“Els fets i matisos de cada número, i no un conjunt de plantilles ideològiques falsificades, dicten el lloc on es mantindrà el diari. El Chicago Tribune no és cegament ni acríticament partidista. Cap partit polític no hauria de donar per fet el nostre suport”. Ho llegeixo a la declaració de principis d’un dels diaris més importants dels Estats Units, dies després que Chicago hagi escollit la primera alcaldessa afroamericana de la seva història, Lori Lightfoot.

Quinze dies abans, el Chicago Tribune expressava públicament el seu suport a Lightfoot per a la segona volta de les eleccions, on havia arribat juntament amb una altra candidata progressista, Toni Preckwinkle, després que cap dels 13 candidats que s’havien presentat a les eleccions hagués obtingut una majoria clara. L’article el signava el Comitè editorial, un departament separat i independent de la redacció, format per una dotzena de periodistes experimentats que avaluen els diversos candidats i posen per escrit a qui dóna suport el diari com a institució, no en el seu propi nom. Segons el mateix Chicago Tribune, els periodistes que segueixen l’actualitat no tenen cap poder de decisió en la línia que segueix el Comitè editorial, ni aquest es posiciona o s’involucra en la feina dels reporters.

El diari considera que “seria una abdicació dir allò que pensem que s’hauria de fer en una sèrie de problemes cada dia i després mantenir-nos en silenci sobre qui és més probable que fomenti aquests objectius.” Al Chicago Tribune li agraden els “candidats que són pensadors independents” i escullen a qui donen suport en funció de la seva experiència i el seu coneixement. A més, prefereix aquells que creuen en el govern limitat, la responsabilitat personal, els mercats lliures i la llibertat d’expressió. Seguint aquesta filosofia, el Chicago Tribune no només no ha amagat el seu suport sinó que ha demanat explícitament als seus lectors que votin Lori Lightfoot. I ho ha fet argumentant que és la millor candidata per lluitar contra la corrupció, la gentrificació d’uns barris i la desertització d’uns altres, el desig de creixement demogràfic i econòmic, així com la doble crisi criminal i del cos de policia.

El diari, que prèviament havia donat suport a d’altres candidats –com la mateixa Preckwinkle– ha considerat que aquesta vegada calia promoure una dona d’idees progressistes però sense vincles amb el Partit Demòcrata. I és que una de les peculiaritats de les eleccions municipals de Chicago és que els comicis no són partidistes. Això vol dir que els candidats es presenten independentment dels partits polítics. La legislació es va modificar a mitjans dels anys 90, un canvi –per cert– que van promoure els polítics blancs per evitar que hi hagués més alcaldes afroamericans, després de la mort de Harold Washington, l’any 1987. Des de llavors, la ciutat només ha tingut alcaldes més aviat progressistes, però fins ara cap altre candidat afroamericà havia pogut guanyar i, encara menys, una dona. A més, Lori Lightfoot serà la primera alcaldessa obertament gai d’una gran ciutat americana, la tercera més poblada del país.

De la mateixa manera que, cada quatre anys, els electors de Chicago trien qui governa la ciutat, escollint un dels candidats que es presenten a les eleccions, hi ha mitjans de comunicació que també trien i, a més, fan públic qui creuen que hauria de guanyar; sense eufemismes però amb arguments. De vegades, diu el Chicago Tribune, la decisió no agrada als lectors. Sovint, s’han de tapar el nas i conformar-se amb la menys dolenta de les opcions. En qualsevol cas, expliquen, els polítics a qui dona suport el diari no aconsegueixen un passi lliure l’endemà de les eleccions: “Tant els periodistes com el Comitè editorial continuaran vigilant com els càrrecs públics governen, tant si els donem suport com si no.”

El Chicago Tribune no és l’únic. El Sun Times també ha deixat per escrit el seu suport a Lightfoot, en qui confia per acabar amb la segregació racial i social. I més enllà de la ciutat del vent, el New York Times ha creat una hemeroteca interactiva que recorda els motius que els van dur a donar suport a més de 30 candidats diferents al llarg d’un segle i mig. Hi expliquen perquè el 1952 i el 1956 van optar per Dwight Eisenhower, l’últim president republicà a qui el diari ha donat suport. O perquè –més recentment– van creure en Bill Clinton, Al Gore, Barack Obama i Hillary Clinton.

Ara que s’acosten les eleccions… us imagineu els diaris catalans i espanyols publicant el seu suport explícit a un candidat en concret? I si les hemeroteques s’omplissin de noms i fotografies de presidenciables i alcaldables –alguns guanyadors, d’altres no– a qui els mitjans han donat suport? Potser trencaríem amb alguns ideals periodístics, però… és que no els estem ja reinventant? Potser seríem més sincers amb nosaltres mateixos i amb els nostres lectors. O potser hauríem caigut en una trampa sense retorn, enverinats de per vida pels tentacles del poder.

Nou mesos vivint aquí i sento que l’escenari comunicatiu i polític dels EUA és cada dia més difícil de desxifrar. Durant aquest temps, he descobert que la democràcia americana està tan podrida com la nostra, malgrat que la ceguesa ens faci admirar-la de tant en tant. Per això es fa difícil discernir entre el que és periodisme valent i de servei públic i el que és una manipulació sistemàtica i tendenciosa. Potser cal mirar-s’ho des de fora per veure-hi clar. Vosaltres direu.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.