A aquestes alçades de la campanya electoral, a poca gent se li escapa que som a les portes d’unes eleccions generals i que tenim a tocar les municipals i les europees. Demà els ciutadans reflexionarem sobre el nostre vot, diuen. El poble és cridat a les urnes, diuen. A veure què vota la gent i quins són els resultats. Oi? El dret a vot, aquest dret que molts consideren que hem d’exercir –i valorar– perquè ha costat molt d’aconseguir. Un dret recollit al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que es troba al moll de l’os de la idea de ciutadania en qualsevol estat que es pretengui democràtic. Ni més ni menys que elegir, en col·lectivitat i igualtat amb la resta de ciutadans, les persones que governaran durant els següents quatre anys.

Però resulta que al voltant del 13% de les persones que viuen a Catalunya no poden votar perquè són persones migrants o fills i filles de migrants. Els nostres veïns i veïnes, amics o coneguts, companys de classe o companys de feina, la dona que fa cua davant teu a la fleca. No poden votar. Viuen aquí des de fa anys, o potser fins i tot hi han nascut, formen part de la vida social del seu poble o barri, paguen els seus impostos. Però ep, no són espanyols, no tenen la nacionalitat. Els que sí que tenim el privilegi de votar ens hauríem d’escandalitzar davant d’aquesta vulneració d’un dret fonamental tan bàsic que es podria resoldre, per exemple, vinculant el dret a vot a la residència. Hauria de ser una preocupació de primer ordre cada vegada que s’acosten unes eleccions. Tot i això, sembla que queda incomprensiblement invisibilitzat.

La veritat és que m’hauria agradat veure un debat on el presentador hagués preguntat als candidats què en pensen d’aquesta qüestió. Aquest diumenge m’agradaria veure un escrutini on la presentadora recordi que en aquestes eleccions, a més de vots en blanc, abstencions i vots nuls, hi ha persones que no sabem què prefereixen perquè no han pogut expressar-se a les urnes. Voldria obrir el diari el dilluns, o fer un cop d’ull a les xarxes socials, i veure que aquest fet no ha passat desapercebut i que ens remou com a societat.

La Safia Elaaddam, nascuda a Catalunya fa 23 anys i amb pares d’origen marroquí, és una d’aquestes persones. Ella no podrà votar a les eleccions generals de demà passat, ni a les europees, ni tan sols a les municipals, perquè l’Estat espanyol no té acord de reciprocitat amb el Marroc, com tampoc el té amb països com la Xina o el Pakistan. La Safia, juntament amb l’Ahmed Nasser Alaoui, han engegat la campanya Votar es un Derecho, que posa en contacte persones que opten per l’abstenció amb persones que no poden votar per tal que les primeres cedeixin el seu vot a les segones. A més, han convocat una concentració demà dissabte a les sis de la tarda a la plaça Sant Jaume de Barcelona per reivindicar aquest dret. És una bona oportunitat per donar-los el suport que es mereixen.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.