En una recent entrevista a l’intel·lectual Albert Sánchez Piñol al programa El Suplement de Catalunya Ràdio —sí, intel·lectual, encara en resta algun—, l’ínclit autor de Fungus hi manifesta veritats grosses, espesses, gruixudes…, com ara que la societat catalana viu fa temps de fantasies —per la manca de poder polític real—, “com la fantasia aquesta de la immersió lingüística…, però si no existeix!…, estem discutint sobre una llei que no s’aplica… No són capaços d’aplicar la immersió i m’estan dient que faran  una república?…”.

Durant l’interviu, ben menat pel periodista Roger Escapa —amb aquella mena de desmenjament que li és propi i que s’apropa més a la conversa informal—, Sánchez Piñol deixa anar que “històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava”. Un pensament que s’allunya i s’oposa cada dia més al sac de gemecs que ha esdevingut la comunicació de massa en les seves diverses formes, sigui per la tenalla de l’impagament —que sembla que “obliga” al poti-poti—, sigui per nefastes decisions editorials o sigui per la irrupció de mitjans que ja no segueixen les regles sobre la recerca de la veritat.

En aquest període electoral que ens ha tocat de patir (si més no, per a mi és insofrible), la majoria de mitjans (audiovisuals, digitals o en paper) —llevat d’algunes excepcions— es dediquen a ser, quasi exclusivament, portaveus dels partits (amb representació) i dels seus aparells de propaganda, sense gairebé afegir-hi ni treure’n res, encara menys cap intent de recerca o de contrast crític d’allò que escampen, massa sovint bastit de fal·làcies i exabruptes. No parlo, solament, de l’odiosa qüestió dels “blocs electorals” a què estan obligats els mitjans públics, sinó a la cada cop més inveterada dèria de donar veu sense cap més intenció que engreixar la “màquina de notícies” en què s’ha convertit gran part del periodisme actual.

A moltes redaccions, aquest temps electoral s’allargassa en el temps tant o més abans que les pròpies campanyes de les organitzacions polítiques, com si cap altra cosa no hagués d’interessar els seus usuaris. Si en féssim una estadística ens esborronaríem, especialment –des del meu punt de vista— de la inutilitat “periodística” de tot plegat. Cui prodest, que diria aquell.

I tot plegat es produeix enmig de la derrota que, des del passat primer d’octubre de 2017, novament sotmet Catalunya a l’oprobi, la vexació i la ignomínia del Regne d’Espanya i els seus representants dins i fora del país. I els periodistes? Molts d’ells, res, encefalograma pla: “cal donar veu a tothom”, “és el que hi ha”, diuen, com si la infàmia no anés amb ells, com si s’atribuïssin la funció de ser uns semidéus que estan per damunt de les immundícies humanes. I per bé que alguns mitjans obren espais a l’opinió d’experts, grimpaires mediàtics, polítics jubilats i tota la fauna que “té coses a dir” —i coses a posar a l’olla—, poc que es mullen o es comprometen els molts periodistes que, per postres, fan la viu-viu amb horaris de feina interminables i sous precaris.

Com enyoro els temps —fins i tot durant el primer transfranquisme— en què o eres dels del Tele/eXpres o del Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia o el primigeni Avui. No hi havia mitges tintes com ara, que tot plegat sembla una bassa d’oli que s’escola inexorable per l’embut de la història (del periodisme).

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.