Se n’ha anat Neus Català Pallejà a l’edat de 103 anys, la darrera de les veus supervivents dels camps d’extermini nazis. Una pagesa del Priorat, filla de pagès d’idees revolucionàries llaurades en una comarca amb una incipient industrialització, tal i com explicà en aquesta meravellosa entrevista de Montserrat Roig.

Cinquanta minuts d’un exemple que esborrona i que a banda dels 15 mesos al camp de treball de Ravensbrück explica com d’adolescent va prendre la decisió de quedar-se als Guiamets, el seu poble. Proclamada la República, decidí ajudar als més joves a organitzar-se i perquè “a l’Ajuntament faltava gent per a fer els contractes de la reforma agrària”.

Després del periple de l’exili, va ser conduïda als camps de treball nazis; “sabíem el que ens jugàvem”, explicava. L’hi portaren junt amb 80 dones en un vagó d’animals d’on les van treure a cops de bastó. Es referí a la baixa categoria moral, la indulgència sense cap sentiment, de les guardianes de les SS que es prestaven a aquell exercici mecànic i genocida.

Precisament, entre l’exòtica lírica de les SS s’hi comptava la “Marschiert in Feindesland”, que vindria a ser la marxa en territori enemic. A ca l’enemic no només s’hi combat, sinó que s’hi passeja amb el cap ben alt, es canta i es xiula a disgust del vençuts resignats. El feixisme d’avui, amb recompensa del minut i vint segons de crònica als informatius dominicals, imita aquesta marxa estoica enmig de viles farcides de subversius.

No són als prats del Volga ni a la riba del riu Oder, avui la “Marschiert in Feindesland” és un viatge icònic amb autobús per passar l’hora del vermut menyspreant els locals en indrets on no et vota ni Déu, però blindats amb funcionaris públics i un estol de picalletres que arrenquen la jornada informativa de cap de setmana amb un “Tensión en las calles de”. Perquè, amb la venia de la Sala, després de setanta testimonis de policies i guàrdies civils al Suprem ja comencem a tenir clar que allò noticiable, allò més provocatiu i hilarant és l’exercici del dret de protesta.

No descartem que, en superar el centenar de funcionaris del ram de la força mínima i proporcional, ja sigui notícia que als carrers s’organitzin protestes contra la llibertat al menyspreu, les il·legalitzacions de partits i organitzacions, de símbols i banderes, d’aplicacions constitucionals perpètues, decrets contra l’adoctrinament escolar o les suspensions televisives.

Recordem el “¿Cuántos presos políticos catalanes necesitará para impedir el referéndum?” que dirigí Joan Tardà a Mariano Rajoy a principis de setembre de 2017 i no podem sinó valorar que aquella fase està més que superada. Per a qui tingui memòria, que pensi que el to del verset electoral que reciten Arrimadas, la marquesa i el barbut amb pistola al cintó precedí al tancament de mitjans, l’empresonament dels seus responsables i la il·legalització de partits. La seva “Marschiert in Feindesland” electoral.

Dos minuts de reflexió sobre què hauria fet aqueixa pagesa adolescent del Priorat que ens serveix d’exemple. Dubto que s’hagués referit a la foto que estaven buscant, titulant agitades cròniques de “Tensión en las calles de”, enaltint la defensa cunyada del seu dret a parlar, defensant asseure’ls a taula i oferir-los vi, olives i micròfons, i aplanant el camí de la resignació fins a veure’ls reescrivint el codi penal.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.