La primera mentida electoral que els de la meva generació recordem és aquesta: “la creació de 800.000 llocs de treball en els propers quatre anys”. Autor: Felipe González. 1982. En aquell context de Transició, hi havia més de 100.000 aturats nous cada mes. La promesa era raonable; no els números, sinó fer-la si algú volia guanyar les eleccions. Eren temps de moltes promeses. Resultat: en dos anys, mig milió d’aturats més. La segona mentida que recordem no és electoral sinó mediàtica: un milió de persones a la manifestació de la Diada de 1977. Resultat: segons Contrastant, 107.000 persones en realitat. La cua de la mani hauria arribat a Sant Cugat si hi haguessin estat…

“Estem deixant de ser el watchdog“, deia aquesta setmana Carina Bellver, del col·lectiu Verificat, primera plataforma de detecció de notícies falses, que s’afegeix a projectes com Maldito Bulo a nivell de l’Estat o a tots els mitjans que a través dels portals de transparència o a través de la inquietud dels seus periodistes han tornat a fer periodisme. Però, i en temps d’eleccions? Què passa quan arriba el temps de màxim histerisme i pressió redoblada dels caps de campanya dels partits, en un cicle electoral que es pot allargar mesos i mesos (si a curt termini hi ha eleccions catalanes)?

Aquests dies sentirem de nou aquella cantarella de les notícies en temps d’eleccions: una per a cada partit, cadascú donant-nos la seva pastilleta, i aquell redactat odiós de “XX ha dit avui que només XX és la garantia perquè…” o “XX ha emplaçat XX que digui si pactarà amb XX”. Cada campanya el mateix. I l’acte amb empresaris. I la reunió amb les entitats del Tercer Sector… No se’n cansen. Sempre el mateix. No sé què els diuen… Però el pitjor són aquestes promeses de milers d’habitatges quan qui les pronuncia no s’ha parat a pensar la dificultat d’encabir no 200.000 sinó 15 pisos a preu regulat enmig de la densa ciutat de Barcelona.

També hi haurà temps per sentir moltes promeses en seguretat, remunicipalització de serveis o grans canvis de projectes ja fets. Resultat passades les eleccions: en el millor dels casos, necessitat de grans acords legals entre governs de colors oposats, obertura de llargs processos judicials amb grans taurons econòmics o inacabables tramitacions administratives (necessàries) però que s’allarguen tot el mandat. Almenys els ajuntaments encara poden confiar en mandats de quatre anys per intentar fer aquesta feina.

I enmig de tot aquesta batalla política, de pastilleta, i d’insult diari, arriben els nois i nois del fact checking. En sóc el primer seguidor i hi col·laboraré com a periodista des de la meva minitalaia local. Però em temo que hem fet tard: ja no es venen diaris i el benestar social, l’únic que espera la gent de la classe política, ja no és la creació de milers de llocs de treball o d’habitatges socials ni grans canvis a cop de manifestació, sinó a tenir un transport públic, un súper i wifi gratis a prop de casa.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.