El discurs discriminatori –racista, xenòfob, sexista o fins tot una combinació de diverses formes d’odi– ha obert una escletxa en campanyes polítiques arreu del món, de vegades inclús disfressat sota l’eufemisme de la “incorrecció política”. Parlem amb Leila Nachawati, professora de Periodisme en la Universitat Carlos III de Madrid i col·laboradora a diversos mitjans, sobre la cobertura periodística d’aquest tipus de discursos i com desmuntar-los. Filla de pare sirià i mare gallega, especialista en Orient Mitjà amb un enfocament centrat en drets humans i autora de la novel·la Cuando la revolución termine, Nachawati participarà aquest dijous 25 a Barcelona a la conferència Discurs polític discriminatori. Com podem contrarestar-lo?, organitzada per SOS Racisme Catalunya, en col·laboració amb l’Institut de Drets Humans de Catalunya i l’Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris del Grup Barnils.

 

Article publicat originalment a l’Observatori d’Actualitat del Discurs Discriminatori als Mitjans de Comunicació, impulsat pel Grup Barnils amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. El portal ofereix a periodistes i a la ciutadania eines i continguts per reflexionar sobre cobertures mediàtiques recents que podrien reproduir discursos discriminatoris d’antigitanisme, aporofòbia, islamofòbia, racisme i xenofòbia.

 

Què és i què no és discurs d’odi?

Segons la resolució del Comitè de Ministres del Consell d’Europa, el discurs de l’odi són formes d’expressió que propaguen, inciten, promoguin o justifiquen l’odi racial. La xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància o discriminació contra la minoria o contra persones d’origen migrant. Un insult arbitrari contra algú, per molt terrible que sigui, no entra en la categoria d’odi. Els discursos d’odi tenen molt a veure amb qüestions de pertinença a un grup que està promovent violència o odi contra un grup de persones.

Hem vist a grups d’ultradreta, però no només, tant a Europa com a Espanya i en altres països en els quals es juga molt amb les categories de nosaltres contra ells, a vegades de forma difusa; culpant tota la població de confessió musulmana o d’origen àrab. Per desgràcia, es prem molt aquesta tecla amb finalitats electoralistes. És més fàcil assenyalar a l’altre com la font de tots el nostres problemes que no pas pensar que tots tenim problemes socials, sistèmics, que hem de resoldre i que són complexos i que no se solucionen amb aquesta visió de nosaltres enfront d’ells.

Hi ha un debat sobre què fer amb els partits que promouen els discursos racistes, sexistes, xenòfobs, islamòfobs. Hi ha qui suggereix no cobrir-ne els actes, no entrevistar-los i, d’altra banda, qui creu que és millor donar-los espais per a desmuntar les seves afirmacions amb dades i arguments. Què hem de fer com a periodistes?

És perillós l’efecte tan seductor que tenen als mitjans discursos tan extrems. Es ven la informació com un producte més, que cal col·locar al millor postor. La qüestió és si veiem els mitjans com una forma de tenir controlat el poder i de mantenir la ciutadania ben informada i una democràcia sana, o si els veiem com un producte. Per a mi els mitjans tenen molta responsabilitat. El llenguatge és una peça clau. No sempre que hi ha un discurs d’odi es produeix un genocidi, però tots els genocidis comencen amb discursos d’odi. Cap massacre, cap crim contra la humanitat, cap guerra civil ocorre d’un dia per a un altre, sinó que prèviament hi ha un procés de deconstrucció i deshumanització dels altres, de les dones, de les persones d’ètnia gitana, del jueu, del musulmà. Els mitjans són clau en aquest procés. En el genocidi de Ruanda, des de la ràdio s’animava a lluitar contra les paneroles, que eren els tutsis. El seu paper era mostrar a l’altre com un subhumà, amb unes motivacions diferents a les nostres, que no mereix la nostra empatia i que mereix ser destruït. [L’escriptor i activista palestino-estatunidenc] Edward Said deia que la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units l’any 2003 no hauria estat possible sense el paper deshumanitzador de l’altre dels mitjans de comunicació.

Aquí ja estem veient com hi ha determinats partits que es refereixen a algunes persones com a animals…

Exacte. Un exemple molt clar és quan [el candidat del PP Xavier] García Albiol va muntar la seva campanya entorn de la idea de “netejarem Badalona”. No era gens innocent, aquest joc de paraules amb les suposades escombraries dels carrers i el discurs xenòfob de llevar-nos aquestes persones indesitjables que pensem que no pertanyen a la idea que tenim del nostre país, de la nostra ciutat i del nostre context. Jugar amb això de netejar una ciutat, parlant d’immigrants, de persones diverses, és una cosa terrible i hauria de ser castigat. I aquesta és una qüestió que per desgràcia no és només local. Tenim Donald Trump dient no només que crearà un mur de separació, sinó que aquest mur el pagarà Mèxic. Uns mesos després, tenim el líder de VOX dient que ell té la mateixa idea per a Espanya i que damunt el pagarà el Marroc. Aquestes coses es van contagiant i el llindar del que és acceptable va pujant. Si no hi ha mecanismes per a controlar que els discursos públics no contribueixin a l’odi i a la violència contra l’altre, això porta a situacions catastròfiques de fractura social i de violència que qualsevol institució política o mediàtica responsable ha d’evitar.

