessita un espai comunicatiu actiu i potent en català. Fins ara, els canals de la CCMA han sigut claus per a fer-lo possible. És hora de començar a moure l’esquelet perquè ho puguin seguir fent.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.