Què poden fer els mitjans i les institucions per a no contribuir a elevar aquest llindar?

Si un mitjà es fa ressò d’un comentari racista, des del principi la notícia ha de reflectir que això no és acceptable. És a dir, explicar: “Tal frase contribueix a l’odi contra tal col·lectiu”. Cal ser molt seriosos, igual que ho som cada vegada més amb la violència de gènere. No hem de dir, i cada vegada acceptem menys, titulars del tipus: “Dona mor després de caure d’un tercer pis, després que el seu marit la llancés…”. On és, el subjecte d’aquesta acció? Qui ha perpetrat aquesta violència? Quines són les conseqüències d’aquesta violència? La responsabilitat va des del titular fins a les imatges que utilitzem per a il·lustrar la notícia o les paraules que usem. Aquí cal apel·lar a la responsabilitat de cada mitjà. Hi ha mitjans de comunicació que no mereixen tal nom, dels quals poca responsabilitat es pot esperar.

La professora Leila Nachawati, amb un exemplar de la seva novel·la 'Cuando la revolución termine'. Foto: cedida.

La professora Leila Nachawati, amb un exemplar de la seva novel·la ‘Cuando la revolución termine’. Foto: cedida.

No obstant això, es veu un intent —i ja ho va intentar Trump— de presentar-se ells mateixos com els atacats pel discurs d’odi…

Les persones que van portar la campanya de Trump estan involucrades també en la campanya de Vox. Donald Trump es presentava com a víctima. I una altra cosa que també utilitzen molt els partits d’ultradreta és això de presentar-se com els únics que s’atreveixen a dir a les coses pel seu nom, això de “som políticament incorrectes”. Bé, potser no està mal ser políticament correcte; no insultar el teu adversari, no contribuir a la victimització de persones que ja estan en una situació vulnerable, com poden ser els col·lectius migrants, o no fer aquests discursos antifeministes que fan.

Fins i tot intenten apropiar-se de conceptes com el de fake news … Si la pròpia ultradreta recorre al terme per a desacreditar els mitjans de comunicació crítics amb els seus discursos, si tot són fake news, com podem fer-ho des dels mitjans perquè la gent distingeixi entre una cosa i una altra?

Això de les fake news s’utilitza com una arma llancívola, i em preocupa fins i tot el propi terme. No existeixen les fake news. Existeixen les notícies. Si no és real, no és una notícia. Hi ha un munt d’eufemismes ara; també parlen de “fets alternatius” per a parlar del que ha existit sempre, que és falta de rigor a l’hora de fer el teu treball com a periodista. Jo distingeixo entre el públic general i els qui ens dediquem al periodisme, crec que aquí la responsabilitat és una altra. Les xarxes socials ens permeten contactar amb persones i accedir a notícies d’una forma que fins fa poc no era possible, però això no es pot fer de qualsevol manera. És un treball a mig-llarg termini: dia a dia em treballo una sèrie de contactes de confiança, de manera que si ocorre alguna cosa a Egipte o a Bahrain, jo sé a qui acudir, es tracta d’una agenda de persones en les quals confio i a les quals cuido.

A les xarxes socials, gràcies potser a l’anonimat que propicien, l’odi s’hi expressa amb major virulència, i això ocorre especialment contra activistes i dones. Com a conseqüència, hi ha molta gent necessària que decideix allunyar-se de les xarxes encara que sigui per un temps, per salut mental, diguem. Tens algun consell per a aquestes activistes per tal que usin les xarxes sense prendre mal?

Jo he sofert moltes campanyes d’odi i de violència, perquè tot el que té a veure amb conflictes i amb un context tan polaritzat com l’Orient Mitjà genera molts odis, però continuo sent una gran defensora de l’anonimat, perquè ha salvat la vida a activistes de debò. En contextos tremendament repressius com el sirià o l’egipci, gràcies a Internet la gent pot fer el seu treball. Les comunicacions xifrades i l’anonimat són part del que fa Internet una cosa valuosa i que permet avançar en llibertats i drets. Continuaré defensant l’anonimat amb dents i ungles, i apel·laré a que les lleis que ja s’utilitzen per perseguir les violacions dels drets humans offline s’utilitzin també online. Per exemple, m’agrada molt una sentència que va aconseguir l’advocat David Bravo que obligava una persona que havia difamat i atemptat a l’honor d’una altra persona per Internet a emetre tots els dies una disculpa pública a través del mateix canal. Aquest tipus de sentències són de moment bastant excepcionals. La legislació encara va per darrere, però cal adaptar el que ja existeix per a altres canals, per a Twitter, per exemple. A vegades cal denunciar, perquè això crea un historial d’antecedents per a gent que està tot el dia difonent odi, però també protegir-te i no entrar a Internet de forma kamikaze i individual, sinó formar part de xarxes de suport. Si ets una dona feminista, fes ús de la teva xarxa de suport. Desconnecta quan faci falta, també. I una altra cosa que vaig aprendre fa força temps: tria les teves batalles i no entris a perdre energia perquè el que volem és construir, no dedicar-nos només de forma reactiva a contrarestar discursos d’odi. Per descomptat és important que no avancin, però crec que la millor forma que no ho facin és crear discursos constructius i positius i no permetre que l’odi marqui l’agenda.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.